Joan-Lluís Lluís - Els invisibles

I m'omple de joia, i m'omple de tristor. I que se'm perdoni la grandiloqüència si dic que també m'omplen les ganes d'escopir a la boca dels assassins de llengües.

I a vegades aprenc alguna cosa, com ara la interjecció «Bon Déu de la Creu!» que desconeixia i que vaig sentir en un supermercat —i el «bon» s'ha de pronunciar « bun », a la manera rossellonesa. Però cada vegada cal esperar més abans de tornar a sentir una altra conversa.

I la joia, i la tristor. I les ganes d'escopir.

Als anys mil nou-cents vint tot era molt diferent. És clar que no hi havia gaires persones que es preocupessin per la llengua, si més no en positiu: només hi pensaven de debò aquells que volien exterminar-la. I no mandrejaven. Els altres, la immensa majoria d'altres, la veien com un element natural dels seus paisatges diaris, un element una mica vulgar pel fet que gent saberuda els hagués dit que era vulgar, però a priori inalterable. El meu avi Narcís, doncs, no devia pensar-hi gaire ni sospitar que el destí de la seva llengua seria aviat tan diferent en aquesta terra del Vallespir on havia trobat un cert refugi.

Una de les seves germanes, potser la més aventurera, havia franquejat els límits de la llengua catalana instal·lant-se a les Corberes occitanes, a Pasiols. Devia ser la filla preferida del seu pare, perquè l'Avi Juny, quan va veure tota la seva canalla fer vida al nord, va decidir anar a viure amb ella per fer-hi de jubilat. Però aviat va sentir-se malament en un poblet on quasi tothom ja s'havia passat al francès. Si haguessin parlat occità ja s'hauria espavilat per crear-se la seva pròpia barrija-barreja d'idioma. Va decantar-se, doncs, per Morellàs, que coneixia molt bé i on hi tenia un fill i unes quantes filles. I va fer-se amic de debò amb els duaners també jubilats que mai no l'havien enxampat i que, ara, de tant en tant li pagaven una copeta, el diumenge al matí. Tot plegat, doncs, ja teníem per aquells paratges una representació prou nodrida de la família Lluís.

M'he preguntat sovint si, abans del meu besavi, d'altres avantpassats meus van realitzar aquesta mateixa proesa banal però que demana un cert coratge: saltar la frontera per intentar viure millor. No sé imaginar cap motiu raonable perquè no ho haguessin fet. Però, de la generació anterior a la del meu besavi, que devia haver nascut durant la primera meitat del segle xix, només en sé que vivien en un mas anomenat Can Juny. I que d'aquí venia el sobrenom del meu besavi.

I el meu pare, doncs, Rafel Lluís, va néixer a Morellàs, el 1927. Hauria estat immigrant de la segona generació i hagués après a oblidar el català a l'escola francesa si la República espanyola no hagués amnistiat els desertors, fet que va incitar el meu avi a tornar a Llagostera. Si s'hagués quedat al Vallespir hauria evitat la Guerra civil, el reclutament a l'exèrcit de la República i el tancament posterior en un camp de presoners franquista. I hauria evitat al meu pare de rebre l'educació falangista que va detestar tant que gairebé no ens en va voler parlar mai. Però l'avi Narcís va decidir no tornar a desertar, no tornar a passar la ratlla, perquè creia en allò que, el 1936, va anar a defensar.

L'avi Narcís, no ho he dit encara, era cadiraire i, per completar els seus ingressos, criava canaris. En aquells anys sense televisió i poques ràdios, els ocells engabiats, pel que sembla, enriquien el paisatge sonor i visual de la gent. Un dia ens va posar un disc en què s'hi sentien, només, piuladisses d'ocells. El passava hores senceres als seus presoners, perquè aprenguessin l'ofici. Però quan, de tant en tant, ens regalava un canari, aquest cantava poc i no vivia gaire. I, contemplant-lo mort al fons de la gàbia, mentre m'entristia, em sorprenia que, a casa dels fills i nets d'un criador de canaris, ningú no tingués prou traça per mantenir-los en vida.

