Lluís Calvo Guardiola - L'infiltrat

« L’infiltrat de Lluís Calvo no només reclama el valor de l’experiència i de l’acte, en un món que ja és tot ell occidental, sinó que aposta per esmunyir-s’hi endins. Des d’una perspectiva, tàctica que reconsidera per comptes de revisar, Calvo ens escopeteja a vagabundejar pel segle XX, a immiscir-nos entre els discursos preponderants i ens convida a amagar-nos, a fer servir els angles morts d’Occident.» ADRIÀ PUJOL, El País , febrer del 2019

«Les caminades centren un dels assajos més afinats que he llegit últimament: L’infiltrat , del poeta Lluís Calvo (Arcàdia, 2019). Calvo descriu i contextualitza tres formes subtils de lluita social centrades en la resistència individual: deambular, ocultar-se i infiltrar-se.» MÀRIUS SERRA, La Vanguardia , agost del 2019

LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963) és poeta, narrador, crític literari i assagista. La seva obra poètica la trobem als llibres Ancestral (2019), Talismà (2017) i Llum a l’arsenal (2017), una antologia que aplega dinou llibres publicats al llarg de trenta anys de trajectòria literària, des de Veïnatge d’hores (1987) fins a l’actualitat. Ha estat antologat en més de vint publicacions nacionals i internacionals. També ha publicat quatre novel·les, l’última L’endemà de tot (2014).

Com a assagista es va estrenar amb Les interpretacions (2006), i més endavant Baules i llenguatges (2011) i El meridià de París (2016 i 2018).

Entre els premis que ha rebut destaquen l’Amadeu Oller, el Miquel de Palol, el Ciutat de Palma, els Jocs Florals de Barcelona, el Vicent Andrés Estellés (premis Octubre), el Rosa Leveroni, el de la crítica Serra d’Or i el Quima Jaume de reconeixement a la trajectòria literària.

Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència

Lluís Calvo

Amb el suport de

i

Edició digital: juliol del 2020

Primera edició: febrer del 2019

© 2019, Lluís Calvo Guardiola, pel text

© 2019, Lluís Calvo Guardiola, per les fotografies de les pàg. 35 , 53 , 98 i 164

© 2010, Eduardo Outeiro, per la fotografia de la pàg. 187

© 2019, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició

Muntaner, 3, 1º 1ª

08011 - Barcelona

www.arcadia-editorial.com

Disseny de la coberta: Víctor García Tur

Composició: LolaBooks

eISBN: 978-84-121215-8-2

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari d’aquesta publicació: www.conlicencia.com

INTRODUCCIÓ ABANS D’ENTRAR-HI

L’ART DEL VAGAREIG

Camins que fan marrada

Anar als llocs on ningú no t’espera (amb un apunt sobre el localisme que ho abasta tot)

Enderrocar les tanques, capgirar els espais

Els nous pelegrinatges i la invenció dels subjectes

Nomadismes per a un canvi de direcció

INTRUSIONS

El Pla de Tudela o the ultimate trip

La fugida dels estrats

Acaricieu els estrats!

Infiltrar-se en territori desconegut

La intrusió infatigable o com infiltrar-se en els estrats aliens

La resistència subterrània: un viatge al centre de la Terra

Les cavitats i les escletxes de la vida anònima

AMAGATALLS, DESAPARICIONS

Les tècniques de l’ocultació

El retorn de les lluernes

La solitud i el silenci: estratègies inquietants al cor dels amagatalls

La revolta de l’esperit

BIBLIOGRAFIA

Només es pot anomenar contemporani qui no es deixa encegar per la llum del segle i aconsegueix destriar-hi la part de l’ombra, la seva íntima obscuritat.

GIORGIO AGAMBEN

Decisions […] sobre les tècniques de camuflatge, d’adaptabilitat, de supervivència.

