Lluís Calvo Guardiola - Els llegats

Si bé és cert que les creacions han de passar el filtre del temps per convertir-se en cultura (i el judici dels gustos i de les estructures a què he fet referència abans), aquest procés s’ha accelerat durant els últims decennis, sobretot si tenim en compte la immensa capacitat de difusió i d’expansió de continguts que presenta Internet. Fins fa poc, les tradicions necessitaven unes dècades o fins i tot uns quants segles per consolidar-se. Ara, aquesta distància s’ha reduït notablement, sota la sospita addicional que res, en veritat, pot arribar a perdurar en un món en què cada nova producció fagocita l’anterior i l’envia al pou de l’oblit més absolut. «Abans un tenia molts segles al davant. Ara, deu o vint anys com a molt», diu Sandro (Gabriele Ferzetti) a Clàudia (Monica Vitti), a L’avventura , de Michelangelo Antonioni, una pel·lícula de 1960. Una constatació dels nous temps.

I just en aquest punt no es pot oblidar la distinció que fa Arendt entre societat i societat de masses. En la primera, la cultura es pot devaluar i pot ser utilitzada per a usos egoistes, però en cap cas es consumeix; mentre que en la cultura de masses la cultura està vinculada a l’entreteniment. I és aquí on entrem en un territori de distincions delicades i altament subjectives sobre què és l’entreteniment i sobre allò què té qualitat o no en té gens, sense deixar de banda la distinció entre el que neix amb una certa voluntat de perdurar i allò que les indústries culturals fabriquen amb un caràcter efímer, des de la seva eficaç obsolescència programada. De nou ens trobem en la imprescindible distinció entre tradició i tradicions.

Per a Arendt, tanmateix, les produccions de la indústria de l’entreteniment no són objectes culturals dignes de ser mesurats i avaluats, sinó tan sols béns de consum, mercaderies efímeres que se situen en el mateix pla que altres béns de consum immediat. No existeix, llavors, una cultura de masses pròpiament dita, sinó tan sols un entreteniment de masses, atès que no es pot considerar que la cultura estigui estesa de manera general en la societat. Des d’aquest punt de vista, un objecte és cultural si és capaç de perdurar. I a partir d’aquí caldria veure quin és el barem de la perdurabilitat en un moment en què el temps circula a una velocitat desenfrenada. Per tornar als antics barems caldria, sens dubte, aturar el present . ¿Qui dubta, avui dia, que els Stones o els Beatles, que compten gairebé amb seixanta anys d’existència, ja són clàssics i pertanyen a la nostra tradició? Fins i tot Bad Bunny hi pertany, si extremem una mica el concepte i hi posem un xic d’humor. Allò que abans requeria uns quants segles per consolidar-se ara es converteix en referent en unes dècades o en uns anys. I el gruix temporal cada cop es fa més prim. ¿Perdurarà tot plegat? Aquí entrem en el terreny dels endevins i les pitonisses, però en qualsevol cas el verb perdurar potser és del tot extemporani en aquest debat. El que és evident és que la distinció entre cultura i entreteniment és molt clara des del fulgor intuïtiu, però esdevé molt complexa quan filem prim i intentem destriar, impulsats pel rigor i alliberats de qualsevol prejudici, entre el gra i la palla. Fer receptaris conceptuals és fàcil, però pensar per un mateix és una tasca infinitament complexa i inacabable.

Paul Ricoeur també ens parla del filtratge que es fa possible a través de la distància temporal, com a possibilitat de la interpretació hermenèutica. Filtre i distància temporal són dos conceptes, justament, que l’explosió del presentisme ha fet saltar pels aires. D’altra banda, ja no ens serveix gens la distinció entre alta cultura i entreteniment, des del moment que totes dues s’entrellacen en les nostres vides i ens proveeixen de referents inequívocament culturals. Una cosa diferent és que sovint les produccions de la indústria cultural siguin infames (tot i que, no ho oblidem, també ho són moltes de les que neixen amb pretensions d’alta cultura), o bé que hi hagi un prejudici classista que menysprea amb altivesa acabalada tot allò que, provinent del camp de la cultura de masses, és vist com a propi dels sectors illetrats o poc cultivats . Aquest últim no és un prejudici superat, sinó que està més estès del que ens podríem imaginar. Aquí caldria tornar a pouar, sens dubte, en les tesis que Pierre Bourdieu exposà a La distinction (La distinció), obra fonamental que posava al descobert la relació entre la cultura legítima, com a font de dominació, i la classe social adinerada. El filtre i la distància, per tant, s’han relativitzat força en els últims temps.