Ara, el que més em sorprenia de l'avi Narcís, era que el meu pare el tractés de vós. A mi, acostumat com estava a la cultura francesa passada pel sedàs de la televisió, em feia pensar en els films històrics, amb classes benestants, terratinents i aristòcrates, o burgesos de grans indústries en què el «vós» era el tractament obligatori al si de les famílies. És clar, em costava molt veure la relació entre aquestes famílies i la meva, amb la nostra pobresa per sort cada any més relativa. Vaig sentir un dia el fill del general De Gaulle explicar en una entrevista com una vegada havia gosat anomenar el seu pare "Charles" i com aquest li havia ventat una plantofada. Em vaig preguntar què hauria fet el meu avi si el seu fill l'hagués tutejat. També l'hauria plantofat? Nosaltres, però, els seus nets, el tutejàvem i no recordo que se n'ofengués quan, per exemple, ens portava a beure una Coca-Cola a Cal Degollat, el seu bar preferit de Llagostera, i ens podia sentir tothom. Això era durant les vacances d'estiu, quan saltàvem la frontera cap al sud després d'haver passat davant un estol de guàrdies civils fronterers hermètics a l'amabilitat.

I així —sempre a l'ombra de la meva mare, sense la qual, de petit, segurament m'hauria negat a anar a Cal Degollat fins i tot amb una Coca-Cola com a premi— vaig començar a aprendre resquills de llengua espanyola de tant llegir-la a tot arreu.

De totes les paraules de la meva infància, no n'hi ha cap que em sembli tan càlida com espertineta .

És una paraula molt injustament absent del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, l'equivalent exacte de berenar . «Anem a espertinar», o «Anem a preparar l'espertinar» o, molt millor, «Anem a fer una espertineta». I quan la meva mare ens ho proposava sabíem que seria una tarda una mica particular, encara que el pa i la xocolata fossin els mateixos de sempre. Perquè a casa nostra l'espertinar era un berenar normal però l'espertineta es feia a fora, per les vinyes i els descampats, pels rierols sorrencs i els marges entapissats de romegueres. I mai la meva mare no ha estat capaç de saber quan va substituir el verb berenar pel verb espertinar en la seva vida de cada dia. Quan, doncs, va començar a integrar paraules del català del gran nord.

Ella, al contrari del meu pare que havia nascut al Vallespir, no sabia res de la Catalunya septentrional. Nascuda a Riudellots de la Selva i criada a Cassà de la Selva, era de família gairebé íntegrament gironina. I el seu parlar, doncs, també. Un dia, però, va conèixer el meu pare i no tinc cap dubte que un dels encants de Rafael Lluís, als seus ulls, va ser que hagués nascut al nord de la frontera, encara que fos només cinc quilòmetres al nord. I que allà hi tingués família. Això volia dir poder escampar la boira. Fugir d'un pare malhumorat i rude, antic carboner esdevingut cisteller. Recordo l'entrada de la seva casa, sempre plena de cistelles de vímet que jo trobava enormes, i que venia a les empreses de suro perquè servissin per transportar taps a l'engròs. Era quan amb tots els taps produïts a Cassà s'haurien pogut construir cases senceres, i entapissar el Passeig i la plaça de la Coma, i fer una església més alta que l'església.

Així doncs la meva mare va fugir de cal cisteller casant-se amb un fuster i junts, l'any 1957, van fer rumb a Morellàs. El meu pare havia oblidat el poc francès que havia pogut aprendre de petit, abans que els seus pares tornessin al Gironès, i la meva mare no en sabia ni una paraula. Però Morellàs, ja ho he dit, en aquells anys era de bon viure per qui volgués viure en català. Tot just devien començar a fer-se sentir alguns brots de converses en francès per part de la mainada del vilatge. Eren els que havien començat a integrar els carxots, les punicions i el menyspreu pel fet de parlar català a l'escola. Els que, per prudència, preferien no arriscar-se a parlar enlloc l'idioma miserable; no fos cas que el mestre els sentís i, l'endemà, els castigués per haver embrutit els carrers del poble amb aquell parlar pudós.