Joan-Lluís Lluís - Junil a les terres dels bàrbars

Junil a les terres dels bàrbars

Edició digital: setembre de 2021

© 2021, Joan-Lluís Lluís

Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents

© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Callís, Maria Bohigas, Mercè Estévez

ISBN: 978-84-7329-307-5

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

PRIMERA PART La província de l’estany PRIMERA PART

Morta la ràbia I Morta la ràbia Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constant, va ser la causa indirecta de la mort d’aquest home i, per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la. Aviat, poc temps després d’haver sorgit del no-res de la plana blanca, hi tornarà per sempre. I si bé romandrà viu i implacable en la ment de la filla, ja no farà sinó aparicions al·lusives, potser prescindibles, al llarg d’aquest relat; com un intent d’airina matinera que tot d’una desisteix. L’esvaïment serà el seu càstig. Aquest menyspreu serà també la raó d’actuar de la seva filla, l’agulló que l’anirà atiant fins que s’hagi esbravat la pestilència que durant anys l’haurà acompanyada. Aquesta filla, una vegada decidida a oposar-se al menyspreu del pare, posarà una part notable de les seves forces a no fer mai seu aquest sentiment. I així, essent ella el personatge principal de les aventures aquí explicades, el menyspreu anirà cedint el lloc a d’altres sentiments, sensacions i principis. Mort el pare, morta la ràbia. D’altres ràbies, potser, substituiran aquesta. I ara, dit això, és necessari precisar que aquest primer capítol, que podria semblar una mena de pròleg, de prefaci o d’advertiment liminar, forma part integrant del relat, de la novel·la o de com s’hagin d’anomenar aquestes planes. Aquesta història ha començat amb la primera frase, quan el pare i la filla, a penes esbossats, s’han posat a existir, a respirar, a moure’s en la ment de qui escriu i potser també en les ments d’aquells que ara per ara pensen que val la pena continuar llegint. La filla —anomenada Junil— i el pare —deixat sense nom— ja pretenen ser sang i carn d’una ficció que impera des de la primera paraula. I que, tot seguit, continua.

Les filles de vuit anys

Et podràs fer la gandula

Junil, però, no sap llegir

Javós! Javós! Javós!

És molt estrany que escriure sigui un afer humà

Uns quants vaivens de les mans

Ser escriptor és la cosa més fàcil del món

Per la borda del món

Una estàtua de marbre untada de greix

Ja sé qui ets

Abans de girar-se dissimula una ganyota

I l’endemà ja ha arribat

Un tros de gel negre

Totes les portes eren barrades

I on vols anar?

Tot cap per avall, però això no

SEGONA PART Els camins

Aquesta càrrega de ceguesa

El poble més estrany de l’univers

Jo he vist elefants i lleons

Et vaig dir una mentida

De badar a morir

De nou es toca el pit i torna a avançar

Per la promesa de carn abundosa

I Lafàs, sovint, parlarà de fugir

No hi ha senyal ni paraula

Troba paraules dures

Verdapell, analfabeta i sorruda

Disset anys tindré

Cinquanta-dosè dia

Dirmini, digue’ns què hem de fer

No entenc qui deuen ser

Els alans no eren cabres

La sorra fosca

I treballen

I moren, i neixen, i copulen, i lluiten

Us alimenten més del que us mereixeu

Com somriuria un embriac

Per la gran puta freda

Per això es queixen i bleixen

Qui ha donat el cop i qui ha volgut el cop

Paraules que són grans?

Aviat seran més

Cent quaranta-cinquè dia

Només em queden el ca i l’esclau

Cent vuitantè dia

Una cosa tan insignificant

Demana perdó al poeta

Dos-cents cinquanta-novè dia

A l’embosta de les mans

TERCERA PART La vora del món

Tan a prop?

L’he d’anar a veure

Molt pa i poca cervesa

Li demanaràs de parlar contes seus?

Els llibres que he llegit no ho expliquen tot

Eres molt poca cosa, pare

T’escolto

Un reflex invertit d’Ulisses

No em fa basarda, ni por, ni res

Com si fóssiu una

Una metamorfosi d’Ovidi

Asseguts arran de mar

Breu descripció dels personatges

Sota la llum llegim les històries dels altres,

ens inventem les nostres en la foscor.

Alberto Manguel, La biblioteca de nit (traducció apòcrifa)

Què en dieu, homes? Hi entollareu les mans,

en aquesta tasca?

Herman Melville, Moby Dick (traducció de Maria-Antònia Oliver)

Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constant, va ser la causa indirecta de la mort d’aquest home i, per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la. Aviat, poc temps després d’haver sorgit del no-res de la plana blanca, hi tornarà per sempre. I si bé romandrà viu i implacable en la ment de la filla, ja no farà sinó aparicions al·lusives, potser prescindibles, al llarg d’aquest relat; com un intent d’airina matinera que tot d’una desisteix. L’esvaïment serà el seu càstig.

Aquest menyspreu serà també la raó d’actuar de la seva filla, l’agulló que l’anirà atiant fins que s’hagi esbravat la pestilència que durant anys l’haurà acompanyada. Aquesta filla, una vegada decidida a oposar-se al menyspreu del pare, posarà una part notable de les seves forces a no fer mai seu aquest sentiment. I així, essent ella el personatge principal de les aventures aquí explicades, el menyspreu anirà cedint el lloc a d’altres sentiments, sensacions i principis. Mort el pare, morta la ràbia. D’altres ràbies, potser, substituiran aquesta.

I ara, dit això, és necessari precisar que aquest primer capítol, que podria semblar una mena de pròleg, de prefaci o d’advertiment liminar, forma part integrant del relat, de la novel·la o de com s’hagin d’anomenar aquestes planes. Aquesta història ha començat amb la primera frase, quan el pare i la filla, a penes esbossats, s’han posat a existir, a respirar, a moure’s en la ment de qui escriu i potser també en les ments d’aquells que ara per ara pensen que val la pena continuar llegint. La filla —anomenada Junil— i el pare —deixat sense nom— ja pretenen ser sang i carn d’una ficció que impera des de la primera paraula. I que, tot seguit, continua.