L’autoritat és una depredadora de dents afilades que devora tot allò que la posa en dubte o que fa trontollar el seu estatus. La manera d’actuar dels qui preserven la tradició consisteix a descartar i silenciar les visions que fan nosa, que resulten contradictòries amb el discurs oficial i que posen en dubte el conjunt de dogmes en què es fonamenta. Nelly Schnaith, filòsofa argentina que ha viscut molts anys a Barcelona i hi ha exercit la docència, ho ha definit amb prou contundència i precisió: les ortodòxies de la tradició imposen el que ha de ser real, amb la consegüent censura cap als qui gosen desmentir el principi instituït de realitat. La història oficial s’encarrega, amb diligència, de confegir una trama argumental amb pretensions de coherència. I a pesar de formular aquest diagnòstic, Schnaith reconeix que hi ha una pèrdua de confiança en l’evolució, el progrés i la història, amb la qual cosa els europeus s’han sentit separats d’un passat que la violència de la guerra ha convertit en «prehistòric» (les cometes són de l’autora). Sembla, llavors, que el mal que patim és un problema en primer lloc d’Europa, fruit de la brutalitat de les guerres, però també de la manca d’horitzons i expectatives, així com del desencís i del cinisme dels discursos polítics que s’omplen la boca de paraules altisonants que entren en clara contradicció amb la realitat que viu la població en el seu quefer diari. La tradició s’ha trencat i ens ofereix, segons Schnaith, una herència sense testament. El progrés no ofereix sinó una miscel·lània de trencadisses, de ruptures i d’interrupcions. La «continuïtat discontínua» és una paradoxa que ens forneix la pensadora, enfront de la qual només podem esbossar una ganyota o un gest mut.

Aquestes discontinuïtats ens endinsen, però, en un món fascinant. Els discursos que no entren en el dogma de l’herència romanen com a restes d’un naufragi –seguint l’expressió de-Schnaith– que s’han desprès del cos principal i que subsisteixen com a instàncies flotants. Fragments, vestigis, desplaçaments, petjades, retalls de discursos i produccions que van gaudir de reconeixement en el seu dia i que ara caminen com zombis en un món desarborat. Aquesta és la trama històrica que desafia les narracions oficials. Cementiri submergit de vaixells. Àmfores recobertes d’algues. Restes d’embarcacions en un territori fantasmagòric, ple de madrèpores que s’entortolliguen com un cos inquietant. Davant del circ de la coherència, aquests éssers somnàmbuls i bentònics exerceixen de fantasmes que llancen veus i imatges, vestigis i refrecs, a l’encalç d’algú que pugui fixar-s’hi i rescatar-los. Com ens recorda Schnaith, ben sovint ens creiem moderns o postmoderns quan l’únic que estem fent és recuperar bocins de creences antigues que ens arriben des de la seva fragmentació, desplaçament o renovada contextualització. I és just aquí on Schnaith recupera Benjamin, en el sentit de la minva d’autoritat del passat entesa com un fet irreparable. La transmissió de què parlava Eliot –una transmissió plàcida, de llar de foc, entesa sempre des del privilegi de les elits i la classe dominant– s’ha vist substituïda per un conjunt de fragments. Benjamin estimava els marges, el col·leccionisme, les cites estranyes, tot allò situat a l’altra banda de la canonització oficial i de l’autoritat, perquè sabia que la coherència de la veritat, amb la consegüent ruptura de la tradició, ja s’havia esvaït. El que està succeint avui dia –sosté Schnaith– és que, un cop trencat el fil del bagatge, l’esvoranc entre el passat i el futur ha deixat de ser una especulació intel·lectual per convertir-se en una experiència real i un problema comú. Per això ara hem de parlar de tradicions més que no pas de tradició, amb una pluralitat de visions de vegades irreconciliables, amb distorsions del sentit històric que s’han de dur a la llum, amb contraposicions intenses i clivelles profundes. Cada tradició implica una pretensió de veritat, una visió de món, una configuració contraposada. Per aquest motiu les tradicions s’esdevenen en un camp de batalla cultural, el qual se situa sempre en un punt o altre del present, com a temporalitat convencional i fictíciament uniforme. Per tant, és prou evident que hem d’aprendre a veure el passat en els esdeveniments que s’esdevenen en el present. Aquests fets sempre estaran en el seu lloc, esperant-nos de manera pacient. L’anàlisi dels temps pretèrits només pot assolir-se a través de l’observació minuciosa de les restes que ens arriben des de la discontinuïtat, com un flaix que parpelleja de tant en tant, deixant-nos entreveure la seva font de possible veritat. Aquesta discontinuïtat és destacada per Michel Foucault a L’archéologie du savoir (L’arqueologia del saber), quan argumenta que l’escampadissa que l’historiador tenia la missió de suprimir de la història ha esdevingut, ara, un dels elements fonamentals de l’anàlisi històrica.