Jaume Ayats - Els Segadors

Els documents d’arxiu ens deparen, però, una altra dada rellevant. A la Biblioteca-Arxiu de l’Orfeó Català es conserva una partitura sense data per a quatre veus d’homes amb el títol de Brindis a Felip V , on consta Francesc Matheu com a autor de la lletra i Antoni Nicolau com a autor de la música. Es tracta d’una típica paròdia de la melodia del Dies Irae dels difunts destinada a algú considerat de nefasta memòria (en coneixem casos més antics dedicats a Napoleó i a altres personatges històrics). I aquesta partitura ens planteja una gran sorpresa: hi apareix gran part de la melodia d’ Els Segadors publicada per Alió —la composició de referència que transcrivim de seguida— i la tornada ja té el ritme i gran part del disseny melòdic del «Bon cop de falç!». Això ens deixa dos camins possibles per entendre-ho. La primera hipòtesi és que la partitura de Nicolau sigui una composició feta ja després de l’èxit d’ Els Segadors , una composició dels darrers anys del segle o ja dels primers del Nou-cents on Nicolau aprofitaria la «nova» melodia per reprendre la lletra de Matheu d’una dotzena d’anys enrere. Per això no hi constaria com a autor de la música Manuel Rocamora, que hem trobat com a autor musical del Brindis... de finals de la dècada de 1880, sinó Nicolau. La segona hipòtesi és que Alió hagués compost Els Segadors seguint molt de prop la composició de Nicolau. El manuscrit de la Biblioteca-Arxiu de l’Orfeó Català no ens resol el dubte, ja que es tracta d’una còpia d’assaig ben segur posterior a la data de composició. Contra la segona possibilitat hi juguen, però, tres elements de pes: primerament es fa gairebé impossible de creure que entre els músics i cantaires de l’Orfeó (i entre els joves catalanistes que havien cantat la cançó) ningú s’hagués adonat de la gran semblança melòdica entre el Brindis i Els Segadors —semblança ben perceptible a l’orella d’un llec—; segonament, l’anàlisi musical de versions orals de la melodia de la cançó eròtica —com podeu consultar al capítol Coda. A l’hora de cantar — mostren prou bé els grans elements comuns entre la melodia d’Alió i algunes cançons orals; i en tercer lloc, quan van aparèixer les cançons d’Alió, Nicolau no hagués escrit els comentaris sobre la melodia d’ Els Segadors i la composició si fossin una simple còpia del Brindis a Felip V . Per tant, deduïm que la composició de Nicolau és posterior a l’èxit d’ Els Segadors en els ambients catalanistes, i per això hauria aprofitat la simbòlica melodia de l’himne per confegir una música per a la lletra de Matheu, gairebé com un homenatge o complicitat amb Alió.

D’altra banda, el manuscrit del Brindis a Felip V ens fa sospitar, però, que Moliné i la colla jove de la Lliga de Catalunya podrien haver proporcionat al seu company Alió no només el text de la tornada, sinó també el ritme que ja els funcionava en el cant que maleeix Felip V.

L’estrena del recull de peces d’Alió es va fer un mes després de ser publicat: el 4 de juny de 1892 a l’Hotel de Ventas de Barcelona la «senyoreta Agneta Montsech» va cantar diverses peces de la col·lecció acompanyada al piano per Lluís Millet. Només n’hem trobat dues cròniques. La de La Vanguardia del 5 de juny, es limitava a fer una ressenya de societat per dir que era molt ple i «que abundava el bello sexo», a més d’aclarir que hi van cantar «las bellas señoritas Montsech i Torres» acompanyades al piano pels joves Millet i Romaní. A La Veu del Montserrat de l’11 de juny el relator lamenta alguna «reminiscencia de canturias italianas» en l’estil de la cantant. I afirma contundent: « Los Segadors no es per veu de dona». Poques setmanes després, l’Orfeó Català va fer la seva presentació pública i hi va cantar Els Segadors .

Millet, ja el 1908, relacionava la proposta artística d’Alió amb la joventut catalanista d’aquells anys: «El catalanisme del temps de la joventut d’Alió era una idealitat adolescent [...] d’aquesta convergencia del temperament artístic y edat de l’Alió amb el temperament y moment artístic de la idealitat catalana d’aquella època van néixer aquestes cançons» (MILLET 1908: 130).

