Joan-Lluís Lluís - Els invisibles

Здесь есть возможность читать онлайн «Joan-Lluís Lluís - Els invisibles» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

Els invisibles: краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «Els invisibles»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

Joan-Lluís Lluís és autor d'una sòlida i reconeguda trajectòria com a novel·lista, i és també un activista militant de la llengua catalana. Nascut a Perpinyà l'any 1963 i educat a l'escola francesa, l'autor va optar, en paral·lel a un procés d'autoafirmació personal, per fer del català la seva llengua literària.
Els invisibles explica aquest
recorregut ideològic i sentimental per una llengua que, a la Catalunya del Nord, s'ha volgut invisibilitzar. Els relats expliquen la seva educació formal i sentimental, la configuració de la seva identitat. Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és fill de catalans empordanesos que van emigrar al sud de França cap als anys 50 del segle XX. Allà «rossellonitzen» el seu català mentre el jove Joan-Lluís creix en un entorn escolar completament francès, llengua que esdevé vehicular també en la seva relació entre els germans. Català i francès conviuen en conflicte a partir de llavors i Lluís ha de fer un esforç extra amb el francès que el porta a voler ser i finalment ser el millor de la classe. Només a partir d'aquest assoliment decidirà, en igualtat de condicions, que la seva llengua literària sigui el català, per raons sentimentals i ideològiques. Els relats expliquen aquest recorregut sentimental per llengües i cultures familiars.

Els invisibles — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «Els invisibles», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Els invisibles

JoanLluís Lluís Els invisibles Autoretrat amb llengües i treballs LAVENÇ - фото 1

Joan-Lluís Lluís

Els invisibles

Autoretrat amb llengües i treballs

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Edició original: Barcelona, març de 2020

© del text, Joan-Lluís Lluís

Drets d'edició negociats a través d'Asterisc Agents.

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra ( www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-122307-4-1

BIC: FBA

Ref. aven119

Taula

U. EL PASSAFURTANT

DOS. SALTADORS DE FRONTERA

TRES. VEIRE, GOT, VAS

QUATRE. CAVE CANEM

CINC. FILS ENTORTOLLIGATS

SIS. ENCARA SORT QUE ANEM CAP A L'ESTIU

SET. MALFIA'T DE LA HISTÒRIA, NOI

VUIT. UN RIU DE MIL ANYS

NOU. PARADOXA HIPPIE

DEU. CALDERS

ONZE. REGAL DE MONJOS

DOTZE. PUCES I POLS

TRETZE. BORRASCA AL CAMP NOU

CATORZE. BREU PASSEIG AMB NABÓKOV, I UNS QUANTS ALTRES

QUINZE. EL CAMINANT I ELS MURALS

SETZE. BREU PARÈNTESI AMB L'AVENÇ

DISSET. LLUÍS AMB ACCENT, I SENSE

DIVUIT. ANANT-HI

DINOU. VINT-I-QUATRE ANYS

Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor. Salvador Espriu

A Jean-Louis, que va fer-me el favor d'acceptar desaparèixer

U

EL PASSAFURTANT

Es riuen de mi. Tots, o gairebé tots, es riuen de mi. Riuen perquè he respost malament una pregunta de la mestra, una pregunta de vocabulari francès.

La mestra havia dibuixat a la pissarra una capsa amb la seva tapa i havia preguntat com es deia " ça ", tot ensenyant la tapa, i tot seguit designant-me a mi:

—Jean-Louis, réponds!

I jo, aixecant-me com calia aixecar-se en aquells anys per respondre una pregunta, sabia que no ho sabia però vaig intuir que per analogia ho podia encertar. Sí, a sis anys ja cercava solucions per analogia, com tothom qui intenta sobreviure en un medi de sobte hostil. Per analogia amb la tapa catalana, tan propera al tap de l'ampolla, vaig respondre:

—Bouchon...

Tots, o gairebé tots, van riure. La resposta correcta era couvercle i jo, que potser sentia aquesta paraula per primera vegada a la vida, crec que vaig intuir que no l'oblidaria mai més. Bouchon en lloc de couvercle ?

Aquell dia vaig aprendre una paraula més de francès i, doncs, hauria pogut ser un bon dia. Però aquell dia, sobretot, vaig adonar-me que era el més ignorant de la classe. I els altres alumnes del Curs Preparatori reien perquè coneixien la resposta correcta. I si no la coneixien potser reien més forts que els altres per dissimular la seva ignorància i llavors reien, també, de no haver estat interrogats. A mi, em va semblar que tots devien saber diferenciar un couvercle d'un bouchon . A sis anys, barrejar tapa i tap és falta de bon perdonar, però confondre dues paraules tan allunyades l'una de l'altra com couvercle i bouchon fa riure. I és un riure que burxa l'ànima i hi deixa un polsim de metzina. Encara l'hi duc, segurament.

