Joan-Lluís Lluís - Junil a les terres dels bàrbars

L’èxit d’un autor de l’imperi es mesura en primer lloc per l’entusiasme dels patricis que s’han pres el temps de llegir un llibre seu o que han ordenat a un esclau que el llegís, o els en fes un resum. En segon lloc, per la quantitat de còpies que n’han de fer els llibreters a la capital i a les grans ciutats, i per l’interès que aquests llibreters tenen a lloar el nom de l’autor. D’aquí ve que alguns autors remunerin falsos lectors perquè celebrin la seva última obra a les llibreries, als temples o al mercat. A vegades aquests mercenaris escriuen el nom de l’autor amb lletres gruixudes a les parets de les places més concorregudes.

Aquests escriptors no viuen a Nyala, ciutat massa remota i humida per fer venir ganes a un déu d’obsequiar cap dels seus ciutadans amb el do de lletra. Els elogis que corren per Nyala, doncs, no arriben mai a l’oïda dels escriptors, però no per això són menys valuosos: serveixen de moneda local. Qui elogia l’adquisició pel veí d’un recull de versos d’Horaci, sap que el veí aviat l’elogiarà per haver comprat dues tragèdies d’Èsquil. Si els elogis, correctament repetits, s’escampen i quallen com a patró de bon gust, tots dos, elogiat i elogiador, hi guanyaran fama i influència.

I així, un matí que el pare torna del temple revestit amb la gonella blava, com fa sempre que pot, li ve una idea tan atrevida que ha d’aturar-se enmig de la gentada. De seguida l’envesteixen i l’insulten, i així que comencen a escopir-li a les cames força el pas per sortir de l’embull i aixoplugar-se prop d’un forn. Respira de pressa i sap que no podrà pensar amb calma al mig del renou, per això s’afanya cap a casa. Entra i es refugia a la seva cambra sense dir res a ningú, no té ni l’esma de renyar els esclaus o Junil.

Nyala disposa de dues llibreries, pensa. L’altra és ronyosa i deixada, només la seva és honorable, per més que hagi estat un bordell. També té una biblioteca i, sobretot, disposa d’un nombre prou llaminer de clients aficionats a col·leccionar llibres. Només li falta, per ser completa, un escriptor de renom.

Serà ell.

Esdevindrà escriptor, i tindrà èxit.

No entén com encara no se li havia acudit una idea tan simple i clara. Ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a l’esclau copista que canviï el nom al primer full d’un llibre escrit per un altre. Alguna recompensa haurà de donar a aquest esclau si vol que calli, a més d’amenaçar-lo de tallar-li el nas, les orelles i la llengua si explica res.

El pare, per rumiar millor, surt de la cambra i deambula pels passadissos estrets i sinuosos de la casa. Ho ha de preveure tot abans d’arriscar-se. De seguida pensa en el llibreter rival i en els que treballen per a ell. Aquests sí que poden saber que els textos no són seus, i ho xerraran amb delícia. Per més que no hi hagi cap llei que prohibeixi robar l’obra d’un altre, hi ha el codi de les bones maneres i de la civilitat. Si se n’assabenten els clients, el titllaran d’home vulgar i no li compraran cap més llibre.

No pot apropiar-se, doncs, els llibres més famosos, però els altres? Els altres, encara que no siguin tan bons, tenen el mèrit que no els coneix ningú, i no ha de costar gens fer-se’ls seus.

Quins deuen ser? S’adona que hauria hagut de llegir les obres que ven.

I sent la frustració de no poder publicar més que un fals llibre l’any, en el millor dels casos. La versemblança de la creació literària necessita temps, i el temps que passarà construint la seva reputació d’escriptor li sembla, ara, una eternitat malgastada. Caldrien textos curts que pogués publicar amb freqüència.

Poemes.

Riu i pica amb el puny contra una paret.

Poemes.

Serà poeta.

Tot li apareix sota un tel de llum i gràcia. Els poemes poden circular un per un, en podria ensenyar un de nou cada dues setmanes, potser tres al mes. I no deu costar gaire trobar poetes oblidats que tinguin certa consistència literària. Només cal tenir traça furgant. Sap que a la botiga té pocs poemes; només ven els més excelsos, els únics que els patricis volen tastar, i aquests són intocables. A la biblioteca, pensa. Els trobaré a la biblioteca de Minerva. I com que tothom sospitaria d’un llibreter que es declarés poeta i escorcollés els rotlles de poesia d’una biblioteca on no solia entrar mai, hi enviarà Junil. No és ideal, però malgrat la poca consideració que li té, sap que pot confiar en la discreció de la filla més que en la de qualsevol esclau. I fa temps que sap que llegeix d’amagat.

