Vicent Simbor Roig - La nació literària de Joan Fuster

Vull acabar donant les gràcies més sinceres a Ferran Carbó, Carme Gregori i Miquel Nicolás, que van acceptar de llegir l’original i proposar-me unes reflexions i uns suggeriments que m’han ajudat a millorar-lo. No cal dir que no pretenc fer-los partícips de les deficiències que el lector hi puga descobrir, car, òbviament, són només responsabilitat meua.

1.He optat, d’acord amb el criteri de les llengües veïnes, com el francès i l’espanyol, per escriure els termes «Estat territorial» i «Estat nació», amb majúscula tant en singular com en plural, per tal de destacar uns conceptes teòrics propis de les ciències socials.

I.

Naixement de les nacions i de les literatures nacionals

La principal característica de la nació, tal com actualment l’entenem, és la modernitat. La concepció d’una nació natural, primària i permanent no es perd en la història sinó que té el seu origen, recent en termes històrics, datable en el període de canvi del segle XVIII al XIX, en l’època en què la sobirania passa a dependre del conjunt del poble i deixa de ser un privilegi diví del rei. A diferència de l’Estat territorial de l’Antic Règim, constituït per un aplec més o menys divers de territoris i habitants, que fins i tot poden estar situats a milers de quilòmetres de separació, «units» per la figura del rei comú, al qual pertanyen, l’Estat nació modern comprèn un territori i uns pobladors que són caracteritzats per posseir uns trets comuns essencials i alhora diferents dels posseïts per les nacions veïnes.

I és ací on la llengua i la literatura adquireixen un paper principal. Des de l’últim terç del segle XVIII Johann Gottfried Herder (1744-1803) començà a explicar el seu concepte de nació entesa com una comunitat de parlants de la mateixa llengua. Els seus deixebles, els romàntics alemanys, seran els encarregats d’acabar de difondre les idees herderianes i per tot Europa va arrelant la nova idea de la unió indestriable de nació, llengua i literatura, car els escriptors són elevats a la categoria gairebé sagrada de dipositaris i portaveus de l’esperit nacional, gràcies a la seua relació privilegiada amb el geni de la llengua. En el moment de la bancarrota de l’Antic Règim, quan s’obrin les portes al sorgiment de les nacions, als nous Estats nació, les obres dels escriptors d’una llengua esdevenen un capital simbòlic impagable en la lluita per la definició nacional i, quan cal, la independència política. Per això és ara quan naix la literatura nacional, concepte innovador, desconegut fins aleshores, i, conseqüència lògica, la història de la literatura nacional. És clar que no tots els nous Estats nació sorgiran d’una comunitat «natural» monolingüe, encara que siga aquest el fonament teòric. En realitat, moltes de les noves «nacions» es bastiran al voltant d’una llengua, elevada a la categoria d’oficial, en perjudici d’unes altres llengües menys afortunades d’un mateix Estat nació. És el cas, per exemple, d’Espanya i és el cas de França i el d’Itàlia. Mentre que uns altres Estats nació moderns s’aglutinaran al voltant d’una sola llengua fins aleshores dispersa en diversos Estats territorials, la majoria dels quals integraran la nova nació, com ara Alemanya (però no Àustria o el cantó suís germanòfon, per exemple). Europa era un trencaclosques lingüístic on l’ideari herderià era d’execució política complexa. En aquesta lluita per la reestructuració estatal europea algunes nacions, amb la seua llengua, guanyaren i unes altres perderen. Els territoris catalanoparlants, tot i l’esforç de recuperació de la Renaixença, amb la seua llengua privativa i els seus escriptors «nacionals», van formar part d’aquestes últimes.