IRENE SOLÀ

De vagarejar. De practicar la intrusió. D’amagar-se. D’això va aquest llibre. Es tracta de tres estratègies de resistència, ubicades en territoris complexos i hostils, que tenen nombrosos punts d’intersecció entre elles i que formen una alternativa complementària a les accions a camp obert, és a dir, aquelles que tenen lloc al carrer, amb nom i cognoms, de manera visible. Les estratègies que aquí es presenten sovint són individuals o requereixen la coordinació d’un nombre reduït de persones. I transiten per llocs apartats i ocults, una mica de puntetes, sempre fora dels camins concorreguts.

En un temps en què les cartes ja no es poden mostrar de manera ingènua, les actuacions tendeixen a ser subterrànies i consoliden un camí sembrat de moments d’afirmació personal que conflueixen en alternatives de canvi a gran escala, sempre en conjunció amb les accions a camp obert. Des de temps immemorials, nombrosos filòsofs, escriptors i dissidents ens han mostrat com podem actuar a través d’una actitud de recerca, de dubte i d’interrogació. Però, de manera paral·lela, centenars de milers de persones anònimes s’han enfrontat cara a cara al poder, aquest poder que avui dia s’ha dotat de mecanismes tan potents i sofisticats que fins i tot els passos més banals i quotidians queden enregistrats de manera instantània. Aquest és, doncs, l’escenari doble: l’actuació subterrània i la visible. Sempre amb el perill que l’autoajuda posi en el focus alguna d’aquestes qüestions i en causi la banalització immediata. O bé que el nihilisme les consideri caduques abans fins i tot de conèixer-les a fons. Però ens cal ser de pedra picada i forjar-nos en l’obstinació. Des del camí solitari i l’amagatall, des de la intrusió i el territori que llinda amb el camuflatge. Així es delimiten, d’entrada, les línies del joc. I ara ens cal prosseguir més enllà del prosceni i endinsar-nos cap als darreres del teló de fons. Seguiu-me.

Michel Foucault, en una classe celebrada el 24 de gener de 1979 al Collège de France –una d’aquelles classes dedicades a la biopolítica i plenes a vessar d’estudiants i de passavolants que hi tenien lliure accés–, fixà la noció de perill com un dels trets principals que caracteritzen l’adveniment del liberalisme. Per a Foucault, la llibertat i la seguretat dels individus giren sempre a l’entorn dels perills, els quals fan un bucle ben acrobàtic. En efecte: qui manipula els interessos de la societat no pot mane-jar-los sense ser, al mateix temps, l’administrador dels perills i dels mecanismes de seguretat. Els ciutadans s’han d’habituar, llavors, a viure amb una sensació contínua d’amenaça. Ja no es tracta de grans catàstrofes com les epidèmies o les guerres –tot i que aquestes continuen ben vigents en l’actualitat–, sinó més aviat de la sensació d’estar envoltats d’una multitud de microperills que amenacen l’estabilitat personal i familiar. Foucault considera que no hi ha liberalisme sense cultura del perill i Byung-Chul Han, en temps recents, ha expressat la mateixa idea en subratllar que l’individualisme, amb la seva exaltació de la competència i la consegüent pèrdua de solidaritat, provoca un gran sentiment de temor en la ciutadania. La lògica del neoliberalisme ho té clar: la por incrementa la productivitat. La violència del global, amb la seva càrrega de monotonia que tot ho iguala, destrueix la singularitat i la diferència, factors que obstrueixen la circulació d’informació i de capital. La basarda i l’amenaça conformen una conjunció temible. El perill, fet i fet, ens duu a barrar portes i a desconfiar de l’altre. Per això prolifera avui dia el gènere policíac i negre (a Alemanya, ara mateix, els Krimis són l’entreteniment preferit d’espectadors i lectors), i les sèries sobre amenaces apocalíptiques. I quan apareix la catàstrofe és, precisament, perquè el receptor faci una transposició d’aquests horrors a la seva vida quotidiana. El resum que se’n deriva rau a no deixar cap enemic potencial dempeus. Amb una lletania d’amenaces.