Heus aquí la versió de lletra i música publicada per Alió, amb la mateixa ortografia i puntuació de l’edició de 1892, així com també amb l’oblit d’un «Bon cop de fals» a la tornada:

Los segadors.

1 ¡Catalunya, comtat gran — qui t’ha vista rica y plena!

2 Ara’l rey nostre senyor — declarada’ns té la guerra;

3 Lo gran Compte de Olivar — sempre li burxa l’orella

4 «Are es hora nostre rey, — are es hora que fem guerra.»

5 Contra tots los catalans — ja ho veyéu quina n’han feta.

6 Seguiren vilas y llochs — fins al lloch de Riu d’Arenas.

7 N’han cremat un sagrat lloch — que Santa Coloma’s deya:

8 Creman albas y casullas — y corporals y patenas;

9 Y’l Santíssim Sagrament — alabat siga per sempre.

10 Mataren un sacerdot — mentres que la missa deya.

11 Mataren un caballer — á la porta de la iglesia,

12 Don Lluis de Furriá, — y’ls ángels li fan gran festa.

13 Lo pá que no era blanch — deyan qu’era massa negre

14 lo donavan als cavalls — sols per assolar la terra;

15 lo vi que no era bó — enjegavan las aixetas,

16 lo tiravan pe’ls carrers — sols pera regar la terra;

17 A presencia dels parents — deshonravan las doncellas

18 En donan part al Virrey — del mal qu’aquells soldats feyan

19 «Llicencia’ls he donat jo — molta més se’n poden pendre.»

20 A vista de tot això — s’es esbalotat la terra.

21 Entraren á Barcelona — mil personas forasteras;

22 Entran com á segadors — com eran en temps de sega.

23 De tres guardias que n’hi ha — ja n’han morta la primera.

24 En mataren al Virrey — al entrant de la galera.

25 mataren als diputats — y als jutjes de la Audiencia:

26 anaren á la presó — donan llibertat als presos:

27 Lo bisbe’ls va benehí — ab la ma dreta y esquerra:

28 «Hont es vostre capitá — ahont es vostre bandera?»

29 Varen treure’l bon Jesús — tot cobert ab un vel negre.

30 «Aquí es nostre capitá — aqui es nostra bandera;

31 A las armas, catalans — que os han declarat la guerra.»

32 Bon cop de fals,

33 defensors de la terra,

34 Bon cop de fals.

La mare de Jacint Verdaguer (1845-1902), Josepa Santaló, cantava una cançó sobre les malvestats del temps de la Guerra dels Segadors. Era una bona cantadora. No cal insistir sobre la importància que Josepa, filla d’un fuster i obrer de fàbrica de Folgueroles, va tenir en la formació i en l’orientació eclesiàstica i artística del jove poeta (TORRENTS 1995: 16 i 11). A Verdaguer li agradava cantar les cançons i fer corrandes a les festes de Folgueroles, com indiquen tant els manuscrits conservats com les descripcions dels amics, amb Collell al capdavant. Probablement va ser la coneixença de Marià Aguiló, vers 1865, allò que va impulsar Verdaguer a començar a apuntar cançons orals. Les enviava a Aguiló i, també, una còpia a Manuel Milà i Fontanals. Al manuscrit 1464/8 de la Biblioteca de Catalunya, hi consten diverses de les cançons que va recollir molt probablement a la seva mare. Enmig d’altres cançons que eren habituals de la pagesia de la Plana de Vic, com Muntanyes del Canigó o La presó del rei de França , hi ha la cançó de la Guerra dels Segadors (podeu veure-les a GRFO 2002). El folklorista Aureli Capmany (1868-1940), que va tractar Verdaguer i Aguiló, relatava com junts varen escriure diverses variants d’ Els Segadors «de la mare d·en Sinto Verdaguer» (CAPMANY 2011, cançó LXXV; MASSOT 2003: 162, també conclou que les recolliren junts). En realitat, els manuscrits aclareixen que n’aplegaren dues versions.