Lluís Calvo Guardiola - L'infiltrat

En el fons, però, el que no toleren Horkheimer i Adorno és l’adaptabilitat. El soldat ha de morir a camp obert, en plena lluita col·lectiva, seguint estratègies modernes de confrontació. L’acció ha de ser massiva, regular, precisa. Ni la ironia, ni l’encaix enginyós a les circumstàncies, ni el conill tret del barret de copa tenen cabuda en aquesta concepció del món. L’astúcia és un recurs del liberalisme.

La socialització radical implica també l’alienació radical. En el capitalisme les persones són considerades com a competidors, com a enemics o bé com a recursos. Són vistes, per tant, com a instruments, és a dir, com a coses. Les objeccions, aleshores, estan servides. Horkheimer i Adorno situen la solitud i l’astúcia com a referents de la societat burgesa, la qual s’adapta de manera convenient a totes les irracionalitats, dotant-les d’un vernís de raciocini a través de l’enginy. Aquestes estratègies contribueixen a crear la societat dominant –aquí hi ha un eco d’Adam Smith–, amb una gran capacitat de mutació. Ara bé, ¿no és justament perquè aquestes tàctiques tenen una eficàcia innegable que caldria utilitzar-les en forma de contraestratègia no menys infal·lible? L’astúcia, una constant en les mitologies, pot usar-se com una reversió per apartar-se, per sabotejar, per resistir, per alçar narracions paral·leles. Cal reconèixer que l’astúcia, i el fet de no enfrontar-se al ciclop a camp obert, és el que permet a Odisseu salvar la vida dels seus homes. En realitat, l’estratègia veritablement burgesa –aparellada també amb la revolucionària en sentit clàssic– hauria consistit en una massacre per aconseguir fugir de la cova. Tanmateix, avui dia no es desactiva un programa tot cremant uns quants ordinadors. Altrament, cal endinsar-se en una xarxa amagadissa de connexions i buscar la manera més precisa de colpejar l’objectiu. Des de la tecnologia mateix. I, si convé, amb un deix d’acceleracionisme, moviment contemporani que defensa l’ús dels recursos tecnològics del capitalisme per tal de desbordar-lo i dur-lo a la sobresaturació. La solució, en aquest cas, no rau a desconfiar de la tecnologia sinó a aprofitar-ne les potencialitats i virtualitats per tal de complir objectius de transformació social. Com sosté l’ Accelerate Manifesto for an Accelerationist Politics [Manifest per una política acceleracionista], d’Alex Williams i Nick Srnicek, cal promoure una política que «se senti còmoda amb una modernitat d’abstracció, complexitat, globalitat i tecnologia». Un exemple seria la reducció d’hores de feina que la tecnologia facilita, tot i que el capitalisme ha començat, segons els autors del manifest, «a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a objectius innecessàriament limitats». L’acceleracionisme, per tant, pretén alliberar les forces productives latents per tal de treballar cap a objectius comuns, no pas adreçats de manera exclusiva a uns quants privilegiats.

La burgesia dels temps de Horkheimer i Adorno ha virat cap a formes sofisticades i ocultes de poder, vinculades a oligarquies gairebé anònimes. El capital s’amaga en innombrables companyies i fons d’inversió, la propietat dels quals es reparteix en una xarxa impressionant de societats que fa molt difícil treure l’entrellat de les persones que hi ha al darrere, fins al punt que la riquesa declarada de molts multimilionaris anònims és gairebé irrisòria si tenim en compte els seus ingressos reals. Les Sicavs, per exemple, són societats financeres de caràcter col·lectiu que tributen els beneficis a l’1% en lloc de fer-ho al 28%. Necessiten un mínim de cent accionistes, però feta la llei feta la trampa: la majoria d’aquests accionistes són testaferros o mariatxis , és a dir, persones que posseeixen accions que a penes tenen valor i que només consten en la societat per tal d’arribar al nombre mínim de participants que marca la legislació vigent. De vegades s’han produït situacions grotesques, com ara rodamons o pensionistes amb baixos ingressos que constaven com a accionistes de l’empresa. Una formidable tapadora, malgrat l’estancament que experimenten avui dia aquestes societats, que té com a objectiu pagar uns impostos risibles. El més estrafolari és que els bancs mateix sovint s’encarreguen de proporcionar aquesta mena de testaferros, amb la qual cosa les empreses se situen en el delicat fil que separa la legalitat i la delinqüència. A Europa i als Estats Units existeixen figures similars, a més d’altres fórmules que permeten efectuar operacions opaques, com ara les LLC (Limited Liability Company) o els Mutual Funds.

