Lluís Calvo Guardiola - Els llegats

Les tradicions extemporànies estenen els seus llenguatges i intenten forçar un trencament de les narrativitats oficials. Les víctimes de la història són aquests rebutjats que, des de lluny, intenten fer-nos senyals, que mouen els llavis enmig de la boira i que envien missatges que no sempre arriben a l’altra riba. Aquesta constatació s’ha anat afermant en els últims anys, en què els discursos complementaris proliferen i troben la seva via d’expressió. Tanmateix, ja a partir del segle XX ens arriben ecos d’una situació que no deixa de ser una profunda anomalia: estem perdent el passat. No em refereixo pas a la nostàlgia envers un ahir més o menys idíl·lic, talment una conversa d’avis al banc del si no fos. La qüestió en aquest cas és més greu perquè implica una ruptura amb la continuïtat que el present manté amb les petges d’antany. El temps s’ha trencat, fet i fet, en mans de la immediatesa. ¿Que ha succeït, llavors? Primer intent de resposta: de tant com hem volgut guanyar temps, l’hem acabat perdent. Quan l’ara ja és un nucli de l’antany, només resta el present que es trenca en un lapse impossible d’aprehendre entre el present que és passat i el futur immediat que mai no acaba de complir les promeses del moment. L’apogeu del present és això: viure en l’instant sense poder tenir-ne una consciència nítida, viscuda i evident; una consciència que només podria atorgar el sentit de continuïtat. El passat, aleshores, queda massa lluny i el futur és només una hipòtesi, o bé un moment que arriba a partir de l’autodestrucció del present. L’actual crisi climàtica és un exemple d’aquest no pensar en el futur, ja que es forja un present que nega la possibilitat d’un avenir dotat d’un cert equilibri social, econòmic i ambiental. No future és el crit que proferim, ara mateix, els consumistes contaminadors, enllà de la consigna irada dels punks. Davant d’aquesta situació angoixant, l’individu contemporani s’omple, com més va més, de tasques incessants amb l’objectiu de no notar el temps, vacu i inaprehensible, que caracteritza el món contemporani.

Del passat en sabem tantes coses que hem caigut en la desconeixença més flagrant. Ja no es tracta de la sobresaturació, sinó d’una llacuna que nega la terra ferma. Un oceà gegantí estén les seves aigües d’ignorància. La mateixa càrrega d’informació comporta, de manera gens paradoxal, la creació d’un monstre que duu tots els atributs de la ignorància en les seves faccions. Es pot dir, com abans, que aquesta és una invectiva típica dels adults una mica desenganyats. I això, en certa mesura, és cert. Polibi, que volia explicar-nos-ho gairebé tot, ja ens advertia que a Grècia la interpretació de la memòria i la predicció del futur eren accions senzilles, perquè descriure el que es coneix no té gaire dificultat. En canvi, reconeix que en el cas dels romans és més difícil parlar del seu món i conjecturar-ne el futur, ja que els grecs n’ignoraven les institucions pretèrites. I tal vegada en aquest punt es pot situar un dels orígens principals de la tradició europea.

Hannah Arendt ens recorda, per exemple, que hi ha períodes en què els humans són conscients de l’herència, bo i identificant-la amb l’autoritat. Això succeí, en primer lloc, quan els romans van adoptar el món clàssic dels grecs, la seva cultura i el seu llegat espiritual. Ara bé, la mateixa Arendt assevera que l’autoritat ja s’ha esvaït del món modern, per la senzilla raó que no podem retornar al temps en què existien experiències compartides per tothom. El seu diagnòstic situa la irrupció d’aquest fenomen en la situació política provocada per les formes de totalitarisme que van enderrocar totes les jerarquies tradicionals. El sistema de partits va perdre, llavors, el seu prestigi i l’aura del govern ja no era reconeguda, cosa que va ser aprofitada pel caràcter rapaç de les dictadures i dels règims coercitius.

