Vicent Simbor Roig - La nació literària de Joan Fuster

Dans les deux cas, l’émergence de la langue nationale est liée au politique: de langue littéraire à la légitimité culturelle internationale et de langue commune étendue à tout le personnel politique et à la bourgeoisie, le français devient symbole d’exercice de la souveraineté populaire. Quant à l’Italie, de langue littéraire en panne de légitimité et de creativité le toscan doit se transformer pour acquérir les fonctions d’une langue nationale: la «solution manzonienne» ne résoudra cependant qu’en partie cette «question de la langue», car la construction d’une «unification culturelle nationale» ne sera résolue qu’un siècle après l’unification politique.

La idea de sobirania popular recorre Europa des del segle XIX i, amb l’ajut impagable d’una llengua nacional com a factor cohesionador, repercutirà en l’eclosió dels nous Estats nació, bé per la construcció d’un nou estat d’unitat nacional sobre el territori de l’anterior Estat territorial monàrquic, com ara França, Portugal o Dinamarca, o bé per la secessió per alliberament d’un estat opressor «estranger», com ara Hongria, Grècia o Itàlia (Baggioni 1997: 203).

La construcció dels nous Estats nació, tanmateix, mostra una diversitat i complexitat de models que, a grans trets, com apunta Baggioni (1997: 224), hom pot sintetitzar en dos fonamentals: Estat territorial previ que desemboca en Estat nació (França) o un territori definit sobre la base d’una essència cultural i lingüística, que a la fi igualment comporta la creació política d’un nou Estat nació (Alemanya). Ara bé, en ambdós casos llengua i política van íntimament units. En el primer cas també la llengua juga un paper decisiu, car una vegada conquerida la sobirania popular i assumit el poder del territori, és a dir, de la nació política, calia construir la nació cultural, adquirir la legitimació ideològica, i la imposició de la llengua francesa esdevé prioritària. El sistema docent, l’Administració, la milícia, els mitjans de comunicació, seran els encarregats d’imposar el francès arreu del territori amb l’objectiu d’«unificar-lo» culturalment. La llengua francesa, com recorda Baggioni (1997: 228), es transforma de «llengua del rei» en «llengua nacional»:

d’abord «langue du roi», c’est-à-dire des «offices», mais aussi et plus tard langue des élites culturelles de cour. Cette langue s’autonomise au XVIII esiècle dans le mouvement des Lumières pour devenir «langue nationale» lorsque le peuple, mobilisé par les élites, devient «nation» au cours d’un processus d’acculturation qui se parachèvera au début du XX esiècle.

I en el segon, el cas alemany, que és també el model de referència dels Països Catalans, els burgesos romàntics pangermanistes partien de la base de la comunitat lingüística i cultural prèvia per a construir la nació política, que només s’aconseguirà l’any 1871, gràcies al procés històric comandat per Bismark. Una vegada més, com recorda Baggioni (1997: 230-231), ara en ordre invers, llengua i política s’uneixen per a crear el nou Estat nació:

C’est le processus historique (donc politique) qui, là aussi, a déterminé la formation d’un État national allemand ne regroupant qu’une partie de l’aire linguistique germanique. C’est le Saint Empire romain germanique puis, après l’intermède de la Confédération germanique, l’État prussien (soutenu par les classes dirigeants) avec son appareil d’État parachevant l’unification du marché ( Zollverein ) qui rendirent possible la formation (no la réalisation) d’une nation allemande. S’en sont tenues à l’écart la Suisse alémanique dés l’origine du Saint Empire et, tardivement, l’Autriche, qui ne se résignait pas à abandonner sa tutelle sur les territoires non germaniques de l’empire Habsbourg.

No cal oblidar-ho: el factor polític és determinant. Baggioni (1997: 293) esmenta el cas d’Hongria, que no pot ser més revelador. Arran de la dissolució de l’imperi dels Habsburg després de la Primera Guerra Mundial, les fronteres nacionals dibuixades van ocasionar que el nou estat hongarès passàs de tenir 20.855.000 habitants (més de la meitat dels quals eren no hongaresos) a només 7.615.000, mentre que 3.500.000 d’hongaresos de soca-rel van quedar desplaçats fora de les fronteres. El cas català n’és un altre bon exemple, car la pèrdua de la guerra de Felip IV amb Lluís XIV de França en la Guerra dels Trenta Anys es va resoldre amb el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Catalunya pagava la desfeta militar espanyola regalant a Lluís XIV el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, és a dir, les terres catalanes al nord dels Pirineus, que des d’aleshores pertanyien a l’Estat territorial francès. Però al costat de l’acció política hi ha l’activitat dels intel·lectuals, encarregats de recuperar o de crear els referents simbòlics d’una tradició nacional ancestral o simplement inventada.

Més avall, en el punt següent, tindrem ocasió de comprovar més detingudament el paper clau jugat per la llengua en la legitimació dels nous Estats nació. Però cal afegir tot seguit que cal referir-se a la llengua no sols com a vehicle de comunicació territorial del nou Estat nació sinó també, com adverteix Casanova (2008: 157), com a «vehicle artístic» per a l’elaboració d’una literatura que, per l’ús mateix d’una determinada llengua nacional, esdevé ella mateixa un factor clau definitori de la nació:

très tôt, le combat pour imposer une langue et faire exister une littérature est le même que le combat pour imposer la légitimité d’un nouvel état souverain. Du même coup, l’«effet» Herder ne bouleverse pas en profondeur le schéma défini par du Bellay. Il va seulement modifier le mode d’accès au grand jeu de la littérature. À tous ceux qui se découvrent «en retard» dans la concurrence littéraire, la définition alternative de la légitimité littéraire reposant sur le critère «populaire» offre une sorte d’«issue de secours».

Nació i literatura pròpia esdevenen indissociables, la producció literària adquireix caràcter «nacional». Abans la literatura anava unida, és cert, a un Estat territorial, però ara, des del segle XIX, la literatura va associada a les noves nacions o Estats nació com un element definidor, de manera que fins i tot podran exigir el dret a l’existència nacional les «petites» literatures creades al si de les comunitats nacionals desproveïdes d’estat constituït, que al seu torn les potencien com a factor identitari: «C’est pourquoi on pourra observer l’apparition d’espaces littéraires nationaux en l’absence d’État constitué, comme dans l’Irlande de la fin du XIX esiècle, dans la Catalogne, la Martinique ou le Québec d’aujourd’hui» (Casanova 2008: 157).

Precisament, com ja sabem, l’objectiu d’aquest llibre és l’estudi de l’aportació de la nostra literatura a aquesta gran i complexa empresa ideològica que ha desembocat en l’eclosió de les noves nacions. Tot i que en algun cas, com en el nostre, sense el premi de la independència estatal. Però més en concret, encara la finalitat del present treball és l’anàlisi de la contribució de Joan Fuster a la nostra particular problemàtica literària nacional. O, dit amb més precisió, el seguiment de com Fuster s’enfronta a la bateria de problemes arrossegats per una literatura nacional tan peculiar com la catalana, marcada per una relació poc habitual entre una nació no reconeguda políticament i una literatura que pot ajudar-ne al reconeixement internacional, però que també alhora pateix les conseqüències de la manca de protecció i potenciació d’un Estat nació propi. Abans, tanmateix, dedicaré un parell d’apartats generals a aprofundir en la relació entre escriptor i consciència nacional i en l’origen i transcendència de les literatures nacionals, vehiculades a través de les històries nacionals de la literatura.