I de manera paral·lela i complementària, s’erigeixen els anomenats paradisos fiscals, com ara les Bahames, les Illes Verges britàniques, les illes Caiman, les Jersey, les Bermudes i Suïssa, per citar uns pocs exemples. Tots ells tenen com a objectiu desviar els beneficis. Al mateix temps hi ha estats que tenen polítiques fiscals molt favorables per a les empreses i els capitals, com Holanda o Irlanda. Un parell d’exemples prou coneguts: la companyia Ryanair tributa amb força enginyeria financera a Irlanda –i desvia fons cap a l’illa de Man– i no pas en els estats en què opera, malgrat les generoses subvencions que rep en alguns casos, mentre que Amazon ho fa a Luxemburg, cosa que ha obert nombrosos conflictes amb la Unió Europea, que considera tots aquests avantatges il·legals. No cal dir que aquesta embrollada xarxa amb què s’oculta el capital va en detriment de la justícia social. Comptat i debatut, es calcula que a Llatinoamèrica trenta-dos milions de persones podrien sortir de la pobresa si desapareguessin els paradisos fiscals.

En resum: no hi ha ningú que defugi més el camp obert, i que utilitzi amb més profit l’astúcia, que aquestes elits econòmiques. ¿Per què, llavors, caldria sortir, en qualsevol moment i situació, a plena llum del dia, desprotegits, visualitzats i controlats per centenars de càmeres i desplegaments repressius? Una pista ens la forneix la xarxa Echelon, amb els Estats Units, el Canadà i el Regne Unit al darrere, la qual és capaç d’interceptar i analitzar totes les nostres converses telefòniques i escrits virtuals. O bé la proliferació de sofisticats sistemes de control i avaluació a la Xina, els quals arriben a situacions extremes al Xinjiang i a la seva capital, Ürümqi. La Xina malda per esborrar qualsevol diferència nacional –recordem també el cas del Tibet– i descarrega tots els seus dispositius repressors contra els uigurs, a través de càmeres, escàners del rostre i controls exhaustius del cos i de l’activitat a la xarxa. Com subratlla Giorgio Agamben, per a l’autoritat «res no s’assembla més a un terrorista que una persona normal». Davant d’aquesta situació, ¿per què no s’hauria d’emprar, com Odisseu, la sagacitat per fer front a tots els dispositius de la coerció? El conte d’ El gat amb botes , recollit per Straparola, Basile i Perrault: l’astúcia del pobre per revertir els fets. Cert: el gat no canvia les condicions opressives del poder, sinó que se n’apodera. Sens dubte les seves botes són massa estretes. I no en tenim prou amb les llegües de curt abast. Tanmateix, cal tenir-ho clar: l’objecte és insuficient, però el mètode astut és del tot infal·lible. I si bé el conte ens instrueix sobre com assolir el poder a través de l’adulació i l’engany també és cert que les seves tècniques poden ser capgirades per accedir i esfondrar els simulacres d’aquest mateix poder. Narració contra narració, al capdavall.

Horkheimer i Adorno parlen en nom d’una societat que ja no existeix, o que almenys no existeix de la manera com ells la concebien i la delimitaven. Cal, per tant, emprar el mateix anonimat de què gaudeix el poder, a través de tot un seguit d’estratègies que poden i han de conviure amb les més clàssiques, és a dir, l’exposició absoluta, la denúncia social i el vaivé massiu de les accions al carrer. Amb aquestes estratègies no n’hi haurà prou, tanmateix, per contrarestar uns poders que es mouen de manera subterrània. La conclusió, llavors, és clara: hem de convertir-nos, també, en invisibles. I defugir les etiquetes fàcils que ens desactivarien i ens exposarien massa a les llums del poder i les seves polítiques coercitives. Ens cal actuar des de la grisor per assolir els resultats més brillants possibles. Aquest és l’objectiu.