Jaume Ayats - Els Segadors

1 N’hi havia tres segadors d’aquí dalt de la muntanya,

2 n’han baixat a segar un camp a la plana de Cerdanya. Sega-me-la arran, que la paia és cara, sega-me-la arran.

3 l’un en porta el volant d’or, l’altre li’n porta de plata

4 i el més petitet de tots la porta sobredaurada.

5 Ja se n’ha anat a pixar allà en una cantonada,

6 la mestressa que l’ha vist n’ha quedat enamorada.

7 Ja l’ha fet anar a buscar per una seva criada:

8 —Garberet, bon garberet, la senyora vos demana.

9 —Dieu-li que ja vindré a les tres de la matinada.

10 Quan les tres en varen ser, garberet puja l’escala.

11 —Què se li ofereix a vostè, què és lo que vostè demana?

12 —Si en voleu segar un camp, un camparró de civada.

13 No és a l’aubac ni al solà, ni tampoc en cap muntanya,

14 n’és a sota el davantal, la camisa me l’amaga. (...)

15 —No em diràs, tu garberet, quantes garbes n’has lligades?

16 —Trenta-set o trenta-vuit, trenta-nou la que faig ara!

17 i a quaranta arribaré si el garrot no se m’aplana!

18 —No t’espantis, garberet, no t’espantis pas encara:

19 ja te’l faré aixecar amb força d’ous i cansalada.

Era la balada més cantada per les colles de segadors. Era com una cançó símbol d’aquesta feina, gairebé imprescindible de les colles que es llogaven per segar i especialment apta, gràcies a l’escena eròtica que descriu, per animar la imaginació dels joves segadors durant una jornada de treball d’hores i hores de calor i pols a ple sol d’estiu. Tal com indiquen els versos inicials, les colles acostumaven a estar formades per grups de joves «de muntanya» (per oposició a la plana) que a l’hivern treballaven a jornal fent carbó, en explotacions forestals o a les cases. Al juny s’organitzaven en colles, amb un capità o davanter experimentat que ja tenia una ruta emparaulada. Començaven a segar a les planes més al sud per acabar a principis d’agost en alguna vall pirinenca. Hem conegut homes del Collsacabra o de les Guilleries que començaven al pla de Tarragona, al Baix Llobregat o al Vallès per continuar amb la Plana de Vic i acabar prop de casa. Com indiquen les diverses variants de la cançó, que seguen a l’Empordà, a l’Urgell o a la Segarra, els segadors feien camins paral·lels: els segadors garrotxins començaven més aviat a la plana de l’Empordà; els del Pirineu central, a la Segarra o a l’Urgell; els pallaresos al Segrià o a la Noguera.

Per a molts dels homes que havien fet aquesta feina de joves, aquesta cançó és recordada d’una manera molt especial: és considerada la cançó que identifica la imatge del jove segador atrevit, que se sent optimista, guapo i valent i no s’atura davant de res. Alguns ens han explicat com feien gala de força i de joventut quan entraven en un poble, desfilant i cantant pels carrers amb posat exhibicionista. Quan el ritme de la feina de segar baixava, el capità entonava la balada dels tres segadors per reanimar la colla. Per això no és cap casualitat que si observem on era més cantada —segons les dades que tenim d’una seixantena de versions recollides per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a les nostres recerques directes i publicades en altres cançoners—, la distribució territorial coincideix a grans trets amb les comarques que acabem d’esmentar. A la comarca d’Osona hem pogut comprovar que era molt recordada a les Guilleries, al Collsacabra i al Lluçanès, i molt menys al mig de la Plana de Vic (amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona n’hem recollit una trentena de versions diferents). Així, doncs, les dades indiquen que la cançó era molt coneguda a les comarques de muntanya del Pirineu i del prepirineu, que coincideixen més o menys amb les d’origen dels segadors (a grans trets, la Garrotxa, la Selva, el Ripollès, el Berguedà, el Solsonès, Andorra, l’Alt Urgell, els Pallars i la Ribagorça). I que ha deixat alguns testimonis a les comarques cerealistes on més passaven els segadors, sobretot en la franja central i litoral de Catalunya, des del Baix Llobregat a la plana de Lleida (el Maresme, els dos Empordà, els dos Vallès, la Segarra, els dos Urgell, la Noguera i el Segrià). No és gens d’estranyar que on se’n troben més versions sigui a les comarques del Pirineu i prepirineu on els homes cantaven balades, en contrast a les comarques del centre de Catalunya o del sud, on les balades eren gairebé exclusivament femenines, com és el cas més comú arreu d’Europa (GINESI 2005: 197-201). És significatiu que més de dos terços de les vegades sigui cantada per un home, i que quan la canta una dona acostumi a ser en versions molt breus (excepte quan la cantadora la va aprendre del seu pare, cap de colla de segadors, com passa amb una dona de Sant Llorenç Savall).