1. EL QÜESTIONAMENT DE L’ANTIC RÈGIM I LA CREACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL EN EL SEGLE XVIII

Hobsbawm recorda el canvi revolucionari observable en la mentalitat dels intel·lectuals al llarg del segle XVIII. En efecte, la revolució independentista nord-americana, primer, i la revolució francesa, tot seguit, hereves ideològiques de la Il·lustració, van capgirar per sempre la concepció de sobirania i de nació. Thiesse (2019: 26-27) destaca el canvi dràstic, revolucionari, operat a França en el mateix any 1789, iniciat amb la identificació de la nació amb la figura del rei i acabat el 26 d’agost amb la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen , que en l’article 3 proclama: «Le principe de toute Souveraineté réside essentiellement dans la Nation. Nul corps, nul individu ne peut exercer d’autorité qui n’en émane expressément».

En aquest sentit és ben reveladora, tal com recorda Hobsbawm (1992: 19), la presentació a la Convenció Nacional per part de l’ abbé Grégoire 1de la Déclaration du droit des gens , primer el 18 de juny de 1793 i, en segon lloc, el 23 d’abril de 1795, la qual, encara que no arribà a ser sotmesa a votació, car «Merlin de Douai qui dirigeait la discussion, se contente d’une approbation rhétorique, propose l’impression et renvoie la discussion au “congrès général des puissances européens”» (Belissa 2010), explicita els nous aires revolucionaris de canvi de les mentalitats de finals del segle XVIII, tant pel que fa a la sobirania nacional com pel que fa a les relacions. En cite un fragment:

2º Les peuples sont respectivement indépendants et souverains, quel que soit le nombre des individus qui les composent et l’étendue du territoire qu’ils occupent. Cet souveraineté est inaliénable. [...] 6º Chaque peuple a droit d’organiser et de changer les formes de son gouvernement. [...] 10º Chaque peuple est maître de son territoire. [...] 15º Les entreprises contre la liberté d’un peuple sont un attentat contre tous les autres. ( Gazette Nationale 217: 296)

Marc Belissa (2010) ha destacat la importància del text presentat per l’ abbé Grégoire com a síntesi representativa de les transformacions filosòfiques, jurídiques i polítiques més avançades del segle de les Llums:

Ce texte peut être considéré, à l’image du projet de Kant, comme une conclusion du grand débat philosophique, juridique et politiques des Lumières sur la paix et le droit des gens. Certes, la période du Directoire et du Consulat voit l’effacement de la perspective avancée par Grégoire et l’affirmation d’un positivisme aboutissant à la construction d’un droit «inter-national» de convention, mais la nécessité de la proclamation du droit entre les peuples se maintient en tant que projet alternatif au développement des puissances nationales.

La sobirania ara residia en el poble, el poble estava íntimament unit a un territori i tenia dret al reconeixement i respecte internacionals. L’equació nació-estat-poble, i especialment poble sobirà, «undoubtedly linked nation to territory, since structure and definition of states were now essentially territorial. It also implied a multiplicity of nation-states so continued, and this was indeed a consequence of popular self- determination» (Hobsbawm 1992: 19).

Ben cert que els Estats territorials monàrquics no van desaparèixer ipso facto arran de l’aparició de les noves idees sobre la sobirania, però, com assenyala Anderson (2006: 32-34), de la justificació de l’estat pel dret de conquesta bèl·lica o lligams matrimonials i de la legitimitat del tron per designació divina, «bon nombre de dynastes recherchaient depuis un cert temps un cachet “national”, tandis que le vieux principe de légitimité dépérissait en silence» (2006: 34). Però això en molts casos no era gens senzill, car la legitimitat de la majoria de les dinasties no tenia res a veure amb la nació: els Habsburg dominaven un conjunt ben divers de nacions: austríacs, magiars, croates, eslovacs, ucraïnesos i italians. Els Romanov: russos, finesos, armenis, alemanys, letons i tàrtars. I una mateixa família dinàstica, com ara els Borbó, governava sobre estats diferents, que alhora podien integrar al seu si diverses nacions (Anderson 2006: 93). Tanmateix, pertot arreu l’argumentari ha canviat: el nou mot d’ordre és la sobirania popular, tant per a les monarquies constitucionals (única forma de supervivència de les monarquies europees) com per a les repúbliques. Baggioni (1997: 205) sintetitzava el procés amb aquestes paraules: