Saša Stanišić - Orígens

Els llocs tampoc estaven sobrecarregats de sentiments de pertinença. Višegrad era la història de la mare, d’un hospital sota la pluja, era córrer pels carrers jugant a lladres i serenos, era la suavitat de les agulles de pi entre els dits, era l’escala de casa de l’àvia plena d’infinitat d’olors, era lliscar dalt d’un trineu, era l’escola, era la guerra, era el passat.

Heidelberg era fugir i tornar a començar, era la precarietat i la pubertat, el primer control policial i el primer amor, mobles tronats i estudis universitaris. En algun moment també va ser la tossuda seguretat en mi mateix que cridava: perquè puc!

Llavors vaig llegir el meu cognom cada dues làpides del cementiri d’Oskoruša. I em vaig sentir més proper a tot allò que tenia a veure amb els orígens, als meus parents desconeguts i als meus llocs coneguts. A allò que havia passat a la suposadament familiar Višegrad, i a allò que havia guanyat a la inicialment estrangera Heidelberg.

A Oskoruša simplement havia estat un turista amb bermudes. Un turista que bevia aiguardent sota l’arbret fruiter genealògic dels seus avantpassats. Un turista a qui li va semblar que el paisatge era increïblement bonic, i les ruïnes, indescriptibles. Quin tipus de gent era, la meva gent? També els que encara vivien, com l’àvia, que estava al meu costat i tenia el cabell rinxolat i lila, va dir: «A Oskoruša només hi veig primavera». Per què ho va dir? No va ser fins molt més endavant que vaig saber que l’àvia només era amb l’avi en aquestes muntanyes a la primavera. Fins i tot el nostre viatge va ser en ple abril.

Després de visitar el cementiri, vaig pensar una cosa dement i irrellevant, que era que jo era l’últim Stanišić home. Per acabar en punt mort, no hauria de tenir fills. Em vaig començar a ocupar del meu origen, però no va durar gaire. Semblava que m’agafava a destemps, en un moment de destructivitat, parlar del meu o del nostre origen en un moment en què l’ascendència i el lloc de naixement tornaven a convertir-se en trets distintius, restablien fronteres i els anomenats interessos nacionals emergien del pantà drenat dels estats petits. En un moment en què l’exclusió havia esdevingut programàtica i es podia tornar a escollir.

A la majoria dels textos que vaig escriure després d’Oskoruša tracto explícitament d’alguna manera sobre persones i llocs i sobre què significa per a aquestes persones haver nascut en aquest lloc concret. I també sobre què representa no poder o no voler viure-hi. Què reps i què tens assegurat segons la teva ascendència o descendència? I també, què et queda dels teus avantpassats? Vaig escriure sobre tot això, sobre Brandenburg, sobre Bòsnia, la situació geogràfica no era tan important, l’estrès identitari no hi entén, de latituds. Vaig escriure sobre racisme, violència i fugida. Quasi ja no queda cap dels meus personatges. Alguns arriben allà on volien anar des d’un bon començament. Molt pocs són persones sedentàries i felices. Fugen d’alguna cosa que de vegades és més o menys existencial. Estar de camí de vegades és una càrrega i de vegades un regal.

No solen parlar de la seva terra. Quan ho fan, no es refereixen a cap lloc concret. La teva terra, diu el rodamón Mo, és aquell lloc on només et cal fer el mínim.

Jo dic que la terra natal és allò sobre què estic escrivint. L’àvia. Quan la meva àvia Kristina va començar a perdre els seus records, vaig començar a col·leccionar-los. A l’altra àvia, Mejrema, l’anomenava Nena. Què en quedarà de la Nena? La mare em va explicar que li encantava anar al cinema. A la dècada dels setanta i dels vuitanta, havia vist totes les pel·lícules de la Casa de la Cultura, totes. Fins i tot les del tipus Rambo II . Em va portar a veure la meva primera pel·lícula de terror, una de Dràcula, massa aviat per a mi, va ser un desastre, vam haver de sortir de la sala abans que s’acabés. Per sort, al cap dels anys he anat oblidant les imatges. Vaig agafar certa simpatia inquieta per les ratapinyades.