Però com és habitual amb aquesta mena de balades, l’argument no és exclusiu d’aquesta part nord i central de Catalunya: el trobem repetit a diversos països de l’Europa llatina. Capmany ja situava cançons semblants al Piemont, a la Gasconya i al País de Metz, sempre amb tres o set segadors —nombres simbòlics de la colla— que baixen al pla a segar (CAPMANY 2011, cançó LXXV). A més de França, d’Occitània i de la Itàlia del nord, la trobem en cançoners de l’Aragó, de Castella (FRAILE 2010: 205-206), de Portugal i fins de Galícia (com mostren les dotze versions de la filla del «emperador de Roma» i el jove segador que es cantaven en feines de sega, aplegades a SCHUBARTH i SANTAMARINA 1984, vol. I, tom II: 25-30). Tot i que a Castella i Galícia acaba, gairebé sempre, amb un desenllaç desconegut en les versions catalanes: la mort del jove segador, resultat del «mal» comportament de la dama. Seria molt difícil i hipotètic afirmar a quin d’aquests països va sorgir primer l’argument: forma part d’una de les històries més comunes dels territoris de llengua llatina, i com a mínim des de fa quatre o cinc-cents anys, si ens guiem per les característiques tant dels textos com de les melodies.

En canvi, no la trobem a Mallorca i Menorca, illes on les dones cantaven moltes cançons narratives. La raó pot ser perquè allí no existia el procediment de nois de muntanya que s’anaven a llogar en els mesos de sega.

Verdaguer, com Milà i altres col·lectors de l’època, també va recollir el text d’aquesta cançó eròtica en una versió que sembla provenir del Vallespir (la podeu veure a GRFO 2002: 60). Quan Capmany comentava Els Segadors (2010, cançó LXXV), ja deia: «en son origen, es una cançó amorosa , pintant l’amor amb diferents tons, desde’l més pujat y d’aire epigramàtic fins al més suau y planer, la que després s’es convertida en cançó patriòtica y històrica ».

La mètrica dels versos llargs de dos hemistiquis heptasíl·labs, amb rima consonant o assonant al final, és molt comuna a tota la península ibèrica —fins al punt d’haver-se fossilitzat en la idea restrictiva i literària del romancero castellà, impulsada sobretot pels escrits de Menéndez Pidal. Però només cal una petita observació a les cançons orals dels altres països llatins per veure que, en diferents proporcions, la trobem a tots els països esmentats, a més de Còrsega i Sardenya, d’Itàlia i de Sicília, amb la sorpresa afegida que a Romania és la mètrica oral més utilitzada, com va estudiar Constantin Brailoiu (AYATS 1994). Per tant, caldria abandonar la idea massa limitada d’un mètrica «de romance» per procurar entendre-la dins del marc més ampli de les balades europees. Al capítol Coda. A l’hora de cantar comentarem algunes de les característiques musicals d’aquesta cançó. Ara només volem reiterar que, dins de la notable varietat de melodies, hi trobem alguns detalls comuns amb la tonada que es va fer pròpia de l’himne nacional. Tot i que no hi ha cap melodia que hi coincideixi del tot —com passa molt habitualment en les cançons orals—, sí que hi trobem fragments melòdics o patrons rítmics prou acostats. En la versió recollida per Sara Llorens a Pineda de Mar (LLORENS 1931: 61-62) hi arriba a haver tota una frase de dos compassos que coincideix exactament amb «la melodia de l’himne».