Lluís Calvo Guardiola - Els llegats

D’altres autors han analitzat el tall amb la tradició i n’han exercit la crítica. Alguns de manera sistemàtica, d’altres a través de declaracions que amb el temps s’han fet força insistents. En el nostre àmbit cultural, Valentí Puig se situa en la complanta. Diagnostica el presentisme i el narcisisme actuals, amb la consegüent pèrdua de memòria i desconnexió de la tradició, però es lamenta que «la pitjor cara de la nostra època són els nous costums i la manca de formes». Puig fa com Tàcit: carrega contra el present i els seus costums , però no analitza pas els correlats ideològics, socials i polítics que justifiquen i fomenten el tall amb el passat –ni les lluites caïnites i classistes per aconseguir el poder i la transmissió del llegat–, com si tot es reduís a un banal afer de corbates, cambrers amb llacet o manuals d’urbanitat. El present sempre està ple de planys envers el passat, encara que els ploramorts reconeguin, en comptades i espirituoses efusions sentimentals, els defectes d’aquest plantejament. Quan el meu avi, tot escandalitzat, afirmava que els Beatles només feien soroll no estava lluny d’aquestes posicions que s’aferren a un món que, si hem de ser sincers, ja no existeix ni existirà mai més.

La cultura, vista de manera tradicional , no ha d’oferir dubtes. Sòlida, s’entotsola i marca, sorruda, una distància vertical i jeràrquica. Sembla, des d’aquest punt de vista, que s’erigeixi com un ídol que no admet la mirada dubitativa ni, encara menys, l’escèptica. Hauríem de recelar, tanmateix, de la cultura que sols és vista com a instrument de domini i d’afirmació d’una estructura jeràrquica de poder. I seria necessari marcar una necessària distància amb la prosa planyívola, a la qual s’aferra ben sovint el classisme. Res no és més grotesc que els joves que es captenen com si la seva vida tingués lloc en una època pretèrita, amb la vana pretensió de traslladar motlles dels segles xviii o xix a l’època de la intel·ligència artificial. És cert que la hibridació que Steiner critica amb virulència permet una gran riquesa d’estils. D’aquesta manera, es pot ser trobador i neogòtic (sempre ens quedaran The Cure, Siouxsie o Lacuna Coil!), emular els maudits i disfressar-se d’acadèmic amb perruca i casaca, però sense oblidar mai l’actualitat capitalista i global, amb totes les estructures i particularitats socioeconòmiques i culturals que comporta. La veritable antiguitat és tan actual que arriba sempre des del present, i gairebé des d’un futur que s’anticipa per uns segons al moment actual. La tradició és una vivència fonda, crítica i feta sempre contracorrent, no pas una aparença impostada. I això és el que no entenen, justament, els neoacademicistes que puden a naftalina per tots els plecs del cos, amb els seus ridículs gavanys d’impostat artista bohemi, els tocs falsament punks o els detalls hípster que pretenen atorgar una mica de classisme a tot plegat. Els feixismes moderns , sempre proclius a tergiversar el passat, no podien haver imaginat, ni en els seus somnis més humits, uns millors aliats que aquests morts en vida.

Eliot mateix reconeix que la tradició –un mot que en les lletres angleses no es fa servir gaire, si no és en el sentit d’arrelament als temps passats, amb un matís de reconstrucció arqueològica– no es pot heretar, amb la qual cosa cal obtenir-la amb un gran esforç i sentit històric. Doncs bé: Eliot afegeix que la totalitat de la literatura europea, des d’Homer, té una existència simultània, amb una dimensió temporal i atemporal alhora. La tradició, per tant, és una baula que ha de saltar les barreres amb un deix descaradament diacrònic que no ha de perdre de vista el present. Un cop admès això, que és ben plausible, s’ha de reconèixer que el fet de trencar la baula té connotacions clarament polítiques, cosa que subratlla de manera pertinent Steiner. En efecte: ¿A qui interessa, si no és al populisme desbocat, una societat que ja no sap reconèixer els lligams que la vinculen amb els temps d’antany? ¿Com podran els ciutadans ser conscients dels fils que uneixen determinats pressupòsits ideològics amb els períodes més foscos de la humanitat? ¿I com es pot avançar cap a la igualtat si es perden de vista els moments de confrontació i s’habita un present que canvia cada dia per tal que tot continuï igual? Aquests són alguns dels interrogants que podríem formular-nos ara mateix. Caldrà avançar, però, una mica més i desbrossar el camí. En qualsevol cas, la interrupció de la transmissió del llegat, el tall abrupte de la badiella que no deixa cap arrel que es pugui transformar en símbol de recepció i d’alliberament, és una mala notícia. En aquest sentit són ben preocupants els resultats d’una enquesta recent realitzada als Estats Units entre millennials i membres de la generació Z, que revela que un alt nombre de joves, superior al cinquanta per cent en alguns casos, no sap esmentar ni un sol camp d’extermini nazi, mentre que una part significativa dels enquestats (un dinou per cent a l’estat de Nova York) està convençuda que els jueus van ser els responsables de l’extermini.

