Saša Stanišić - Orígens

Sí, i van parlar del dialecte, que era especial i contenia algunes expressions que només s’havien trobat a Montenegro, en una zona a centenars de quilòmetres. Això li va agradar, a en Gavrilo, que algú de ves a saber on parlés com ell aquí. Es va apuntar el nom del lloc i després va fer fora els lingüistes. El mateix dia, va carregar el cavall i es va posar en marxa. Durant dies, només el cavall i ell, un cavall i un ase vell, deia en Gavrilo. I finalment va trobar el que esperava trobar. Va treure una llibreta de pell de la vitrina, va obrir-la i va dir: «La història, com va començar tot».

La llibreta era vella i estava feta de paper envellit artificialment. Tenia una fotografia enganxada amb cola. S’hi veia, no amb gaire nitidesa, un pergamí amb text. Dos semestres de Filologia Eslava em van servir per reconèixer que la llengua era eslau eclesiàstic, malgrat que no entenia què hi deia.

—Com va començar tot! —va repetir en Gavrilo i va explicar que tres germans de Montenegro s’havien rebel·lat contra el governador otomà robant-li el cavall, les joies o la dona (què va ser en realitat, va dir en Gavrilo, no estava del tot clar i, de fet, era igual). Havien fugit de la ciutat. Van posar recompensa als seus caps, i no petita precisament. Dos van marxar a peu, el tercer, però —i aquí és on la història es torna estranya, però qui soc jo per jutjar les rareses?—, el tercer va enlairar-se en un drac per explorar el paisatge i evitar perills a la recerca de d’un lloc adequat per tornar a començar.

—En un drac? —vaig preguntar.

—Els cavalls no volen bé —va dir l’àvia.

—Un Stanišić, un altre Stanišić i encara un altre Stanišić —va cridar amb entusiasme en Gavrilo. Tenia la respiració agitada, va posar-se dret per tenir més espai. L’aire pesava pels pressentiments i els avantpassats—. I van trobar el lloc adequat! —va cridar—. El lloc és aquí, a Oskoruša! Aquí es on van fer arrels! Stanišić, Stanišić, Stanišić. I ara, ara arribes tu!

Per escriure sobre això? Sobre avantpassats i descendents. Tombes i tovalles i reviscuts. Supervivents. I ara segurament sobre dracs.

Vaig preguntar a en Gavrilo què se n’havia fet, del drac, llavors em va donar un cop al front i em va dir que no m’ho havia de prendre tot al peu de la lletra. Segurament el tercer havia estat el més ràpid dels tres.

Al vespre, l’Stevo ens va tornar a portar a Višegrad. A casa, l’àvia va insistir a fer-me el llit. Vaig agrair-li que m’hagués portat amb ella.

No em podia adormir. Vaig encendre el llum i vaig començar a buscar a internet. No es mencionava per enlloc els germans drac Stanišić. Em vaig treure un pes de sobre. L’àvia va trucar a la porta i va entrar. Havia vist que encara tenia el llum encès i em volia dir bona nit. Em va acotxar amb el llençol. Es va quedar vora el meu llit com si encara fos el nen al qual li escalfava les mans dins de les seves en tornar a casa després d’haver estat pels carrers nevats.

No sabia si esperava que digués alguna cosa i potser ella tampoc sabia si jo esperava que fos ella qui digués alguna cosa, i així cap dels dos no va dir res.

Els dies següents, vaig passejar sovint per la ciutat tot sol.

Una vegada, vaig tornar del passeig i vaig trobar-me l’àvia acompanyada d’un jove ben pentinat. Un xicot amb bona presència, amb samarreta blanca i texans. Estava assegut al costat d’ella al sofà.

L’àvia me’l va presentar orgullosa com «el meu Andrej». L’Andrej de l’àvia em va donar la mà, no van passar ni dos segons que ell va dir: «Llavors, tu ets l’escriptor?».

Vaig mirar el gerro. El meu llibre ja no hi era.

—I tu ets el poli —vaig dir-li.

Al gerro hi havia un gira-sol.

L’àvia va a la carnisseria, però la carnisseria de la qual l’àvia sacseja la porta fa deu anys que està tancada. L’àvia cuina estofat de mongetes perquè el seu marit està apunt d’arribar de la feina, l’estofat de mongetes és el seu plat preferit.

