Lluís Calvo Guardiola - Els llegats

Hannah Arendt esbossa una variant d’aquesta tesi quan remarca que els règims totalitaris han creat situacions que no s’havien vist mai abans, i així han generat uns crims que no poden ser jutjats pels estàndards de la moral tradicional, situada dins els marcs de la legalitat habitual. D’aquesta manera es va perdre la fe en la tradició i en el caràcter indestructible del món. Tot podia canviar, llavors, sobtadament. ¿I la veritat? Doncs bé, les veritats forçoses s’han reemplaçat –d’acord amb Arendt– per allò que es considera més important o bé més interessant , amb la qual cosa s’ha perdut «la coherència de la veritat» (tot emprant, aquí, els mots de Benjamin). La veritat posseïa un secret i la revelació d’aquest secret anava acompanyada d’una autoritat. La interrupció del llegat implica també la nostra desconnexió de la veritat i de la saviesa, així com del caràcter universal dels pressupòsits que fem servir habitualment. Aquest fet ha provocat, segons Arendt, que es trenqui la continuïtat de la història occidental i que s’hagi esberlat la tradició. Caldria bascular tota l’estona damunt d’aquesta trencadissa. Serà un eco, una constatació que moltes veus han reduplicat des de fa gairebé un segle.

Així doncs, el canvi que van experimentar els qui van viure les atrocitats de la primera gran confrontació bèl·lica del segle XX va fer que la realitat traumàtica superés la capacitat humana de narrar els fets. La transmissió i la història oral –no pas a través dels llibres sobre la Primera Guerra Mundial, que Benjamin reconeix que van proliferar de manera portentosa– es van interrompre de manera dolorosa. I tot plegat conté aquesta conclusió addicional: una experiència traumàtica i excessiva en tots els sentits no redobla pas la nostra potència explicativa, sinó que l’empobreix. Poc abans d’entrar a fons en un altre àmbit –l’anàlisi de l’escriptor Nikolai Leskov–, Benjamin remarca el valor de l’experiència que es transmet de boca en boca i la font en què han pouat ( geschöpft ) tots els narradors. El pensador avança la configuració de la nostra societat actual, com ben pocs van fer-ho, en afirmar que el nou estil de comunicar-se es basa en la informació. Però el caràcter plausible que ha de tenir aquesta última és del tot incompatible amb els prodigis, la invenció i la fantasia. Com més informació tenim, més pobres som en històries veritablement memorables .

Benjamin, tanmateix, encara va escriure un altre text sobre l’art de narrar –aquesta qüestió fou important i recurrent al llarg de la seva obra– en què lamenta que l’art d’explicar històries s’estigui acabant. Es tracta de l’apunt titulat «Das Taschentuch» («El mocador»), en què Benjamin reflexiona tot esperant que el vaixell Bellver el dugui de Barcelona a Eivissa. El filòsof contempla la ciutat de Barcelona des de la coberta, prop del pont de comandament, i es pregunta per què s’està esgotant l’art d’explicar històries. La seva resposta és que la narració anava unida, tradicionalment, a les activitats quotidianes, senzilles i habituals. D’aquesta manera, mentre algú explicava una història al mateix temps teixia un jersei, pelava patates o feia alguna altra feina (i com recordo, jo mateix, durant la meva infantesa, escenes d’aquest tipus, esdevingudes a Barcelona o al Pallars!). Tot plegat estava lligat, de manera indestriable, a l’avorriment, el qual ja no té cabuda en el nostre món contemporani. Les activitats vinculades a l’avorriment han caigut en desús i amb elles ha desaparegut l’art d’explicar històries. El filòsof ho té ben clar: qui no s’avorreix no pot narrar. Perquè hi hagi històries es requereix el treball, l’ordre i la subordinació ( Arbeit , Ordnung und Unterordnung ). Narrar no només és un art, sinó també un mèrit i fins i tot un ofici. Però en el vaixell, Benjamin coneix el Capità O…, que ell mateix defineix com «el primer i tal vegada l’últim narrador amb qui he ensopegat a la meva vida». El tall amb la tradició és també un tall amb les històries que s’hi relliguen.

