AAVV - Dels orígens a l'abolició

© Dels textos: els autors, 2021

© D’aquesta edició: Universitat de València i Generalitat Valenciana, 2021

Il·lustració de la coberta: Mural del Saló de Corts. Generalitat Valenciana,

Mateo Gamón (2018).

Correcció: Xavier Llopis

Maquetació: Addenda

Disseny de coberta: Quinto A Estudio Gráfico

ISBN (OC): 978-84-9134-596-1

ISBN (Vol. II): 978-84-9134-878-8 (paper)

ISBN (Vol. II): 978-84-9134-879-5 (ePub)

ISBN (Vol. II): 978-84-9134-880-1 (PDF)

Edició digital

Índex

Pròleg

Antoni Furió

La Generalitat valenciana a través del prisma de las cortes

M. Rosa Muñoz Pomer

Els diputats del General abans de la Diputació del General. Les comissions estamentals de gestió dels subsidis aprovats en assemblees parlamentàries al Regne de València entre 1261 i 1362

Vicent Baydal Sala

Cròniques de la feina oculta: els funcionaris de la Diputació del General del Regne de València al segle XV

Laura Peris Bolta

El General en tiempo de crisis: su reforma en las cortes de 1437-1438

José Antonio Alabau Calle

El arrendamiento de las generalidades a mediados del siglo XV: el fin de un negocio mercantil

Enrique Cruselles Gómez

Una font alternativa de renda. La noblesa valenciana com a beneficiària del deute censalista de la Generalitat a la fi del segle XV

Pau Viciano

Els conversos en la Diputació del General del Regne de València (1404-1423)

Guillermo López Juan

Las complicadas relaciones entre la Generalitat valenciana y los mudéjares en época bajomedieval. Marginación, silencio, conflictos, integración

Manuel Ruzafa García

Cuerpo unido. La Diputación del General y el gobierno republicano del Reino de Valencia en el primer tercio del siglo XVI

Juan Francisco Pardo Molero

La Generalitat más allá de las funciones fiscales

Óscar Clavell

La indefinición funcional Generalidad-Juntas de Estamentos en la Valencia foral moderna. Su promoción por la Corona

Emilia Salvador Esteban

Entre Diputació i estaments. El canonge don Gaspar Grau d’Arellano, un personatge clau en les institucions valencianes (segona meitat del segle XVII)

Miquel Fuertes Broseta

De l’ocàs a la dissolució. La Diputació del General en el tombant dels segles XVII i XVIII

Joaquim E. López Camps

A vueltas con la representación política del Reino de Valencia en la Edad Moderna. Los Estamentos y su prohibición por Felipe V

Carmen Pérez Aparicio

La Generalitat y la gestión de los recursos naturales. El contrato de concesión de explotación salinera (ss. XVI-XVII)

M. Magdalena Martínez Almira

La Generalitat valenciana y la explotación intensiva de las zonas húmedas del litoral valenciano (ss. XVI-XVII)

Francisco José Abellán Contreras

La última estructura organizativa de la Generalitat en el XVIII. Recursos, carencias y paradojas a las puertas de su desaparición

Sergio Villamarín Gómez

Pròleg

La Diputació del General, més coneguda per Generalitat, és una institució relativament singular en la història europea. Relativament, perquè la valenciana no és l’única que va existir amb aquest nom –hi hagué, i torna a haver-hi, una Generalitat a Catalunya, i una Diputación del General a Aragó– i perquè, bé que amb altres noms, van haver institucions similars en altres països d’Europa occidental, com ara les diputacions o comitès permanents dels Estats provincials o generals dels Països Baixos, els Gedeputeerde Staten o Gecommitteerde Raden. Al capdavall, tant la Corona d’Aragó, dins la qual s’integrava el regne de València, com l’Estat borgonyó –o borgonyoflamenc–, dins el qual s’integraven els Països Baixos al final de l’edat mitjana, eren dues monarquies compostes, com ho seria també, més tard, als primers segles de l’edat moderna, la monarquia hispànica, conformada precisament, junt amb Castella, per la Corona d’Aragó –inclosos els seus territoris italians– i pels Països Baixos, incorporats en tant que possessió dels Habsburg, com a ducs titulars de Borgonya. La monarquia hispànica dels Àustria era certament una monarquia composta, amb diversos nivells d’integració, i de la mateixa manera que la Corona d’Aragó comprenia els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols i el principat de Catalunya, els Països Baixos incloïen els estats –posteriorment anomenats províncies– de Flandes, Brabant, Holanda, Zelanda, Frísia, Groninga, Limburg, Luxemburg, Gueldre, Utrecht…, un conjunt de feus, comtats i ducats que més tard serien coneguts com les «disset províncies» i també, de manera genèrica, com a Flandes, prenent el nom d’un dels estats pel de tot el regne –com passarà també després amb Holanda i les Províncies Unides ( Nederlanden en neerlandès i Dutch Republic en anglès). Una monarquia composta governada a través de diferents consells –subdivisions de l’antic consell reial medieval–, tant de naturalesa territorial –Castella, Aragó, Navarra, Índies, Itàlia, Portugal, Flandes–, com temàtica –Inquisició, Estat, Hisenda, Guerra, Cambra, Croada, Ordes Militars. El Consell d’Aragó, creat per Ferran el Catòlic el 1494, s’ocupava dels territoris tant ibèrics com italians de la Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, encara que els dos últims serien transferits més tard, el 1556, al Consell d’Itàlia, de nova creació), mentre que el Consell de Flandes, instituït el 1588 –poc després de la revolta de les Províncies Unides i el mateix any de la proclamació de la república independent–, s’encarregava de la governació dels Països Baixos.

El terme de monarquia composta va ser encunyat per Helmut G. Koenigsberger el 1975 i popularitzat sobretot per John H. Elliott per a descriure els estats que compartien un mateix sobirà –en forma d’unió personal o dinàstica–, però eren governats com si fossen regnes separats, segons les seues pròpies lleis i institucions. La Corona d’Aragó era una monarquia composta, dins la qual els regnes d’Aragó i València i el principat de Catalunya tenien les seues pròpies lleis (els Furs, en el cas valencià) i institucions representatives, les corts (només el regne de Mallorca no comptava amb unes corts pròpies i, de vegades, els seus representants participaven en les catalanes). Cada regne celebrava separadament les seues corts (en el cas del regne de València, se’n van celebrar 37 en la baixa edat mitjana, entre 1261 i 1495) i només de manera molt excepcional, per a tractar temes d’especial importància, es convocaven corts generals de tots els estats i territoris de la Corona. Aquestes corts generals es van reunir un total de setze vegades entre 1289 i 1585, en la seua gran majoria a la vila aragonesa de Montsó, situada gairebé en la frontera entre Aragó i Catalunya (només en tres ocasions es van celebrar en altres localitats, sempre dins el regne d’Aragó), però les deliberacions es feien per separat, tant per territoris com, dins d’aquests, per braços (quatre en Aragó i tres en Catalunya i el regne de València).