Que la Nena fumava molt ho vaig poder veure amb els meus propis ulls. Passa’m el cendrer, si ets tan amable. Que li agradava seure camacreuada. Que cosia molt per no fumar tant. Que esperava a la finestra quan sabia que tenia visita o que algú tornava d’algun lloc. Els fesols li havien dit l’hora en què aproximadament arribaria. Que es balancejava lleugerament endavant i endarrere quan estava exaltada i, fins i tot, quan estava tranquil·la i cansada.

Què n’ha quedat del seu pare, el meu besavi Suljo?

Feia de raier al Drina. El primer que vaig sentir a dir d’ell és que era un dels millors.

La segona cosa, que no sabia nedar.

L’any passat, la meva cosina va tenir el seu segon fill, una nena que es diu Ada. Viuen a França, a Montpeller. El marit de la meva cosina és un metge amb bigoti. Els seus pares són immigrants tunisians, ell és francès. Li regala els meus llibres a la seva mare. «Perquè parlen de ser foraster». Després de tots aquests anys a França, encara és el seu tema. Quan l’Ada compleix un any, a l’abril de 2018, torno a passejar per les muntanyes bosnianes entre les tombes.

La meva família viu repartida per tot el món. La divisió de Iugoslàvia també ens va dividir a nosaltres i ja no ens hem pogut tornar a asseure tots junts. El que vull explicar sobre l’origen també té a veure amb aquesta disparitat, que durant anys ha determinat el lloc on soc, quasi mai enlloc on tinc família. L’origen és l’àvia. I també ho és la nena del carrer que només l’àvia veu. El meu origen és en Gavrilo, que em fa adéu mentre diu que m’emporti un dels seus garrins a Alemanya.

A Hamburg l’origen és el nen que porta el meu cognom. Juga amb un avió. Li pregunto: «On voles?», «A Split, a casa de la iaia». Va amb bicicleta. Li pregunto: «On vas?», «A l’Àfrica, a veure els dinosaures». L’origen és la iaia. La meva mare, la seva àvia.

Després d’Alemanya i d’Amèrica, ara fa uns quants anys que viu en una casa a Croàcia, en un edifici alt des de la terrassa del qual es veu l’Adriàtic.

L’origen són les coincidències agredolces que ens han portat cap a una i altra banda. És la pertinença, a la qual no has aportat res. La família desconeguda a la terra àcida d’Oskoruša, la nena desconeguda allà a Montpeller. L’origen és la guerra. Per a nosaltres va significar que la mare i jo vam fugir a Alemanya a través de Sèrbia, Hongria i Croàcia. Vam arribar a Heidelberg el 24 d’agost de 1992. El pare ens havia portat a la frontera sèrbia i havia tornat a Višegrad per quedar-se amb la seva mare. Va venir al cap de sis mesos i va portar una maleta marró, insomni i una cicatriu a la cuixa. Avui encara no li he preguntat per l’origen de la cicatriu.

Vens dels Balcans, has fugit i no parles la llengua del país; aquestes són les teves qualificacions i referències. La mare, politòloga, va acabar en una bugaderia enorme. Va passar cinc anys i mig entre tovalloles calentes. El pare, economista, va anar a parar a la construcció. Eren feliços a Alemanya? Sí, de vegades. I sí, massa poques vegades.

El 1998 van haver de tornar a marxar del país. Per tal d’evitar que els deportessin a Višegrad, on havien fet una neteja ètnica, van emigrar a Florida. Allà van trobar unes feines que no s’haurien atrevit a somiar quan eren a Alemanya. Jugaven al pòquer amb els seus amics americans i feien barbacoes amb els seus amics bosnians. Van estalviar una mica i una vegada es van trobar un caiman a l’estany del jardí.

Actualment viuen la vida de jubilats nord-americans a Croàcia, on es poden quedar un any sempre que hagin passat els tres mesos anteriors en un país que no pertanyi a l’espai Schengen. Unes 47 mil persones van emigrar a Croàcia el 2017. Croàcia és un altre país europeu que fa ulls clucs davant dels problemes migratoris.