La badiella és el cordó umbilical. Una paraula preciosa que esdevé el fil que es pot tallar en qualsevol moment i que allibera l’infant. Sempre, però, hi haurà una mare que reclamarà el deute no satisfet. El passat no és sinó aquest desfasament, aquest no encara que exigeix el pagament d’un deute basat en el lligam, el qual no ha estat satisfet ni podrà ser-ho mai, i més encara si arriba l’oblit. Heròdot ho deixa ben clar en la Història , escrita el segle v aC: el narrador vol escriure el seu relat perquè, amb el temps, els fets humans no caiguin en l’oblit. Per això l’entreforc de la decisió ens parla de momificar l’ahir per tal de convertir-lo en un mort que es vivifica des del present. Un cop el lligam es trenca a causa de la mort, la badiella ha de ser necessàriament simbòlica. Un enllaç que ens uneix al que vam ser i al que va esdevenir-se.

L’impacte del passat també és físic. L’arruga, el dolor i la deformació, però al mateix temps la retina que sap entomar les imatges i les retorna al present. La retina del temps transcorregut és selectiva. George Steiner afirma que estem regits per les imatges passades en forma de construccions simbòliques que queden impreses en la nostra sensibilitat. El seu dictat és clàssic: tot allò que regeix la societat i li atorga autoritat arriba del passat. En Steiner trobem el lament per la pèrdua de l’alta cultura que s’esvaeix, víctima de la «crisi de valors», del «desassossec» o de la «violència» que imperen arreu. Com tants d’altres, tem que la civilització resti confinada en petites illes de «conservació arcaica».

A Europa hi havia una cultura que es podria definir com a austrohongaresa, pròpia d’aquell imperi idealitzat on convivien pobles i llengües diferents i en què la burgesia va aconseguir una certa prosperitat mancada de sotracs, sempre que, és clar, no es pertanyés a les classes populars. Aquesta és la cultura europea de benestar burgès i llar de foc, poliglota i amb milers de llibres a les biblioteques (aquesta manera d’entendre la cultura també és molt britànica, en certa mesura). Una cultura que anava més enllà, territorialment i temporal, de l’àmbit estricte de l’imperi i que conformava un equilibri massa precari, procliu a enderrocar-se en qualsevol moment en mans d’una revolta camperola o obrera, d’un alçament armat, d’una invasió dels veïns poc amigables, o fins i tot de l’adveniment d’una revolució burgesa, oxímoron que només ho és en aparença. No obstant això, la pèrdua de la cultura, de la badiella que s’ha desvinculat del cos però en manté el lligam intacte, és constant al llarg del temps. S’enderroca un món i en sorgeix un altre. Els bàrbars treuen el cap i imposen la incertesa. Els vells edificis del poder cauen, les esglésies cremen i les col·leccions dels museus s’amaguen en mines i soterranis. La figura del bàrbar que amenaça l’ordre establert és un d’aquells papus que recorre de manera reiterada la nostra història. Com deia Kavafis, els bàrbars resolien moltes coses i la seva absència no és altra cosa que una figura retòrica del temor. Una narració ben sabuda. Quan Tàcit inicia els seus Annals , fa un tràveling velocíssim per la història de Roma i sosté que a l’època d’August ja quedava poca gent que hagués viscut l’etapa republicana. Davant d’això Tàcit reconeix que no perdura res «dels íntegres i vells cos-tums». La cosa ve de lluny i testimonia un temor reiterat. Steiner s’adscriu en aquest lament i percep la fi de l’estructura dels valors, una estructura jeràrquica i acceptada per tothom. La fallida de l’humanisme o la manca de fe en el progrés històric formen part de les causes que ell mateix esgrimeix a l’hora d’explicar l’actual situació, davant de la qual es pregunta si val la pena revifar la jerarquia clàssica. Steiner, però, actua amb prevenció quan es pregunta, retòricament, si la mateixa noció de cultura no és sinònim d’elitisme i de violència. I tot seguit ens recorda, sense resoldre del tot aquest interrogant, que una cultura «viva» (les cometes són de Steiner) s’alimenta contínuament de les obres del passat, de les veritats i les belleses assolides gràcies a la tradició. Davant d’això el dolor personal i el malestar social no compten si ens han deixat un fresc, una simfonia o una concepció metafísica. Per a determinats ciutadans, admet Steiner, l’incendi d’una gran biblioteca és més important que les morts comunes, encara que aquestes s’esdevinguin a gran escala. Steiner oposa aquest dogma, que reconeix que és molt difícil de sostenir públicament, als dubtes sobre la cultura mateixa, els quals troba justificats, fins al punt que reconeix que hi ha alguna cosa d’histriònica i de psicològicament sospitosa en la formació d’un cànon elitista.