I si aquest riure em va penetrar i corgelar va ser també perquè em va recordar que jo era allò que, segons el dogma de l'escola francesa, en principi no podia ser, un alumne de segona categoria. Era un fill d'immigrants, un fill d'immigrants pobres, un passafurtant. Fill d'un obrer de fusteria a qui una serra elèctrica havia escapçat dos dits; fill d'una mestressa de casa que treballava en negre netejant les cases dels altres i que, quan arribàvem a casa després que m'hagués vingut a cercar a l'escola, només tenia esma de seure i, asseguda, preparar el sopar.

Em deia, en aquells anys, Jean-Louis, perquè l'estat civil francès hauria rebutjat qualsevol nom que no fos francès, i perquè als meus pares, delerosos de tenir fills integrats a França, no se'ls hauria acudit mai posar-me un nom català. Sóc el tercer de quatre fills, però els altres, Brigitte, Patrick, David, tenen noms més fàcils de dur i veia com un càstig immerescut que els meus pares m'haguessin reservat a mi, com si sabessin que havien de complicar-me la vida, aquest nom que feia que em digués Jean-Louis Lluis —sense accent a la i. Els va fer gràcia que un dels seus fills es digués Lluís en dues llengües, i aquesta gràcia va ser la meva punició. Quin nom més repetitiu, m'ha dit tota mena de gent, tota la vida, abans fins i tot que pensés a fer-me dir Joan-Lluís Lluís i així reblar la repetició i fer-la definitiva, duent-la a la solapa com un senyal de distinció.

Vivíem al Voló —tan a prop, tan a prop de la frontera, i tan lluny, tan lluny dels que vivien de l'altra banda. I jo era doncs alumne del Curs Preparatori, l'any que toca saber llegir, l'any en què comença l'aprenentatge real de la llengua francesa i de les seves misterioses incoherències ortogràfiques i gramaticals.

La mestra, Madame Auriol, de qui només recordo la veu i uns esquitxos de bondat, m'havia avisat que em cridaria a la seva taula per demanar-me de llegir la primera pàgina d'un conte il·lustrat. Era la primera vegada que m'ho demanava. Un ànec aventurer viatjava a peu de país en país i jo, abans que em cridés, mentre repassava les sis o set línies de la primera plana, sentia com la por m'engolia de nou. Una paraula resistia amb constància al meu intent de desxifrar-la i, recordant el meu fracàs davant del satànic couvercle , pressentia una nova humiliació. La mestra, però, em va somriure quan va sentir que m'entrebancava i va dir-me que no m'havia de preocupar, encara no ens havia parlat de la i grega i era normal que no reconegués la paraula pays . Va afegir que sense cap mena de dubte ja sabia llegir, i va felicitar-me.

L'entrebanc al mot pays pot tenir, si es vol, una lectura simbòlica, fins i tot psicoanalítica. Era, potser, el pressentiment dels problemes amb els quals toparia tota la meva vida en relació amb els conceptes d'identitat i de pertinença. O, dit d'una altra manera: aquest pays que els mestres de la República afirmaven que era el meu, i aquell país del qual no parlaven mai, potser ja havien començat a pugnar en alguna zona recòndita del meu inconscient. O, simplement, no sabia com es pronunciava la i grega .

Aquell dia dels meus sis anys, però, no pensava en identitats, només en aquest triomf de lector nou de trinca, que va ser el primer triomf de la meva vida del qual soc capaç de recordar-me.

I va tenir lloc, aquest triomf, a la mateixa aula on havia viscut pocs mesos abans la vergonya del couvercle , la primera vergonya pública de la qual soc capaç de recordar-me.

Vaig viure la vergonya i el triomf a l'aula on era un entre la mitja dotzena de fills d'immigrants de la classe, tots de pares de nacionalitat espanyola, una meitat vinguda d'Andalusia i una meitat de Catalunya. O sigui que en realitat és possible que no fos l'alumne de la classe menys entès en llengua francesa, ni el més pobre, ni el més magre, ni el més mal vestit. No ho sabré mai. Era, simplement, un d'aquells, de cognom Quinta, Pena, Pagès, Ruiz, Lopez o Borras. I que ningú no s'estranyi si escric alguns noms sense accents ni titlla, els escric de l'oficial manera francesa, l'única que comptava i compta encara avui. Com també, si anomeno els carrers on he viscut, no diré carrer sinó rue , per no disfressar cap realitat.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «Els invisibles»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «Els invisibles» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Josep Lluís Gómez Mompart - Joan Fuster i el periodisme
Josep Lluís Gómez Mompart
Lluís Calvo Guardiola - Els llegats
Lluís Calvo Guardiola
Joan-Lluís Palos Peñarroya - La mirada italiana
Joan-Lluís Palos Peñarroya
Josep Lluís Marín i Garcia - Sàtira i falles
Josep Lluís Marín i Garcia
Josep Lluís Micó - Ciberètica
Josep Lluís Micó
Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent
Lluís Barberà i Guillem
Отзывы о книге «Els invisibles»

Обсуждение, отзывы о книге «Els invisibles» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x