Vicent Simbor Roig - La nació literària de Joan Fuster

monarchies constitutionnelles à participation populaire plus o moins élargie, républiques plus o moins démocratiques, régimes plus o moins autoritaires, tous se mettront en quête de légitimité populaire là où autrefois le principe d’autorité de droit divin ou de tradition suffisait. C’est bien là que réside la nouveauté radicale de la nouvelle Europe. Elle se répand partout, d’un bout du continent à l’autre, depuis le mouvement précurseur de la révolution américaine au XVIII esiècle jusqu’aux dernières nationalités opprimées de l’Europe balkanique.

Anne-Marie Thiessen (2001: 161-162) recorda un altre factor necessari per a l’explosió de nous Estats nació: l’economia capitalista i la industrialització, encara que paradoxalment les noves nacions defensen la seua legitimitat en l’existència d’unes arrels culturals pròpies i definitòries que es perden en el temps i mantenen les essències nacionals. La nació, el nou Estat nació, va intrínsecament unida a l’expansió i el triomf de la nova teoria política de la sobirania popular, que al seu torn compta amb la col·laboració necessària d’una antiga cultura identitària diferenciadora:

Le lien entre la formation des États-nations, l’économie capitaliste et l’industrialisation est évident. La construction culturelle tient dans ce dispositif un rôle particulier: celui de sa dénégation. La nation relève de la modernité libérale, politique et économique, mais sa légitimité est fondée sur une antiquité et un déterminisme absolu. Elle se constitue en même temps qu’apparaissent de nouvelles classes, mais c’est la pérennité d’une paysannerie définie par son seul rapport privilégié aux ancêtres et à la Terre qui est alors constamment mise en avant.

Ara bé, l’explosió dels Estats territorials plurinacionals i el sorgiment de les nacions independents o Estats nació serà el resultat d’un llarg procés històric. De fet, l’ús del terme «nacionalisme», apunta Anderson, basant-se en Kemiläinen (2006: 18, n. 7), només es generalitzarà cap a finals del segle XIX. I, en efecte, Hobsbawm, analitzant el Diccionario de la Real Academia Española ho corrobora, car «does not use the terminology of state, nation and language in the modern manner before its edition of 1884» (1992: 14). En aquesta edició l’entrada «nación» conserva les accepcions anteriors: «Conjunto de los habitadores en una provincia, país ó reino. // El mismo país ó reino // [...] Cualquier extranjero». Però a més introdueix en primer lloc la nova accepció que ara ens interessa: «Estado ó cuerpo político que reconoce un centro común supremo de gobierno. // Territorio que comprende, y aun sus individuos, tomados colectivamente» ( Diccionario de la Real Academia Española 1884: 731). El Govern central que regeix el conjunt d’habitants és ara la clau de la nació. Però, com també observa Hobsbawm (1992: 15), la versió acabada de «nació» no arribarà fins a l’edició de 1925, des d’on passarà a les edicions següents fins a l’actualitat: «Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno». // Territorio de una nación. // Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común» ( Diccionario de la Real Academia Española , edició del Tricentenari [2014], actualització 2020).

Al Govern central s’adjunta ara la parla de la mateixa llengua, que esdevé així element central de la cultura identitària de la nació. De fet, ja en l’edició de 1884 la «lengua nacional» era presentada com «la oficial y literaria de un país y más generalmente hablada en él, á diferencia de sus dialectos y de los idiomas de otras naciones ( Diccionario de la Real Academia Española 1884: 637). I la concepció de «dialecto» acabava d’arrodonir la concepció de la llengua oficial: «Lenguaje que, sin ser realmente diverso de otro ú otros, difiere de ellos en algunos accidentes analógicos y sintácticos, y con especialidad en lo que atañe a los sonidos. // Cada uno de los lenguajes particulares de esta índole que se hablan en determinados territorios de una nación, á diferencia de la lengua general, oficial y literaria del mismo país» ( Diccionario de la Real Academia Española 1884: 382). L’operació «nació» era acabada: conjunt de ciutadans d’un territori units per un govern central i una llengua «general, oficial y literaria».