Les produccions de la cultura clàssica s’estan convertint en una mena de reducte fòssil. O bé en un àmbit reservat als especialistes, com el banc de llavors de l’illa àrtica de Svalbard, on s’emmagatzemen, subterràniament, mostres de tot el món per tal de preservar-les i posar-les a disposició de la humanitat. La tradició és una biblioteca o un arxiu que ja ningú no consulta. Dipòsit i magatzem. Reservori. O meandre de formes sinuoses que va deixant llims que se superposen els uns als altres i que ja ben pocs saben llegir. Sense aquesta sedimentació, tanmateix, no hi pot haver tradició, com afirmen Peter L. Berger i Thomas Luckmann. Parlar de tradició implica referir-se a les diverses objectivacions que, a través de les visions compartides i sobretot del llenguatge, faciliten la creació d’experiències en la comunitat. És el llenguatge allò que permet transmetre les diverses sedimentacions. Tal com subratlla Hannah Arendt, el llenguatge està contingut en el passat amb un traç inesborrable, amb la qual cosa qualsevol intent de voler-nos-en deslliurar esdevé va. Som llenguatge sempre, encara que aquest ens arribi inadvertidament, de manera sedimentada, gairebé fòssil. Però aquest caràcter petri també pot anihilar l’espontaneïtat, la recepció, el gaudi alegre del passat. Com reconeix Raül Garrigasait, el passat pot ser una llosa que mata «l’experiència viva», sota el pes de la pedanteria i dels clixés. Per això defensa l’alegria de travessar «tota mena de capes històriques, intel·lectuals, artístiques», per tal d’accedir a una «vida innocent i purificada d’esquemes, la vida lleugera, plena, que treu profit del passat com d’una menja nutritiva i saborosa, la vida que és cos i paraula, idea i lloc». En qualsevol cas, per viure aquesta alegria gairebé sensual s’ha d’estar amatent a les clivelles. L’obvietat està servida: si volem gaudir del passat primerament hem de conèixer-lo. De tota manera, treure profit del passat ens situa en un terreny d’experiència pròpia i interior, ben allunyat de la mera reverència acrítica.

Si es talla la corretja de transmissió, o si algú remou els sediments i en barreja els dipòsits de manera poc curosa, es produirà la interrupció. Berger i Luckmann parlen de legitimitats i és així com es transmeten una sèrie de significats i objectivitats que esdevenen coneixements. La comunicació no és neutra, ja que requereix un aparell social i uns receptors que acatin i admetin com a comú allò que s’ha fet arribar. Els comportaments institucionalitzats impliquen, alhora, diferents rols i instruments de control. Pensar la tradició amb un biaix innocu, com si es tractés d’un conjunt no contaminat pels pòsits polítics i socials, és una operació d’idealització que està condemnada d’antuvi al fracàs. Tots nosaltres esdevenim actors –afirmen Berger i Luckmann– d’un conjunt de representacions que s’han de retornar a la vida per tal que no esdevinguin mortes. A partir d’aquí es produeixen diverses legitimacions, amb un univers central i diferents universos parcials que poden conviure de manera més o menys harmònica. Tots dos autors ens recorden que els universos simbòlics i les legitimacions són productes humans. No és estrany trobar, en aquest sentit, postulats que pretenen fer passar per innates meres formulacions socials, derivades d’un determinat ordre polític. Els diferents poders sempre intentaran camuflar els seus postulats sota algun ordre natural. També això és un tret constant dels temps històrics.