Jaume Ayats - Els Segadors

Però, quan es va escriure la cançó que descrivia la revolta de 1640? Qui la va escriure i per què? Aquest «origen» és la qüestió que ha captivat més els historiadors i, probablement, és l’aspecte més circumstancial —fins i tot atzarós— de tot el recorregut. La resposta la sintetitza de manera molt clara Josep Massot (1983: 19 i 24): és «una cançó propagandística[,] no és una crònica erudita en la que calgui precisar tots els detalls» i la descriu com una «narració poètica i esquemàtica, però en línies generals exacta, dels fets esdevinguts a Catalunya entre els anys 1639 i 1640, vistos des d’una òptica catalana, contrària a Felip IV i al comte-duc». Les balades són exactament així: presenten els fets d’una manera sintètica i simbòlica, intercalant-hi frases directes dels protagonistes, per tal de produir un efecte dramàtic a qui canta i a qui escolta. L’efecte preval per sobre dels detalls, però els detalls hi són altament efectius i efectistes.

Per tant, si volem entendre què va ser la balada a mitjan segle XVII, hem de procurar entendre les intencions de qui la va fer i de qui la cantava, i les circumstàncies del moment. Malgrat que no tots els detalls s’avinguin amb l’estricta realitat documentada —si no, no s’entendria l’efecte d’una transmissió oral durant almenys dos-cents anys—, els historiadors estan d’acord que els versos exposen les barbaritats i les desgràcies fetes per les tropes castellanes anteriors a la revolta del set de juny, diada de Corpus, de 1640. Recordem que aprofitant el pas per Catalunya, els tercios espanyols enviats a reconquerir Salses i part del Rosselló (1639-1640) practicaren moltes malvestats i rapinyes. Tot divulgant de manera crua i expressiva aquests fets i la revolta de Corpus, la intenció del redactor era clara: afegir els pagesos i les classes populars a l’aixecament contra el poder reial. La guerra declarada entre Catalunya i el rei no va començar fins a l’octubre de 1640. A la cançó no hi ha cap detall de la guerra en si i, en canvi, s’hi mostra la intencionalitat d’aconseguir la sublevació. Tot això ens empeny a situar la redacció del text entre mitjan juny i setembre de 1640.

Vegem les línies generals de la narració confrontades a la història en l’anàlisi que en fa Massot (1983: 19 i 24-25). La cançó comença amb el malestar i la convicció que el rei i el comte d’Olivares volien atacar els catalans. Olivares conserva sovint el nom, tot i que també es transforma en «comte de Lorient» (versió D de Milà) o en un híbrid reial «duc-comte de Borbon» (versió E).

La primera escena violenta que es presenta és l’assassinat d’un cavaller a la porta de l’església: a la versió principal de Milà és denominat don Lluís de Furrià, i en la D, don Anton. Efectivament a principis de febrer de 1640 els tercios assassinaren, davant de l’església del castell de Palautordera, el cavaller Antoni de Fluvià i de Torrelles. La deformació del nom és ben petita en la distància de més de dos-cents anys d’oralitat. La cançó descriu amb «exactitud colpidora, [...] les malifetes de la soldadesca» quan fan malbé el menjar i la beguda dels pagesos (el poc que tenien!), amb violacions i algun assassinat. Però sobretot es remarca que cremaren esglésies i tot allò més sagrat. No hi ha constància que matessin cap capellà tot dient la missa: molt probablement es tracta d’una exageració dels fets afavorida pel caire de proclama que tenia la cançó, ja que una dada així no hauria passat desapercebuda a la crònica de l’època. En qualsevol cas, a principis de maig cremaren l’església de Riudarenes, la de Montiró i dues a Santa Coloma de Farners, a més de devastar Santa Coloma robant i destruint, amb el resultat d’unes cent cases cremades i set d’ensorrades. Aquest episodi va comportar l’excomunió dels tercios (informacions que consten al Llibre dels òbits de Santa Coloma de Farners, comensat lo any 1581 ). Això sí, el poble de Santa Coloma es pot convertir, en algunes versions com la C de Milà, en Loreto.

