Lluís Calvo Guardiola - Els llegats

«El resultat és un assaig savi, clarivident, llegidor i escrit amb mestria. Constatem que Calvo és un dels revulsius de l’assaig català contemporani: en aquest gènere ha aconseguit alguns dels seus títols més memorables, des de la seva entrada triomfal amb Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006) fins a l’èxit de crítica i públic de L’infiltrat (Arcàdia, 2019), passant pel celebrat El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016).» JAUME C. PONS ALORDA, Núvol , abril del 2021.

«Aquest viatge assagístic, l’autor el fa de la ma d’autors com Benjamin, Arendt, Eliot, Hegel, Steiner i Deleuze. No és, de fet, un viatge al passat, sinó una navegació pel present fragmentat, com un camp de ruïnes, per fer-hi aflorar tot de bocins pretèrits que ni sabem reconèixer, però que hi són, i que estan carregats d’humanitat. La tradició, en fi, és sobretot un afer creatiu dels vius.» IGNASI ARAGAY, Ara Llegim , abril del 2021.

LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963) és poeta, narrador, crític literari i assagista. En aquest últim àmbit ha publicat Les interpretacions (2006), Baules i llenguatges (2011), El meridià de París (2016, segona edició 2018) i L’infiltrat . Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (2018, publicat també a Arcàdia, amb tres edicions), obres saludades per la crítica com a revulsius de l’assaig català contemporani.

Ha conreat igualment la crítica literària, amb nombrosos articles sobre literatura i pensament, publicats en obres col·lectives i revistes, amb una especial dedicació a la poesia jove.

Els seus últims llibres en el terreny poètic són L’espai profund (2020), Ancestral (2019), Talismà (2017) i Llum a l’arsenal (2017), una antologia que recull trenta anys de trajectòria literària, amb més de dinou llibres publicats.

Entre els premis que ha rebut destaquen, entre d’altres, el premi Carles Riba (obtingut el 2019 pel llibre L’espai profund ), els Jocs Florals de Barcelona, Vicent Andrés Estellés (premis Octubre), Rosa Leveroni, Amadeu Oller, Miquel de Palol, el premi de la crítica Serra d’Or i el premi Quima Jaume de reconeixement a la trajectòria literària.

Una lectura contemporània de la tradició

Lluís Calvo

ARCÀDIA

Amb el suport de

i l’associació

Edició digital: desembre del 2021

Primera edició: març del 2021

© 2021, Lluís Calvo Guardiola, pel text

© 2021, Lluís Calvo Guardiola, per les fotografies de les p. 70, 77, 80, 82, 165, 167 i 169

© 1960, STUDIOCANAL-Argos Films-Cineriz, per la fotografia de la p. 82

© 2021, ATMARCADIA SL, per aquesta edició

Muntaner, 3 1r 1a

08011 – Barcelona

www.arcadia-editorial.com

Disseny de la coberta: Víctor García Tur

Composició: LolaBooks

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-123731-6-5

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari d’aquesta publicació: www.conlicencia.com

PERDRE EL PASSAT, HABITAR L’EFÍMER PERDRE EL PASSAT, HABITAR L’EFÍMER

L’herència esmicolada i la pèrdua del passat

La transmissió elitista. Quan els bàrbars amenacen la fortalesa

¿La tradició és un reducte fòssil? Les lluites, conteses i escaramusses dels llegats

La versió oficial i la trama zombi

Formes de la posteritat

El Walhalla de Ratisbona i els mecanismes de preservació de la tradició

Cementiris decadents i galàxies inconnexes. Un diàleg amb la mort i la tradició

Les clivelles de la transmissió

La redempció del passat segons Walter Benjamin

Astronautes, carrusels i viatgers imprudents. Transitar pel passat sense moure’s del present

L’exaltació del present i l’obsolescència programada de la cultura

El temps actual és un joc de l’ego

La pèrdua de la memòria i l’apogeu del narcisisme

L’autoritarisme d’allò idèntic

La posteritat feta a mida (o la desconfiança envers la perdurabilitat)

