Joan-Lluís Lluís - Junil a les terres dels bàrbars

Avui, però, Junil està a punt de fer una de les descobertes més importants de la seva vida. No ho sap, és clar. Ara per ara acaba d’encolar l’últim full de papir del dia; ara per ara, sua, fa pudor, està cansada i mira per la finestra més sovint del que convé, per captar fragments d’aquella vida del carrer que se li escapa. Ha desat el pot de cola, on, com cada dia, ha escopit per escopir al pare, ha netejat el pinzell de pèls de porc i ha començat a fregar-se les mans amb pedra tosca per treure’n els filaments de cola assecada quan, sense que l’hagi sentit arribar, entra Tresdits. Porta quatre rotlles sota el braç. I somriu.

—Què hi tinc, aquí?

I Junil també somriu, com cada vegada que Tresdits li fa aquesta pregunta.

—Un nou llibre?

—Encara no l’he obert...

Tresdits instal·la els quatre rotlles a la taula de treball de Junil, se serveix aigua de la galleda i beu llargament. Junil sap que no ha de fer cap pregunta, ha de deixar que Tresdits begui, que es renti la cara i les mans, que se les eixugui amb gestos cerimoniosos i que parli primer.

Ovidi, L’art de l’amor .

—Sempre he pensat que havíem de començar pels autors més antics, perquè sàpigues d’on ve la bellesa de les lletres. Però avui llegirem un autor viu.

Junil no respira. No entén el que acaba de sentir. Un autor viu?

Existeixen autors vius que valgui la pena llegir? Fins a aquest moment, Junil havia cregut que la literatura era un llegat del temps d’abans, de quan els homes eren savis, xerraven poc, escoltaven molt i no escatimaven els sacrificis als déus. Quan els sàtirs, les nimfes i els ciclops rondaven entre els humans i els humans, si tenien vides prou honorables, podien veure com els déus baixaven dels seus dominis per aconsellar-los, ajudar-los o provar d’enganyar-los. Quan, de les pugnes i seduccions entre el món humà i el món diví, en naixien semideus que omplien les memòries amb les seves gestes. Quan el món espurnejava i tronava i quan no surava, per les ciutats, olor de peix fregit.

Res no li havia fet pensar que autors dignes d’aquest nom poguessin existir en el seu temps. Sabia que Javós escrivia versos i prosa, però eren obres tan dolentes que constituïen la prova de la impossibilitat d’escriure res de bell en el temps d’ara. I tot d’una Tresdits li presenta quatre rotlles d’un autor viu amb el mateix fervor que si fos mort i tingués estàtues a totes les places de l’imperi.

Junil, amb catorze anys, les cames magres i els pits gairebé invisibles, els cabells que li tapen els ulls i el nas tan ple del tuf ranci de cola que li fa l’efecte que no se li apropa mai ningú sense una ganyota de fàstic, avui s’enamora. I ho fa a mesura que desplega el primer rotlle i llegeix. Existeix, enllà de les muntanyes i els rius, a la capital, un escriptor viu que parla del desig sense trampes ni falsedat, que explora l’amor, li dona noms i l’adjectiva, el posa sota la mirada dels déus i a l’abast dels seus lectors. A mesura que va llegint els consells que dona a les noies discretes i als nois somiadors, les diatribes que llança contra els hipòcrites, els remeis que prescriu per combatre la melangia i la soledat, Junil pren consciència que ningú no s’havia fet mai camí tan endins seu. Porta en ella tots els mots d’Ovidi.

I no s’adona que ha deixat de llegir. Davant seu, Tresdits s’està quiet i no diu res; la mira amb un somriure enyoradís perquè no pot acompanyar-la en aquest viatge tot d’una silenciós pels viaranys de les paraules d’Ovidi. Tresdits espera que Junil hagi tornat i llavors esborra la tristor que li desdibuixava el somriure.

—Llegirem més sovint Ovidi, oi? —diu Tresdits a mitja veu.

Junil no respon de seguida. S’adona que ha enrogit de sentir-se despullada. Respira a poc a poc. No gosa mirar Tresdits als ulls, però sap que ha de ser, davant d’aquest vell esclau esguerrat, sense disfresses ni mentides.

