Saša Stanišić - Orígens

Va enfilar-se al cirerer i va tornar a baixar. Va cavar un sot i el va tornar a tapar. Va encendre la ràdio i va buscar la música.

La persiana antimosques va xerricar a la porta, la mare va sortir de la casa com si fos cosa de la música. Els meus pares es van abraçar, com si ho haguessin planificat de tan natural que la mare va llançar-se als braços del pare. El pare va començar a ballar i ja no estava enfadat, són dues coses que no van juntes, tota la resta va amb la ràbia, però no això, una abraçada, no.

A la fira crido el gos, l’acarono. Li pregunto al gos: de qui ets? Té la llengua ràpida i taronja. Entre els arbustos, el gos troba un tros de tela, blau, blanc, vermell, com la bandera. No m’ho puc creure, xiuxiuejo. Els gos fa olor de gespa acabada de tallar. El gos s’avorreix amb mi.

Un nen xiula. El gos se separa de mi i s’afanya a fer cas a qui el crida. El nen té la meva edat i de seguida m’adono que sap fer moltes coses que jo no sé fer. Em fa senyals amb els braços perquè m’hi apropi. Es presenta. Camina amb les mans. Em giro, ja n’he tingut prou. Em puc imaginar tot el que em podria haver ensenyat. Trobo consol en la meva covardia.

Vaig cap a casa. El pare i la mare ja no són al jardí. Dos homes conversen seriosos a la ràdio, després riuen com el pare i l’home del riu. Com si tothom ho pogués ser tot alhora, seriós i divertit, enfadar-se i ballar. Què fan les gallines? A l’estiu passegen al sol. Espio per entre els taulons de fusta del galliner. Els rajos de sol tallen l’aire. Entro, vull revisar els ous. La serp jeu al pedestal.

Què se li pot dir a una serp?

«Prohibició del dret de reunió», dic en un murmuri. La serp aixeca el cap. Al galliner fa l’olor de sempre. A la ràdio parlen del temps. Augmenten les temperatures, trenta-cinc graus. La serp baixa reptant del pedestal.

«Protesta», crido. O: « Poskok !»

El pare m’arrossega cap a fora. M’hi resisteixo, com si no em volgués cap bé. Els texans blaus i gastats del pare. La mare em gira cap a ella, em posa les mans a les espatlles, vol atraure la meva mirada, per això ara balla amb mi. Però el que de veritat vull veure és el pare contra la serp.

No has de tenir por, diu la mare. No em fa cap por, una serp!

El pare agafa una pedra de l’hort. El pare, al llindar del galliner, aixeca la pedra per damunt del cap. Entra, es vol apropar a la serp i la serp probablement es vol fer fonedissa. Ho podria haver fet, abans que arribéssim nosaltres.

S’arrossega de pressa cap a la porta, cap al pare, li saltarà a sobre? El pare fa un pas enrere i a la ràdio torna a sonar música de ball.

El pare m’ensenya la serp morta. Pregunto si la puc agafar. La sostinc amb les mans i penso: ja no és una serp. El pare és el pare, cobert de pols. M’hauria agradat tant trobar la bola de fusta vermella. La serp pesa i està calenta, tal com me l’imaginava. Tenir-la així a les mans és no saber què dir.

—Tenies por? —pregunta el pare. Per què tothom parla sempre de por?

—I tu? —pregunto.

—Així és la vida —diu el pare. Amb el dors de la mà s’eixuga primer el front i després la boca. Pols i suor. No em puc estar de pensar que és desagradable.

El pare diu: « Poskok . Et salta al coll i t’escup verí als ulls». Em pessiga la galta. Agafa la mà de la mare.

Va ser l’últim cop que els meus pares van ballar abans de la guerra. O l’últim que vaig presenciar. Tampoc els vaig veure ballar a Alemanya.

El pare es va rentar amb la mànega del jardí. Vaig cavar una tomba per a la serp. Encara hi és: poskok . Increïble.

La carn fumada i el passeig per les ruïnes de la casa dels meus besavis els van fer venir set i ganes de parlar a en Gavrilo i l’àvia. Al camí de tornada van beure aigua del pou antic i començaven les frases dient «Recordes?». La serp a la copa de la servera prenia el sol.