La llengua no és, ben cert, l’únic component del conjunt d’elements simbòlics i materials que s’han proposat com a caracteritzadors d’una nació. Per exemple, d’acord amb Thiesse (2001: 14) i Baggioni (1997: 19, 33), cal afegir-hi religió, història, herois portadors de les virtuts nacionals, monuments culturals, folklore, paisatge típic, mentalitat particular, representacions oficials (himne i bandera), identificacions pintoresques (vestimenta, especialitats culinàries, animal emblemàtic o placa de la matrícula dels cotxes). Amb llengua i religió en lloc d’honor. Però almenys en el nostre entorn de l’Europa occidental sembla que la religió no juga hui en dia, llevat de casos molt concrets, com ara els Balcans, un paper tan determinant com abans. Al contrari que la llengua, factor definitori decisiu per a aquells pobles que poden presentar-la com a penyora singularitzadora. Així, Baggioni reconeix que en la Suïssa actual l’opció religiosa és menys activa que la identitat lingüística: «L’appartenance religieuse avait plus d’importance autrefois qu’aujourd’hui et, par voie de conséquence, c’est le facteur d’appartenance linguistique qui gagne maintenant en importance» (1997: 33). Herder, de qui tractarem amb més detall en l’apartat següent, no es cansa d’advertir en diversos estudis de finals del segle XVIII que la llengua és l’encarnació, l’esperit d’una nació. Amb ell i els seus deixebles romàntics alemanys la defensa del lligam llengua-nació, que ells no inventen, arriba, però, al zenit. Arreu d’Europa ressonen les proclames herderianes, com ara a França, on Jules Michelet l’any 1833, en el volum III de la seua Histoire de France , proclamava sense ambigüitats que «l’histoire de France commence avec la langue française. La langue est le signe principal d’une nacionalité» (Thiesse 2019: 95). Baggioni (1997: 212) té bona cura de marcar les diferències de l’ús d’una llengua en l’Antic Règim als Estats territorials i el nou paper que adquireix en els nous Estats nació:

Cela dit, nous avons déjà insisté sur le rapport nouveau, pour ainsi dire organique, entre l’État-nation et la langue nationale, qui n’était pas celui que les langues communes entretenaient avec les États territoriaux, pour ne rien dire du rôle des langues écrites utilisées dans les formations impériales du type Russie ou Empire ottoman. Ce qui est incontestable pour la société dans sa globalité (une langue est associée à la formation sociale nouvelle nommée «État-nation») se retrouve chez l’individu, en ce sens que loyauté linguistique et citoyenneté ou appartenance nationale sont maintenant associées. Un sujet de Sa Majesté n’était pas tenu de parler la langue du roi. Celui-ci s’intéressait en effet beaucoup plus à sa foi religieuse et à ses impôts qu’à sa langue, maternelle ou non. A partir du XIX esiècle, tout membre d’un État-nation est tenu à une connaissance plus ou moins approfondie de la langue nationale. Aussi les gouvernements se lancent-ils, avec plus o moins de bonheur, dans de politiques d’alphabétisation des populations.

La llengua adquireix, doncs, una nova importància política, desconeguda anteriorment. La nova nació o Estat nació hi recorre, tant en el cas d’un Estat territorial d’antiga i gloriosa trajectòria històrica, com ara França, que a finals del segle XVIII i d’acord amb la nova legitimitat de la sobirania popular ha eliminat la monarquia i ha establert el sistema republicà, com en el cas del nou Estat nació italià, en què hom aposta per lligar la nova nació al prestigi monàrquic de la dinastia piemontesa dels Savoia. En tots dos casos, com adverteix Baggioni (1997: 203):