Vicent Simbor Roig - La nació literària de Joan Fuster

2. LLENGUA I NACIÓ

Hem vist que la llengua és presentada com aquell component essencial que defineix o ajuda a definir aquelles nacions que en disposen de pròpia. I cal insistir a remarcar la importància de posseir una llengua «pròpia» perquè aquesta esdevinga un factor decisiu de nacionalitat. Ara bé, cal afegir que fins i tot a Europa tots els Estats nació no es poden definir i diferenciar per posseir una llengua particular. I també cal no oblidar que la idea de nació està hui en dia tan arrelada a tot el món que el concepte de la nació en l’actualitat ofereix unes peculiaritats singulars, fins al punt, com observa Anderson (2006: 139), que els Estats nació no necessiten imperiosament assentar-se en la identitat lingüística:

Surtout, l’idée même de «nation» est aujourd’hui solidement nichée dans la quasi-totalité des langues d’imprimerie; et l’existence même de la nation est pratiquement inséparable de la conscience politique.

Dans un monde où l’État national est la norme écrasante, tout cela signifie que les nations peuvent désormais s’imaginer sans communauté linguistique, non pas dans l’esprit naïf de nosotros los Americanos , mais à partir du champ des possibles ouvert par l’histoire moderne et dont chacun a conscience.

És el filòsof i teòleg Herder, membre destacat dels inicis de l’ Sturm und Drang alemany, qui en l’últim terç del segle XVIII elaborarà un programa lingüisticopatriòtic que tindrà una transcendència colossal en l’argumentari nacional. Segurament influït per filòsofs anteriors, i de manera especial pel francès Montesquieu (Charles Louis de Secondat, baró de Breda i de Montesquieu) i l’«esperit general de les nacions», Herder exposa el seu concepte de volkgeist o «esperit del poble», mitjançant el qual reivindica que cada nació és caracteritzada per uns trets que la singularitzen i li donen una personalitat diferenciada a la resta dels pobles. I entre aquests trets definidors de la nació ocupa un lloc de privilegi la llengua, car és l’expressió de l’ànima del poble, la dipositària de les qualitats característiques del seu esperit. La nació s’encarna en la llengua.

L’any 1775 va guanyar el premi de l’Acadèmia de Berlín, que proposava una dissertació sobre «les causes del gust sa entre els diferents pobles», reafirmant la seua tesi que és en el geni de la llengua on resideix l’ànima de la nació (Thiesse 2001: 37, 67). I aquest geni de la llengua té un dipositari, el poble; i una deu on abeurar-se, la poesia popular, car «c’est la langue du coeur et l’esprit de la nature chante en elle» (Thiesse 2001: 38).

Les conseqüències d’aquesta unió pregona llengua-poble per a una redefinició política nacional basada en l’ús comú d’una llengua compartida són òbvies: «chaque langue, selon Herder, est l’expression vivante, organique, de l’esprit d’un peuple, la somme de l’action efficiente de toutes les âmes humaines qui l’on constituée au fil des siècles» (Thiesse 2001: 38). En conseqüència no pot estranyar que calga «une langue commune pour la constitution d’une nation» (Thiesse 2001: 38). Com afirma Casanova (2008: 318): «Depuis Herder, la nation, la langue, la littérature et le peuple ont été définis comme des termes équivalents et interchangeables». I, és clar, «l’identification qu’il opère entre langue et nation, entre poésie et “génie du peuple” fait de ces conceptions un instrument de lutte inséparablement littéraire et politique» (2008: 158).

A partir de Herder totes les nacions europees en busca de reconeixement i independència tindran en la llengua, si poden dispo-sar-ne, l’arma dialèctica principal del discurs reivindicatiu, car «en instaurât un lien nécessaire entre la nation et la langue, il autorise tous les peuples encore non reconnus politiquement et culturellement à revendiquer unes existence (littéraire et politique) dans l’égalité» (Casanova 2008: 117). Herder, segons l’opinió de Casanova (2008: 156-157), en última instància només fa que explicitar i reforçar la unió llengua-nació, que feia les primeres passes en el tombant dels segles XV-XVI:

Herder ne transforme pas la nature du lien structurel qui unit la littérature (et la langue) à la nation. Au contraire, Herder ne fait que le renforcer en le rendant explicite. Au lieu de taire cette dépendance historique, il en fait l’un des fondements de sa revendication nationale. La dépendance structurale à l’égard d’instances ou de combats politiques-nationaux était déjà, on l’a montré, le fait des premiers espaces littéraires qui sont apparus à Europe entre le XVI eet le XVIII esiècle. Le principe de «différenciation» de l’espace politique européen à partir du tournant des XV e-XVI esiècles reposait en grande partie sur la revendication de la spécificité des langues vulgaires: les langues jouaient un rôle central de «marqueurs de différence». Autrement dit, les rivalités spécifiques qui se sont fait jour dans le monde intellectuel européen de la Renaissance trouvaient, dès cette époque, à se fonder et à se légitimer dans les luttes politiques, très tôt, le combat pour imposer une langue et faire exister une littérature est le même que le combat pour imposer la légitimité d’un nouvel État souverain.

Ara bé, crec que és oportú afegir que la innovació que aporta Herder és ben substancial, revolucionària. Recordem la conclusió a què arriba Baggioni, suara esmentada, en què resumia perfectament el canvi operat ara, en el segle XIX, amb els Estats nació i la nova funció, molt més decisiva, assumida per la llengua: hi ha una relació nova orgànica entre Estat nació i llengua nacional, molt diferent a la de les llengües comunes dels Estats territorials, car aquest lligam es troba interioritzat en cada individu en el sentit que lleialtat lingüística i ciutadania o pertinença nacional ara es troben íntimament unides fins al punt que a partir del segle XIX tots els membres d’un Estat nació es veuen impel·lits a compartir la mateixa llengua, objectiu realitzable gràcies a l’impuls de l’escolarització en la llengua nacional, a diferència d’un súbdit qualsevol d’un rei, que no tenia per què parlar la mateixa llengua del seu senyor.

No totes les llengües europees, tanmateix, arriben a aquest tombant del segle XVIII al XIX amb igual protecció del poder polític i igual prestigi cultural. Baggioni hi proposa distingir dues etapes des del Renaixement fins a la Primera Guerra Mundial: una primera revolució ecolingüística de les llengües comunes (1550-1560, de conseqüències que s’allarguen fins a 1800) i una segona revolució ecolingüística (1800-1918, amb conseqüències també perdurables en els anys següents) de les llengües nacionals, que conclouen el llarg procés històric que ha desembocat en la cristallització de l’ideal a assolir, abans i, també, després de 1918, sintetitzat en la fórmula «un estat / una nació / una llengua» (Baggioni 1997: 319). Baggioni també apunta finalment el que anomena «Vers une troisième révolution écolinguistique en Europe», última etapa històrica en les relacions problemàtiques de llengua i nació en els temps actuals, que podem definir per ser marcats pel predomini de l’angloamericà en un món molt més fortament interconnectat per les relacions comercials, els media i internet.

Quan Baggioni parla de models ecolingüístics s’està referint a models d’organització d’espais de comunicació, amb centres de difusió, d’irradiació, que només poden ser els nuclis urbans. Els intercanvis comunicatius s’organitzen en llengües donades que es reparteixen l’espai social i els llocs d’enunciació (tot entenent el seu suport material, els seus «canals» i els seus media en el sentit que els dona McLuhan) (Baggioni 1997: 49-50). L’Europa anterior al Renaixement era de cultura bàsicament oral, essent l’escriptura reservada a una minoria selecta aglutinada al voltant de les corts (tasques administratives) i dels monestirs, els usuaris d’una lingua franca , que ningú no parlava, però que era el mitjà de relació universal: el llatí. És clar que, al costat d’aquesta llengua culta del saber i de la fe (universitats, Administració i estudis filosòfics i científics) van anar sorgint cada vegada amb més força les llengües vives de la comunicació oral, les llengües parlades pel poble, que van obrint-se un camí cada vegada més ampli en la creació literària i àdhuc de l’Administració. La Cort del rei s’encarregava de la formació d’una koiné dúctil i apta per a tots els usuaris de l’Administració i que també acceptaven els escriptors. Era un model de llengua prestigiat i reconegut arreu del domini territorial, però sens dubte el llatí, aquella llengua del reduït nucli dels doctes, dominava l’alta cultura.