Un microcosmos sense alteritat

El món és un mirall infinit

LA SENDERA INTERROMPUDA

¿Homer a la deixalleria? Per una mirada antinostàlgica del passat

L’ànima bella i l’ànima lletja : una dicotomia perversa

La fi de la unitat hegeliana a ritme de dancehall

El difícil enforcall de la tradició: a tall de conclusió

ELS RECONEIXEMENTS

BIBLIOGRAFIA

vosaltres: ¡monstres!

esborrar tota tradició

tot passat

[…]

perquè tots els ponts havien estat enderrocats

CHUS PATO

Tot el que té valor ho hem rebut

BARTOMEU FIOL

Ja no hi ha cap nosaltres. Tothom s’ha dispersat

DARYL DIXON (Norman Reedus),

a l’episodi 09×01 de The Walking Dead , de Greg Nicotero i Angela Kang

Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre

OVIDI

El passat dicta el futur

DALE COOPER (Kyle MacLachlan),

a l’episodi 17 de Twin Peaks 3, de Mark Frost i David Lynch

el Passat és una dona que dona de mamar a un nen…

BLAI BONET

¿Què n’hem fet del passat? La pregunta pot semblar, d’entrada, un exercici retòric. O bé l’expressió d’un nou greuge sobre la impossibilitat de mantenir la memòria, de pouar-ne el fons, de refrescar-ne i vivificar-ne les experiències i els continguts. El passat ens arriba amb el somriure dels vencedors i amb la ràbia dels qui han caigut en el combat. I l’equilibri sempre és desigual. Prou sabem que tot allò que ens és transferit, ja siguin discursos, formacions, estructures o records, duu l’encuny d’una normativitat que massa sovint tendim a acceptar com a natural . Els poders saben jugar la partida i amaguen la jugada sota el pes de la tradició, la qual lluny de ser un fenomen inevitable respon a un joc de contrapesos i dictats. Em poso, ja d’entrada, en mode benjaminià: tot el passat emmascara un crim. I aquest crim es troba farcit d’històries particulars i de postulats que neixen en una societat o en unes persones determinades. Cap fet no és idèntic a un altre. Les semblances es percacen, corren i trontollen sovint, però mai no poden justificar l’amalgama. Hauríem d’estar amatents a la idea de transmissió, per tant. Destriar què ens arriba del territori d’antany i què resta ocult és furgar en la nafra dels falsos consensos, però també en l’ús de la barbàrie i la injustícia. Mecanismes funestos. Engranatges corromputs. Un artefacte que obté la seva legitimitat des del seu funcionament sense aturador. Quan la màquina anul·la els discursos aliens, imposa el seu fragor i desactiva la diferència.

Parlar de tradicions comporta, en primer lloc, un exercici de reconeixement cap als oblidats i els ocults. Tot allò que ha restat exclòs de la noció central comença a treure el cap amb timidesa i crea històries paral·leles, que actuen de contrapès, amb el llast de ser titllades de complementàries o bé de marginals. Aquí trobem la cultura underground i una bona part de la cultura popular i de les narracions dels treballadors, del lumpen i dels argots. Això sense parlar de les dones, que han hagut de carregar el pes de la negació, del soterrament, de l’explotació violenta i, ben sovint, de la usurpació de les seves accions i creacions. ¿I els infants? Només els adults n’escrivim la història. Com diu Michel de Certeau, la història fa parlar el cos que calla, quan es produeix el desfasament entre el silenci de la realitat que es desitja expressar i el lloc on produeix el discurs, un lloc que sempre està distant de l’objecte que analitza. Posar-se en el lloc de l’objecte o dels éssers històrics és un pas ineludible en l’anàlisi; si partim de la consciència, reiterada per Michel de Certeau, que no es poden eliminar les ideologies que penetren el treball historiogràfic.