—Sí, fem-ho, sisplau... I gràcies, Tresdits.

—Potser... potser d’ara endavant no cal que llegim sempre plegats... Potser pots continuar sola aquest llibre.

I la tristor li arruga de nou el somriure.

—Sí, tens raó... crec que me’n puc sortir sola.

Per primera vegada des de la mort de la seva mare, Junil nota que el temps es tenyeix d’impaciència. I ja no és la impaciència blana de veure com no s’acaba el dia feiner ni d’esperar que el pare surti a caçar clients i li ofereixi un moment de pau, és la impaciència llampant de saber que existeixen més llibres d’Ovidi i que, per la generositat de Tresdits, els anirà llegint.

Mentre els llegeix, passa un any. Cada vegada que llegeix prosa o versos d’Ovidi, sent la mateix llangor llepar-li la pell i l’ànima. Llegeix sola, sempre en veu molt baixa per por que algú, sentint-la, li furti les paraules i amb elles l’emoció. I quan acaba un rotlle va al temple a resar i oferir un sacrifici. Abans ha de robar monedes al pare, per comprar el colom blanc o els dos pardals que ofereix al ganivet del sacerdot. El pare, per malfiat que sigui, no s’adona mai del furt i Junil, quan hi pensa, somriu; un déu la protegeix. Per això, quan aconsegueix capturar un ratolí o un saltamartí, els sacrifica ella mateixa a la pica on es renta, i quan dona gràcies sap que palpita, sota el nom del déu, el nom d’Ovidi.

Durant aquest any gairebé no ha crescut i els pits a penes se li han inflat. Continua tenint les cames massa primes i els cabells que li tapen els ulls, continua semblant una salvatgina i sap que serà així mentre hagi de viure a l’ombra del puny del pare. I gairebé només surt de casa els dies de festa, quan porten bous immaculats a degollar a la plaça major, o quan els sacerdots ballen i resen per inaugurar lluites i curses a cada canvi d’estació. No deixa que els nois se li apropin gaire, ni tan sols a les festes, però ha hagut de reconèixer que no sembla que l’olor de cola que la impregna els molesti tant com s’havia pensat. Dues vegades, aquest any, ha permès que un noi li acaroni els pits i la besi al coll; poca estona, només uns quants vaivens de les mans sota la brusa i algun petó massa sec, per copsar si la sensació de pell tocada de veritat s’assembla a la que descriu Ovidi. Veu que no. Matussers, els nois de Nyala; plens de pressa i amb l’alè llefiscós de vi sense aigua.

Quinze anys són massa anys per no ser casada però el pare, mantenint-la a casa sense pagar-li res, en disposa quasi com si fos una esclava i per això no l’ofereix a cap mocós dels voltants. El pare, si hi rumiés, s’adonaria que al cap dels anys Junil ha esdevingut per a ell una presència cada vegada menys tangible, una silueta que li desperta una sensació vaga de nosa o de fàstic però també, a vegades, de tranquil·litat. Pensar com podria desfer-se’n li provoca una mandra que no acaba d’entendre però contra la qual no prova de lluitar. La deixa on és.

Mentre Junil suporta els seus quinze anys per la benvolença de Tresdits i el geni d’Ovidi, el pare posa la seva energia a construir un negoci que li valgui la consideració dels patricis. En aquests set anys de feina a la llibreria ha anat descobrint que, a més de tenir una lletra clara i recta, sap convèncer. Entén el que volen els seus clients abans mateix que ho diguin, i els ho ofereix. I tot, sempre, és per quedar bé, el pare amb els clients i els clients entre ells.

El pare, com tots els llibreters de l’imperi, publica llibres, d’autors vius i morts, sense que ningú hagi donat el seu acord ni cobri cap comissió sobre les vendes. És una pràctica acceptada per les lleis de l’imperi, i per això gairebé tots els escriptors són de famílies prou benestants perquè puguin escriure sense haver d’esperar cap guany del mercadeig dels llibres.