Joan-Lluís Lluís - Junil a les terres dels bàrbars

Junil, però, no sap llegir. El pare no vol perdre temps ensenyant res a una filla tan badoca. Al poble natal, Junil s’havia quedat llargues estones rere el pare mentre enllestia un document, observant els gestos de la mà i provant d’entendre com podia ser que uns moviments tan imperceptibles fessin néixer traços tan subtilment diferents, i que d’aquestes diferències nasquessin mots, frases i obligacions hereditàries.

És aquí on treballes ara, doncs, pensa Junil, però prefereix no dir res.

Entren i de seguida ensumen.

Pare i filla coneixen l’olor del papir i l’olor de la tinta, però aquí dins hi floten flaires noves, pròpies d’una llibreria. El pare encara no s’ha acabat d’acostumar a tantes olors diferents, tot i que no intenta ni entendre-les, ni estimar-les, ni fer-les seves. En canvi, Junil voldria estar-se una estona sola per veure si pot descobrir-ne l’origen, cartografiar-les i endreçar-les per ordre de preferència. Sap que no ha de tenir pressa, que tindrà tot el temps d’aconseguir-ho, però rondina d’amagat quan el pare l’estira de la màniga per obligar-la a seguir-lo, Avança, collons, que mestre Javós ens espera.

Mestre Javós és barbut i calb, i de boca riallera. Va vestit amb una gonella blau fosc, com tots els llibreters del nord de l’imperi, i té les mans tacades de negre, com tots els que es fabriquen la tinta. Ve d’una illa menuda on no neva mai, però quan ho explica tothom alça les espatlles o riu, Això és impossible.

—Au, entreu, entreu! Benvinguts!...

Tot seguit, dedica un somriure a Junil i l’assenyala amb el dit.

—Tu, noieta, ja sé qui ets, t’hem reservat una màrfega ben còmoda, ja veuràs. Espero que t’agradi la casa i que t’agradi la feina... Si vols, pots pujar mentre parlo amb el teu pare.

Crida cap a les escales:

—Marmú, baixa! De seguida!...

Marmú baixa a poc a poc. Porta, com tots els esclaus de Nyala, un collar de cuir que li cenyeix el coll, però el seu no és gaire més que una cinta prima, senyal que mereix la confiança del seu amo i pot esperar que l’alliberi abans de morir. És vell, no li deu faltar gaire per ser alliberat, o per adonar-se que l’amo, com tants amos, li ha fet entreveure l’alliberament només per garantir la seva fidelitat. A més de vell, és lent, però no pas perquè li tremolin les cames sinó perquè la lentitud fa evident el seu rang; és el privilegi que s’ha guanyat a força d’anys i d’eficiència. No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada, dirà Marmú, un dia, a Junil.

Si la casa és estreta i no gaire alta, en canvi és molt profunda. Un passadís fosc s’hi endinsa i Junil, mentre segueix Marmú, té la impressió que no havia sabut mai tan bé què deu sentir un conill que explora un cau desconegut. A banda i banda del passadís, tot de cortines de teixit groguenc tapen l’entrada de peces minúscules.

—Abans era un bordell, per això hi ha tantes cambres, no t’hi amoïnis... Deus saber què és un bordell, eh?

Junil assenteix sense dir res. Alguna vegada ha intuït que el bordell podia ser la destinació que li reservava el pare, sense que aquesta intuïció li provoqués cap emoció particular. Els grans copulen, ho sap, ha sentit com en parlaven, ha vist alguna vegada com ho feien i no sap descobrir-hi, quan hi pensa, ni plaer ni enuig. Troba només una mica exagerat que tingui, per a ells, tanta importància fer-ho o no fer-ho.

Així doncs, gràcies a la particularitat d’una casa concebuda com a prostíbul, els dos fills de Janós Delenós —tots dos legionaris per les planures de l’imperi—, els quatre esclaus i els dos aprenents i, ara, Junil i el seu pare, disposen d’un dormitori cadascun. Això no passa ni a les cases dels patricis més rics de la ciutat, on els esclaus ordinaris viuen i dormen amuntegats. Les habitacions, és clar, són xiques i cegues i formen una successió de recambrons amb el sostre ennegrit pel fum de les llànties; en algunes encara hi deuen surar partícules de licors seminals, greixos lubrificants, regalims, suors i salives. I ecos de gemecs, ordres i súpliques, si és que les exclamacions deixen rastres que surin.