Des que té les cames malament, els veïns li fan la compra. Prefereix enviar-hi l’Andrej, el policia ben pentinat del davant. No és un policia corrupte com la resta, una vegada va fer aturar el director de cinema Emir Kusturica, que va preguntar-li: «Que no saps qui soc, jo?». «Carnet de conduir i documentació del vehicle, si us plau», va respondre-li. «Aquí els té».

Mai no li demana cap favor a l’oficial jubilat del quart pis, però ell sempre s’hi ofereix. A l’àvia no li agraden els exmilitars amb barba. A més, el policia sempre li porta algun regalet i es queda de bona gana a prendre cafè.

A vegades la meva àvia es pregunta on han anat a parar tots els soldats. Va viure les guerres a casa. La Segona Guerra Mundial a Staniševac, el poble de la seva infantesa, la guerra de Bòsnia, a Višegrad. L’únic gran viatge de l’àvia el va fer a començaments de la dècada del 2000 per visitar el seu fill i la seva jove —els meus pares— als Estats Units, on havien emigrat després que no se’ls hagués permès quedar-se a Alemanya.

L’avió de l’àvia hauria d’haver aterrat a les 20 h, va arribar amb un avió a les 17 h. «Per què m’havia d’esperar tant?», els va dir als meus pares, perplexos, mentre entrava per la porta sense avisar i massa d’hora. Un home eslovac pàl·lid li portava les maletes. S’havien entès gràcies a l’arrel eslava de tots dos idiomes. L’àvia volia que l’eslovè es quedés a prendre cafè però va dir que malauradament no tenia temps i es va acomiadar ràpidament.

El 1944 van arribar soldats de l’exèrcit alemany a Staniševac. El 1944 l’àvia tenia dotze anys.

—Te’n recordes de la invasió, iaia?

—Van entrar d’amagat, ajupits, de totes bandes.

—Vas tenir por?

—Tothom tenia por. Els alemanys tenien por, per això ens rondaven sigil·losament. I nosaltres teníem por perquè entraven d’aquesta manera, tothom coneixia les històries. Teníem por els uns dels altres i això em feia por.

»Vam sortir de les cases, amb les mans damunt del cap, i els alemanys van entrar a les cases, amb les mans damunt les armes. Però com que a les cases no hi havia ningú a punt per disparar-los o no hi havia res amb què disparar, van deixar les armes, de moment. I com que tenien calor i els uniformes els feien suar com porcs, els vam oferir aigua, però van preferir beure’s la de les seves cantimplores.

Excepte això de l’aigua, ningú no va tornar a dir res fins que va arribar la nit. Els soldats havien de dormir en algun lloc, era fàcil d’entendre, i en el moment en què una cosa era fàcil d’entendre, la por es feia una mica més lleugera. Els animals es podien moure d’un estable a un altre, la ferum es quedava.

La primera nit ningú no va dormir bé. La segona, tampoc. Però a mesura que en llevar-se de bon matí ja no trobaven cap home penjat d’un arbre ni apunyalat mentre dormia, agafar el son se’ls va fer cada vegada més fàcil i fins i tot es treien el casc metàl·lic. La Zagorka sabia a quina casa els soldats s’ajupien sense camisa vora l’estufa i es treien els polls els uns als altres. L’àvia va acompanyar la seva germana. La Zagorka va preguntar-los si algun era pilot. S’havia proposat anar-se’n amb un pilot si els soldats es traslladaven. Cap no era pilot. La Zagorka estava decebuda i una mica enfadada i els soldats també ho estaven, probablement a tots els hauria agradat ser pilots.

L’àvia explicava que un dels oficials s’havia allotjat amb la seva família. Tenia les mans fines i la pell tan suau com un nen. I duia unes ulleretes minúscules. Es rentava matí i nit i, abans d’anar a dormir, preguntava educadament si hi havia llet. Havia ofert alguna cosa per intercanviar, malauradament no era res que li pogués servir a ningú. Malgrat que a l’àvia li hauria agradat quedar-se els guixos, el seu pare no li ho havia permès.