Joan-Lluís Lluís - Els invisibles

Recordo tant la vergonya com el triomf amb una precisió cinematogràfica i aquests dos esdeveniments podrien ser el punt de partida d'un llibre, que seria més o menys autobiogràfic i que tindria com a fil conductor les dues llengües que han maldat dintre meu per fer-se un espai, convivint-hi o fent-s'hi guerra. L'una, el català, des de la modèstia i la temptació de l'oblit; l'altra, el francès, des de l'arrogància i la voluntat d'omnipotència. Les dues, més tard, des dels embats de la literatura, a mesura que m'adonava que m'era aire i aliment.

I prenent com a punt de partida aquestes anècdotes viscudes al Voló entre els anys 1968 i 1969, podria deixar creure que tot plegat és una història d'orgull i de revenja. La humiliació viscuda amb el couvercle havia estat més potent que el triomf personal de saber llegir, ja que, al triomf de saber llegir, hi accedien d'un en un tots els alumnes. Era un triomf previsible i, per tant, banal. La humiliació, en canvi, només havia estat meva; havia quallat dintre meu a partir dels riures que una trentena d'alumnes m'havien dedicat amb una espontània crueltat. Però si, a còpia d'anys, vaig revenjar-me d'aquesta humiliació va ser sense haver-ho previst ni preparat; va ser engolint el francès millor que els més pulcres fills de francesos i tenint les millors notes en llengua francesa de la classe, gairebé sempre, fins al batxillerat. Va ser vivint aquesta situació com una sorpresa majúscula i inexplicable.

Aquest amuntegament de petites victòries escolars, reals i gustoses, haurien pogut constituir la meva revenja suficient, alhora personal i social. Hauria estat així com l'haurien concebuda els meus professors i tots aquells amb qui vaig anar fent vida de classe en classe. La revenja exemplar del fill d'immigrants pobres, tal com es pot concebre i narrar a França, hauria estat esdevenir escriptor d'expressió francesa. I així un dia m'haurien convidat a l'escola del Voló perquè expliqués als alumnes com havia aconseguit teixir una carrera d'escriptor, des d'aquella mateixa aula fins als salons i als estudis de televisió de París. Aquest va ser el camí que vaig somiar durant uns quants anys, quan no pensava que pogués existir-ne cap altre i perquè m'hi empenyien alguns professors de francès que m'oferien el seu respecte. Però la meva revenja real, ni prevista ni preparada, haurà estat més saborosa que un triomf mediàtic parisenc: ser el primer a classe i, tot seguit, renunciar als honors potencials reservats als qui conreen amb un mínim d'elegància la llengua francesa. I passar-me a l'altre bàndol, a la llengua d'abans, decrèpita i moribunda, la llengua llardosa i enfangada, per força menystinguda. I enfangar-me amb ella, i trobar-ho just, necessari i deliciós.

Però no crec que tot plegat fos cap revenja. Més aviat em faig l'honor de pensar que, senzillament, vaig seguir la meva via recta, la que existia dintre meu, encara que durant molts anys ho ignorés. Si hagués esdevingut escriptor d'expressió francesa, hauria pogut conèixer, potser, un èxit social superior, però hauria estat segons els criteris dels altres, segons els codis dels altres, segons la cultura i els dictàmens dels altres. Crec que si, a poc a poc, vaig decantar-me cap al català va ser perquè vaig seguir el meu rumb interior, aquell que m'era dictat per una barreja estranya de cor i de raó, d'emocions i de conviccions. Vaig decantar-me cap al català perquè dringava dintre meu, encara que no comencés a tenir consciència d'aquesta música interior fins molts anys més tard. Una música de pa calent i d'aigua clara.

En qualsevol cas, tot va ser culpa dels meus pares que, un dia, van decidir emprendre una veritable odissea per canviar de vida. Van fer, cap al nord, vuitanta quilòmetres.