Junil, en entrar al seu dormitori, té un somriure greu. Pensa que en aquest laberint de parets i d’ombra potser costarà que vegi mai el pare, pensa que potser podrà estar-se lluny del seu menyspreu i que sabrà tenir estones bones que ningú no li regatejarà.

I passen sis anys.

I al cap de sis anys Junil encara fa el que va començar a fer l’endemà d’instal·lar-se a la llibreria de Javós, encola fulls de papir. És una feina fàcil i de precisió: els fulls han d'ajuntar-se perfectament perquè puguin enrotllar-se al voltant de l’eix de fusta d’alzina o de castanyer i formar un llibre. No és ella qui enrotlla els fulls, ella només posa la cola i premsa els fulls. Treballa en una taula llarga damunt la qual pot encolar vuit fulls seguits, i quan estan a punt un esclau enganxa el primer full al bastó i amb gestos suaus i lents comença a enrotllar-lo. Cada rotlle, un cop acabat, serà conservat en una capsa i és feina de Junil, quan la capsa està tancada, enganxar-hi l’etiqueta amb el títol i l’autor de l’obra. Li toca a ella encara que no sàpiga llegir, però no podria equivocar-se ni que s’ho proposés, perquè l’esclau li posa davant, sempre, una sola etiqueta, la que correspon al llibre acabat.

I s’avorreix, durant aquests sis anys.

S’avorreix. Aquesta feina no cansa i ofereix l’empara d’una sala escalfada a l’hivern i airejada a l’estiu, però Junil la fa sense ganes ni joia. Treballant així, el dia que passa és la repetició exacta del dia acabat i del dia que vindrà.

És una feina baixa, reservada a aprenents que hagin d’assimilar l’art complet de la confecció de llibres, però el pare refusa que Junil faci res més que encolar. El pare pot decidir quina és la feina de Junil en aquesta llibreria perquè fa prop de cinc anys que és el nou llibreter. El pare és l’amo de la casa, del taller, de la botiga i dels esclaus.

Javós Delenós, l’amo rialler de la llibreria vingut d’una illa sense neu, fa prop de cinc anys que no hi és.

Junil no sap què va passar fa prop de cinc anys, i si algú li suggerís d’endevinar-ho diria que el seu pare va matar Javós, però no sabria explicar com.

Era quan Javós, el pare i l’esclau Marmú van sortir de Nyala per anar plegats a la capital de la província veïna. Encara feia fred però Javós no havia volgut esperar els dies plàcids de final de primavera. Ja feia mesos que certs comerciants li explicaven que en aquella ciutat, a nou o deu dies de carro, havien arribat uns llibres diferents, rectangulars, amb els quals per trobar un passatge concret no calia començar pel principi, com passa amb el rotlles, sinó que el localitzaves gairebé a l’acte. Ni Javós, ni el pare, ni Marmú no sabien imaginar com podia ser un llibre així, i havien decidit anar a veure-ho. En aquell moment, el pare de Junil era l’encarregat de vendre els llibres: els duia a casa de qui els havia reservat i convencia qui dubtés de la necessitat d’emprendre una col·lecció de rotlles per assentar el seu rang entre el veïnat i la parentela.

Havien sortit un matí d’abril i a la tornada, tres dies més tard, Javós jeia al carro, mort. Junil l’havia vist mentre quatre esclaus el portaven a casa i l’estiraven a la taula del copista; havia saludat la seva mort en silenci dient-li que li sabia greu que el pare l’hagués assassinat.

El pare i Marmú l’havien assassinat. Junil ho sabia sense haver de fer cap pregunta ni esperar que ningú examinés el cadàver. I ningú no va examinar el cadàver ni va fer cap pregunta. Al matí del segon dia de viatge, Javós s’havia desplomat i havia rodolat pel fang del camí. Una mort tan ràpida, va explicar a tothom el pare de Junil, només la podia causar la mossegada d’un déu irritat. Amb fingida humilitat, va donar diners a Marmú perquè comprés tres ovelles i tres cabres que sacrificaria als déus tan bon punt el cos de Javós fos rentat i embolcallat en un sudari de lli. I el dia de les exèquies no va deixar que ningú altre cridés Javós!, Javós!, Javós! per suplicar-lo de tornar, ni el besés als llavis per recollir el rastre de l’últim alè, ni li posés una moneda de bronze a la boca perquè pogués pagar la travessia cap al regne de les ombres.