Joan-Lluís Lluís - Junil a les terres dels bàrbars

El testament de Javós era clar, l’havia llegit en veu alta, a les calendes de setembre de l’any anterior, davant l’assemblea de patricis de la ciutat. Deixava tot el que posseïa als seus fills a parts iguals, més una altra part igual al pare de Junil, a qui confiava l’herència dels fills mentre no fossin alliberats de la legió. I si un d’ells no tornés de la guerra, la seva part hauria de dividir-se entre el supervivent i el pare de Junil.

La primera decisió del pare va ser alliberar Marmú i donar-li prou diners perquè pogués marxar de Nyala. Així Junil va saber amb tota certesa que el crim havia estat pactat entre ells. Devien haver fet beure una metzina a Javós, potser decocció de lleteresa o pólvores d’antimoni.

Junil es va preguntar com pagaria ella el nou poder, el nou patrimoni i el nou prestigi del pare, ara que era l’amo a la vegada perquè era el seu pare i perquè era l’amo de la llibreria. En els darrers anys, el preu de ser dues vegades sotmesa ha estat fer el que fa des que ha arribat en aquesta casa: encolar papirs i saber que ho farà mentre visqui aquí. No pot imaginar que ja no falta tant perquè marxi per sempre de Nyala.

Havia intuït, sense pensar-hi gaire, que l’ascens del pare li evitaria la prostitució. De bon començament, el pare havia vist el fet que la llibreria fos instal·lada en un antic prostíbul com un signe dels déus, però aviat va adonar-se que assumir l’ofici de macarró a més del de llibreter seria una barrera per tenir accés a les famílies més poderoses. Els clients de la llibreria podien viure amb desimboltura el fet de pagar per cardar, però el seu rang els obligava a fer-ho en un bordell d’anomenada i no voldrien tenir res a veure, ni per al·lusió, amb aquell tuguri humit i rònec que havia estat reservat als viatgers i als comerciants de poca mà.

La cola dels papirs és un brou de pell, tendons i ossos bullits. Cal escalfar-la abans de fer-la servir i és llavors, quan arriba al punt just de mal·leabilitat, que fa més pudor. És una pudor blanca que empresona Junil, que se li arrapa als cabells i a la roba, se li esmuny sota les ungles, se li incrusta als porus de la pell. Al pare li agrada que Junil dugui amb ella aquesta olor de cola, és la marca de la seva docilitat, com si portés un collar d’esclau. I així, quan al vespre arrufa el nas i li diu Collons!, ves a rentar-te!, és per veure Junil fer allò que tots dos saben que no servirà de res: fregar-se el cos amb un remull d’herbes trinxades que només dissimularà una mica, i no gaire estona, el rastre espès de la cola.

Fa sis anys que Junil enganxa fulls de papir. El pare no ha anat mai a la ciutat veïna per conèixer aquells llibres de fulls cosits que deixen meravellat qui els veu i els obre. Junil no té cap idea del que podria representar per a ella la irrupció d’aquesta nova manera de fabricar llibres i només hi pensa molt de tant en tant, quan un viatger en fa esment, sovint per dir que no n’ha vist i tocat, sinó que coneix algú que n’ha vist i tocat.

El que interessa a Junil és llegir.

N’ha anat aprenent a desgrat del pare i d’amagat del pare. Primer va tenir de mestre Marmú i després Tresdits, l’esclau copista principal a qui falten, a la mà esquerra, els dits auricular i anular, escapçats un dia per rescabalar una falta que només ell deu recordar, i de la qual no parla mai.

L’esclau copista principal és la persona més important de la casa després de l’amo: del seu talent per escriure amb lletres clares i elegants, i de la seva aptitud per formar esclaus més joves en aquest ofici, depèn que es venguin els rotlles. Molts patricis, quan encarreguen còpies de l’ Odissea , d’ Els treballs i els dies , de l’ Eneida o de La guerra dels eunucs , tan sols examinen els rotlles per assegurar-se que estiguin prou ben cal·ligrafiats per ensenyar-los als seus convidats. Molt pocs s’atreviran a llegir-los, i Tresdits ho sap. Per això, quan només el poden sentir altres esclaus o Junil, dedica improperis i blasfèmies als compradors ignorants.