—Recordes com eres la primera vegada que vas venir a casa? La roba, el cabell, tot marró, però les galtes ben vermelles!

L’àvia va assentir, esclar que se’n recordava, el seu moviment de cap no indicava record, sinó reconeixement, no estava sola amb el passat. Devia ser a la dècada dels cinquanta, en Gavrilo era adolescent.

—Vaig venir aquí amb en Pero. Aquell dia, el meu sogre va tornar tard del camp.

—Però en Bogosav no era encara el teu sogre.

—Però jo ja sabia el que volia! Sabia què seria d’en Pero i de mi. —L’àvia va riure.— En Pero era a l’habitació i havia estat llegint. Jo havia ajudat la sogra amb el sopar. El sogre la va cridar però vaig anar-hi jo en comptes d’ella. Em vaig presentar i em va dir que ja s’imaginava qui era. Que no m’esverés. Li volia treure les botes, com és el costum, però no «mentre ho pugui fer tot sol», va dir, «no ho farà ningú per mi». Vaig insistir-hi. I em va deixar fer. Portava mitjons de llana gruixuts.

»Llavors vaig voler tornar a la cuina i ell va dir: Queda’t, explica’m, de quina família ets?

»“Que no li ha dit en Pero?”. Llavors va entrar com si l’haguessin cridat i va abraçar i fer un petó al seu pare, em va agafar la mà. Però el sogre volia continuar parlant amb mi a soles.

»“Vull que m’ho diguis tu”, va dir, i també que en Pero només explica allò que li agradaria sentir ell mateix. “Què n’has après, dels teus?”.

»Sabia que amb aquesta pregunta es referia sobretot a en Pero. En Pero ja havia viscut a Višegrad, havia estudiat a l’escola superior, llegia llibres. No volia saber res ni de la granja ni de les terres. I això que era el fill gran!

»També li vaig explicar al sogre qui eren els meus pares. Agricultors com ell. Blat i blat de moro. Moltes ovelles, quatre vaques, dos cavalls. Li vaig dir que hi havia poques coses que la mare feia amb les mans i la llana que jo no sabés fer també. Que també havia après a llegir i escriure. “I la meva mare també m’ha ensenyat a preparar una bona polenta!”. Llavors vaig anar a la cuina i vaig preparar la polenta. Crec que li va semblar bé que el deixés sol una estona.

»Mai no ens vam enfadar. Estic molt segura que no sabia que has de ser molt sapastre per fer malament la polenta.

En Gavrilo va riure força estona. Segurament perquè sabia que tornaria a parlar de la polenta al final. Ja coneixia la història, què hauria pogut canviar? Avui dia, la memòria de l’àvia és molt il·lusòria, però la polenta continua sent la cirereta del pastís.

Si en Gavrilo ja se sabia la història, a qui l’explicava? A mi? Al propi sogre? Elogia els morts però no els diguis mentides?

Ara els tocava als vius.

L’àvia va preguntar-li a en Gavrilo per la seva filla (que estudiava), per la seva mare (que criticava), pel seu germà. Pel que fa al germà, en Gavrilo es va posar seriós i va assenyalar les muntanyes:

—L’Sretoje alimenta els dracs…

L’àvia va assentir.

—Saps alguna cosa d’en Radenko?

—S’haurà de quedar a la vall. —Signifiqués el que signifiqués, la resposta els va fer mirar al terra.

La Marija, l’Stevo i el cafè ens esperaven al jardí de la casa d’en Gavrilo. A la terrassa, la rentadora estava en marxa i al damunt hi havia un gat mig adormit. A recer i tapat amb cartrons hi havia un Lada groc vell.

—Encara funciona?

—No ho hauria de fer. —En Gavrilo em va pessigar el coll.—Què fas palplantat, ja t’has cansat? Aquí tens, el cafè.

El gust del cafè deia que l’havien torrat a la perfecció i van continuar el repàs. Aquell només venia a Oskoruša a l’estiu. Aquell altre ni tan sols a l’estiu hi venia. Un home que es deia Radoje s’havia venut tot el bestiar després d’haver calculat que els diners li durarien fins que morís. Ara resulta que ha viscut més del que esperava i quasi no arriba a final de mes. A més, troba a faltar el bestiar.