La meva història familiar per la banda paterna és una ziga-zaga per damunt de la ratlla fronterera, en funció dels esdeveniments històrics i del context econòmic. Família humil però que devia saber que una frontera, a més d'una barrera, pot ser una oportunitat. Devia saber-ho com a mínim des de tres generacions abans de la meva, quan el meu besavi, Emili Lluís, que sempre he sentit anomenar Avi Juny, va començar una carrera modesta però regular de contrabandista.

L'ofici implicava de marxar a peu de Llagostera, al sud del Gironès, fins a Morellàs, al Vallespir, a uns cinc quilòmetres al nord de la frontera. Caminava de punta a punta de la nit, i potser una mica més. Feia allò que havia de fer, i se'n tornava, sempre a peu. Molts anys més tard, en un bosc als afores de Morellàs, vaig descobrir una antiga garita de pedra que la duana francesa havia instal·lat en un camí estratègic per impedir el pas dels contrabandistes. Vaig imaginar l'Avi Juny passant de llarg, bosc endins, rient-se d'aquests funcionaris que, potser, saludava, més tard, al cafè de Morellàs. Ells ja devien saber qui era, i que els enganyava, però tots plegats ho devien trobar normal. Ell aquí i ells allà, sense acrimònia ni despit, i tot sigui per dur sopa a taula.

De fet, la història de l'Annexió de la part septentrional de Catalunya, el 1659, va ser pastada de contraban des dels inicis. La nova ratlla divisòria va separar valls, pobles i famílies que fins llavors havien conformat xarxes estables de relacions humanes. I la frontera, com a obstacle a la comunicació de gent, bestiar i mercaderies, va esdevenir allò que són totes les fronteres: una zona en què cohabiten o rivalitzen la legalitat i la il·legalitat. Per això, durant un gran nombre d'anys, contrabandistes i duaners eren de la mateixa família, fins al punt que els primers duaners del Vallespir, en lloc de perseguir els contrabandistes, els facilitaven la feina. L'estat francès ho sabia però havia acabat tolerant aquesta peculiar manera de vetllar per l'ordre i la llei a canvi que la seva sobirania sobre les terres annexionades fos acceptada per la població afectada. L'estat va crear, doncs, un cos de vigilants ficticis —a qui fins i tot va tornar el nom històric de miquelets— per salvar les aparences de la sobirania francesa. Aquesta manera tan fascinant d'ordenar el territori va durar, pel que sembla, almenys fins a la segona meitat del segle xix. I em pregunto si, ja entrat el segle xx, els duaners que provaven d'enxampar el meu besavi encara duien en un racó de la ment, com un eco discret, la possibilitat de complicitat activa amb els contrabandistes, o si s'havien passat al bàndol de l'estat. Tenien, encara, ànima de miquelets o ja eren, simplement, funcionaris del servei de duana?

El meu besavi, en tot cas, saltava tot sovint la ratlla i per això no va costar gaire al seu fill, el meu avi Narcís Lluís, seguir la ruta paterna quan el govern espanyol el va cridar per anar a la guerra d'Àfrica. Renunciant amb entusiasme a complir el seu deure, va desertar, instal·lant-se a Morellàs amb la seva dona, Mèrida Banyes. I de mica en mica les seves sis germanes van seguir el seu exemple i van passar a viure "a França". En aquella època, als anys vint, tot era molt fàcil en aquest racó de terra, en particular la integració lingüística que, de fet, no existia per qui vingués del sud de la frontera: més aviat devia ser complicat trobar, a Morellàs, algú que no parlés català.

Sé que avui pot semblar extravagant imaginar una Catalunya Nord gairebé monolingüe en català, però va ser així fins als primers anys del segle xx.

Les llengües poden desaparèixer a velocitats sorprenents i, per exemple, puc testimoniar que en el meu mig segle i escaig de vida, el català haurà passat de ser una llengua sentida diàriament pels carrers de qualsevol poble a ser una raresa, una excepció. Un anhel cada vegada més utòpic. Avui, en sentir algú parlar català, quan és amb accent local, intento apropar-m'hi, discretament, i escoltar. Escolto per saber de què es parla, avui, en català, aquí, i sobretot quines paraules s'utilitzen.