—Junil! Vine ara mateix!

Junil somica. Somica i camina cap a l’estany. S’entrebanca sovint, amb objectes, pedres, gent i animals, però no s’excusa ni mira enrere, tan sols somica i camina. Arribada a l’estany, s’ajup a la vora de l’aigua, tan lluny com pot de les cabanes que el voregen. Mira les herbes i els animalons sense veure’ls. Ha corregut des de la biblioteca, on acabava d’arribar la notícia del desterrament d’Ovidi.

L’emperador ha bandejat el millor poeta de l’univers, el millor escriptor des d’Homer; l’ha reclòs als confins de l’imperi, perquè s’hi apagui de fred i fàstic. Ovidi ja no publicarà res i Junil no podrà visitar-lo a la seva mansió de la capital. No podrà saludar-lo ni oferir-li res, i tampoc no podrà acabar de llegir la seva obra. Les ordres vingudes de la capital, de l’emperador mateix, són que siguin destruïts tots els escrits d’Ovidi: ningú, mai més, no n’ha de llegir res.

Junil enfonsa les mans a l’aigua i es renta la cara. Somica de nou, expulsa mocs que cauen a l’estany, torna a rentar-se la cara. Ha d’explicar-ho tot a Tresdits.

Però Tresdits, una mica més tard, quan torna de la biblioteca on ha anat a informar-se, només pot afegir, al que ja sap Junil, una precisió geogràfica.

—L’emperador l’ha enviat a Tomis, al nord-est, m’han deixat mirar un mapa... És tan lluny que sembla que sigui al final de tot el que existeix.

D’allà sentirà el brogit de les aigües de la mar que cauen en el no-res que circumda la Terra. I potser, quan l’hagi vençut el desesper de no poder publicar, es llançarà per la borda del món. Quan Junil hi pensa li ve una esgarrifança.

Ja no té esma, avui, de tornar a la biblioteca, però tampoc no vol quedar-se al taller, amb un pare que hi ronda tot sovint. Quan Junil va a caçar versos, el seu pare li prohibeix que plegui abans d’haver-ne copiat prou perquè ell, garbellant-los, pugui crear una aparença de poema nou. El pare no vol assemblar-se als poetes llicenciosos o sarcàstics que pul·lulen a les grans ciutats, i Junil ha de proveir-lo de versos d’exaltació patriòtica o d’amor bondadós. De vila honrada i cor modest, deia les primeres vegades que s’atrevia a llegir algunes de les seves composicions robades, abaixant la mirada davant dels clients potencials.

I així van convidar el pare més sovint. L’escoltaven, l’alabaven, i ell veia la fortuna badar-se davant seu. Al cap de poc li regalaven anells de plata i monedes d’or per recompensar el seu talent, i algunes dones el cridaven d’amagat per poder tastar la pell d’un escriptor. En poc més d’un any de tripijocs, ha esdevingut un dels homes de més prestigi de Nyala.

I ja no s’encarrega de vendre llibres, els fa vendre per un esclau de luxe adquirit a un preu exorbitant, que corre en lloc seu a les cases més pròsperes per elogiar els llibres acabats de publicar. El pare, ara que és un escriptor celebrat, no pot exercir cap ofici i ha de fer veure que viu de jaure i meditar. De grat ha abandonat la gonella per la toga blanca, que encara no sap dur amb gaire elegància. Actuar com un patrici, fins i tot sense rang real, vol paciència, dedicació i sentit de l’oportunitat. Per això accepta, alguna vegada, de fer versos per encàrrec en elogi d’un avantpassat previsor o d’una esposa virtuosa i fèrtil. I quan un admirador el sol·licita com a poeta de combat en una pugna amb un veí, un germanastre o un rival electoral, no pot sinó acceptar, amb la condició que en aquesta ocasió els seus versos quedin en l’anonimat. Junil, llavors, es veu deslliurada de la feina d’encolar papirs per unes quantes jornades, quan urgeix trobar poemes que s’adaptin als designis dels nous amics del pare. Més tard els esclaus del comanditari, de nit, aniran a clavar arreu de la ciutat els poemes feridors. Junil somriu quan se’n troba algun pel carrer, i a vegades s’atura per esbrinar quins dels versos que ha rescatat de la biblioteca s’han guanyat una nova vida. El prestigi del pare depèn en bona part de l’habilitat de Junil per descobrir poemes oblidats i de bon llegir.