No podem oblidar, però, que l’autoritat no és un afer de persuasions ni de consensos, sinó que implica l’ús de la coerció i de la força. No hem de ser ingenus en aquest sentit, perquè l’autoritat comporta tot un seguit d’imposicions per tal que sigui efectiva. Malgrat tot, i d’acord amb Arendt, el que està en joc amb la pèrdua de la tradició és la dimensió mateixa del passat, el qual correm el perill d’oblidar. Allò que ens atorgava el poder més o menys acceptat era precisament la sensació de la permanència i la durabilitat que requereixen els humans, des de la seva condició mortal. La tradició, sempre sota el testimoni dels ancestres, tenia un caràcter ininterromput i el dictat era inviolable. Actuar al marge de la tradició, raona Arendt, sense els models acceptats i sense la saviesa dels pares fundadors, era una cosa inconcebible. Som, aleshores, en una cruïlla que fa dècades que es va configurant. I just al centre d’aquesta cruïlla tenen lloc les lamentacions.

Els planys per la disbauxa dels temps viscuts i la crisi dels valors, aventurant-ne la fi dels temps, els trobem a cabassos en la història antiga. D’altra banda els invasors han intentat, des de temps immemorials, enrunar la civilització de l’enemic amb la intenció d’erigir-ne una de nova. Aquesta finalitat fosca, tanmateix, no sempre s’assolia. Edward Gibbon argüeix, en aquest sentit, que el got Ataülf pretenia en un principi canviar la faç de l’univers i esborrar el nom de Roma, tot i que aviat s’adonà que més li valia conservar el llegat romà per allargar el seu poder i controlar el desordre. Ataülf acabà convertint-se, irònicament, en una de les poques possibilitats que Roma tingué de perpetuar-se, cosa que constitueix una bona lliçó. Tot això, de tota manera, ens ajuda més aviat poc, perquè encara ens caldrà esperar uns quants segles per constatar la ruptura de la continuïtat temporal.

El mot temps ve del llatí tempus : moment, estat temporal. El sentit original remet a una fracció en la línia temporal, no pas a l’extensió duradora. D’aquí la seva relació amb les estacions de l’any i el temps atmosfèric. L’arrel indoeuropea és temp : estendre’s, expandir-se, estirar. Tradició, en canvi, ve del llatí traditio , que vol dir lliurament. En català tenim un bonic mot, tempsut , que es refereix a una persona o un animal vell. Podríem ampliar-ne la definició i afirmar que els tempsuts actuals són els qui es plantegen les clivelles, els trencaments i les esquerdes.

Walter Benjamin és encara relativament jove –passa dels quaranta– quan escriu «Erfahrung und Armut» («Experiència i pobresa») (1933) i «Der Erzähler» («El narrador») (1936). En tots dos textos es planteja la qüestió de la transmissió del passat, tot constatant que, des de sempre, els més grans havien transferit l’experiència als més joves. El filòsof ens parla de les històries que els avis explicaven als nens a la vora del foc. Les enyora, les reivindica i en voldria sentir els mormols des de la brisa immemorial dels ancestres, entre el crepitar dels buscalls al dedins de les cases flairoses de sopa calenta i la placidesa remorosa dels vespres hivernencs amb flameta de quinqué. Benjamin és un tempsut no pas perquè sigui vell, sinó perquè coneix el pes del temps en la difusió del coneixement. I en tots dos escrits –que contenen frases i asseveracions gairebé idèntiques– manifiesta que cada cop costa més trobar algú que pugui explicar alguna cosa com cal ( rechtschaffen ). I com si es tractés d’un fenomen borsari, Benjamin afegeix que la cotització de l’experiència ha caigut. ¿El motiu? La interrupció del testimoni per part de la gent que tornava de la Primera Guerra Mundial. Ben senzill: allò era inenarrable i ningú tenia ganes d’explicar-ho. En lloc de tornar més rics en experiències comunicables, els combatents retornaven més empobrits. Es tracta d’una situació que després de la Segona Guerra Mundial es repetí de manera més crua i virulenta. Molts sobrevivents dels camps d’extermini manifestaven un estat d’ànim idèntic i una mateixa incapacitat de narrar el que havia succeït. La pregunta sobre com podrien explicar l’horror i fer-lo avinent és una constant en les narracions dels testimonis. També després de la Guerra Civil el silenci es va imposar a moltes llars, fins al punt que de determinades coses no se’n podia parlar.