A partir d’aquí el relat ajunta la revolta del 22 de maig i la del 7 de juny com si només fossin una. Explica l’entrada a Barcelona amb l’excusa de ser temps de sega i la mort dels soldats de guàrdia (entre les «tres guardes» —colles de guàrdia?— de la versió A i els «tres-cents guardes» de la versió C) i sembla cert per a la sagnant jornada del 22 de maig el vers de la versió F que diu «A tants soldats com trobaven / los llevaven la cabeza ». L’assassinat del virrei és cert; en canvi s’exagera la mort del jutge de l’Audiència Gabriel Beart dient que mataren, en plural, «als jutges de l’Audiència». Pel que fa als diputats, aquí hi ha una de les transformacions més grosses dels fets històrics: el diputat Francesc de Tamarit era a la presó, i va ser alliberat el 22 de maig juntament amb altres presos. ¿Com pot ser que la cançó afirmi que es mataren els diputats, si els diputats i Pau Claris al davant es transformaren en els capdavanters de la revolta? Probablement aquí hi ha un curtcircuit de noms. Per a un cantador ja del segle XIX, el nom de «diputats» va sempre lligat al poder del govern de Madrid —Catalunya fa gairebé dos segles que no té parlament propi—, i per tant aquest nom de «diputats» havia d’anar al costat del virrei i de les tropes castellanes, ignorant del tot la realitat política de la Catalunya de 1640.

Per acabar, hi ha l’episodi de la benedicció del bisbe i del bon Jesús amb un vel negre aixecat com a símbol de la revolta. La documentació històrica ho explica molt més matisadament: els franciscans van voler calmar els ànims traient en processó la imatge del Sant Crist. Era una manera clàssica per mirar d’apaivagar les revoltes pageses. La força simbòlica del Crist en una societat molt creient podia ser decisiva. De la mateixa manera sabem que el bisbe de Barcelona, però també els de Vic i de la Seu d’Urgell, intervingueren per procurar calmar els ànims i protegir la vida del virrei. Per això algunes versions de Milà posen en boca del bisbe una crida «a la mia obediència» (C i F) o «Subjecteu-vos, catalans / a la nostra obediència» (G). Ara bé, entenem que un cop encesa la revolta i escampant-se com la pólvora, es tractava de publicitar els fets d’aquells dies en clau d’esperonament bisbal i religiós. El Crist passava a ser l’estendard de la revolta, el capità i la bandera d’una pagesia que s’aixecava en una mena de «guerra santa» contra els que ni tan sols respectaven allò considerat més sagrat (MASSOT 1983: 16).

Massot situa el text de la cançó entre les diverses obres que es van escriure durant aquesta guerra —moltes en vers— significant-se unes a favor i altres en contra de la causa catalana. És la «poesia política» que fa una crida, amb exemples destacats com la Glosa a la catalana (publicada a L’Avenç per Jordi VIDAL [1981] i en una altra versió ja al segle XIX per Josep COROLEU [1880: 163-167 i 176]). De la producció d’aquests anys de guerra només en queden, és clar, documents escrits. Però disposem de dos testimonis de balades per aixecar la revolta que només ens han arribat oralment i que, en canvi, no s’han trobat en cap document escrit. La que ens ocupa i una altra molt breu, recollida una sola vegada per Celestí Pujol i Camps a la comarca de la Selva quan recollia cançons per a Milà i Fontanals (PUJOL i CAMPS 1886: 57, informació aportada per MASSOT 1983: 17):

Porteu los arcabussos, també los pedrinyals;

¡Les campanes ia sonen des de bon dematí!

¡Ai lladres que du en Moles tots haveu de morir!

Aquesta cançó faria referència als terços de Lleonard Moles, precisament els que varen arrasar Santa Coloma de Farners i cremar l’església de Riudarenes.