Tresdits, que és gairebé tan vell com Marmú, té la pell estranyament fosca per aquelles contrades i és alt, però d’esquena torta, i també du una cinta de cuir prima al voltant del coll, però la seva traça amb la cal·ligrafia el condemna a no ser mai alliberat. Només podria esperar clemència el dia que li tremolessin les mans i ja no fos apte per copiar. Aquell dia sap que el pare de Junil, que no l’ha respectat mai gaire, vendrà a preu de saldo aquest vell esclau quasi manc i mig gepic. Ensenyar a Junil de llegir és, doncs, per a Tresdits, un risc i una aposta, el risc del càstig si l’amo l’enxampa, l’aposta de tenir la filla de l’amo d’aliada.

I des que Junil comença a saber llegir, ho llegiria tot, si no fos que Tresdits només li permet les lectures que ell escull. I Junil, sense saber per què, obeeix. No podria, de totes maneres, llegir els fulls que encola, ni abans d’encolar-los ni després, per no alentir el ritme de la feina. Veu passar paraules inconnexes i sap que no ha de cercar-hi cap significació, sota pena de distreure’s i encolar malament. Encolar malament vol dir haver d’aguantar els renecs i els insults del pare, i sobretot aquell somrís que li deforma la cara quan denigra la filla a mitja veu. A més, els fulls que encola no són gairebé mai dels llibres que Tresdits li suggereix de llegir: aquests els treu de la rebotiga, on Javós guardava els rotlles més preuats i on desa els que ha bescanviat amb un altre copista de l’altra llibreria de Nyala o els que ha fet copiar a la biblioteca de Minerva. Junil, llavors, espera que el pare no hi sigui per començar a llegir, sempre en veu alta davant de Tresdits, que, de tant en tant, somriu o mou el cap en senyal d’aprovació.

Molt aviat, Junil ha sentit com se li obria la fam i com agraïa a Tresdits que acceptés d’alimentar-la. De mica en mica els papirs ja no són el llast de cada dia; també duen, a vegades, el misteri i la gràcia de les històries contades, quan Junil llegeix fragments d’Homer, Virgili, Lucreci, Horaci, Milcià i Varró, les tragèdies d’Eurípides, Èsquil, Nomidi i Sòfocles, els epigrames de Catul i les comèdies de Prosepó i Aristòfanes. I cada vegada que descobreix un nou autor, es queda una estona repetint en veu alta el seu nom.

Alfanàs. Alfanàs.

Xenofont. Xenofont.

Prova d’imaginar com era l’autor que acaba de conèixer, sense aconseguir-ho. Encara no ha entrat mai a la biblioteca de Minerva, però hi passa a prop tot sovint i cada vegada s’atura davant del bust solitari d’Homer que en vigila l’entrada. Aquell bust se li imposa sempre que prova de representar-se el rostre d’un escriptor. Es pregunta si tots els que escriuen tenen aquelles conques blanques sense iris ni pupil·les i li sembla raonable que pugui ser així. Qui ha d’inventar tantes històries deu haver de mirar constantment dintre seu, per trobar-les i fer-les eixir, i poc temps li deu quedar per contemplar la banalitat del món. Tots els escriptors, quan pensa en ells, s’assemblen a l’Homer de marbre pintat de colors vius que ressalten la buidor de la mirada. I li costa entendre que no tots hagin viscut al mateix lloc ni al mateix temps, i encara més que cada un hagi escrit només allò que es presenta amb el seu nom. Per quina raó Aristòfanes no hauria pogut escriure la Ilíada i Eurípides, les Geòrgiques ? No li faltaria gaire per acabar pensant que la literatura és, tota, obra d’un sol autor que per alguna raó coneguda d’ell sol decideix emprar noms diferents. Un autor així, és clar, seria d’essència divina, i llavors no retre-li homenatge amb sacrificis constituiria un sacrilegi que només podria ser evitat convertint les llibreries en temples i els llibreters en sacerdots. Com que és prou evident que no ho són, deu voler dir que no hi ha, en l’art d’escriure històries, cap intromissió de cap déu; però és molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules.