AAVV - Dels orígens a l'abolició

Per altra part, les corts –tant les particulars de cada regne com les generals de tota la Corona d’Aragó– eren una derivació de l’antiga cúria règia o cort reial, un òrgan consultiu del monarca, integrat inicialment només per nobles i eclesiàstics, i de les assemblees de Pau i Treva que, des del 1021, es reunien a Catalunya per a discutir i acordar la interrupció de les guerres i els actes de violència. L’any 1192 els representants de les ciutats i viles reials hi participaren per primera vegada. Va ser, però, al segle XIII, durant els regnats de Jaume I i el seu fill Pere el Gran, quan es desenvoluparen i adquiriren perfils propis les dues institucions nascudes de l’antiga cúria règia: les corts i el consell reial. Les primeres corts valencianes es van celebrar el 1261, amb la participació, a més de barons i prelats, dels representants de les ciutats i viles de València, Castelló, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia, mentre que les primeres corts aragoneses i catalanes –tot i els antecedents de les assemblees reunides als segles XII i XIII– daten de 1283, en temps ja de Pere el Gran. Per la seua part, el consell reial va ser regulat per Alfons el Franc el 1286 i, sobretot, per Pere el Cerimoniós, que n’estatuí les competències i la composició a les Ordinacions… sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort , redactades cap al 1344 sobre el model de les Leges palatinae del regne de Mallorca. És a dir, que d’una primitiva cúria règia –o comtal, en el cas de Catalunya–, formada per magnats, bisbes, jutges i alts consellers que assessoraven el monarca en la presa de decisions, en van derivar dues institucions noves, desenvolupades en la segona meitat del segle XIII: les corts, que assumien la representació política de cada regne –per bé que no de manera unitària, sinó separada per braços o estaments–, i el consell reial, que continuà exercint les funcions consultives de l’antiga cúria règia i erigint-se en l’únic òrgan veritablement suprarregional i comú a tots els territoris de la Corona d’Aragó. El consell reial comptava, com a membres permanents, amb el canceller, el vice-canceller, els majordoms d’Aragó, Catalunya i els regnes de València i de Mallorca, els camarlencs, el mestre racional, el tresorer, els auditors, secretaris i altres oficials de la casa del rei, a més dels membres de la família reial, nobles, eclesiàstics, juristes i altres persones que el monarca estimàs oportú convocar. El 1494, durant el regnat de Ferran el Catòlic, es transformaria en el consell d’Aragó, un dels òrgans consultius i de govern de la nova monarquia hispànica, que es mantindria operatiu durant poc més de dues centúries, fins a la seua supressió el 15 de juliol de 1707, dues setmanes després dels decrets de Nova Planta, i el repartiment dels seus afers entre els consells de Castella i de la Cambra.

Enfront del rei i del consell reial, que assumien, per dir-ho així, les funcions executives i de govern, i que estenien la seua actuació sobre el conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó, hi havia les corts –i, més tard, també la Generalitat, com a diputació permanent de les corts–, que representaven políticament cada un dels regnes de la Corona i col·laboraven amb el monarca en la producció legislativa –els furs, en el cas valencià, paccionats entre el rei i els braços de les corts– i en l’aprovació de subsidis i impostos –i aviat també en la seua recaptació i gestió– destinats, principalment, a finançar les guerres del rei. Amb el temps, i a mesura que les corts es consolidaren i afirmaren el seu perfil institucional, el monarca deixà de veure-les com una assemblea consultiva i proveïdora d’assistència militar o financera o fins i tot com un instrument –gràcies al pes i la importància política que hi tenien les ciutats i viles reials– sobre el qual recolzar-se per a neutralitzar la influència de l’alta aristocràcia i de l’Església, per a percebre-les cada vegada més com un contrapoder i un obstacle a l’exercici de la seua pròpia autoritat. Per això es resistia a convocar-les i en diferia tant com podia la celebració, tot i que, en el cas de les valencianes, els Furs establien l’obligació de reunir-les periòdicament. Segons un privilegi –el codi legal del regne de València es basava tant en els furs aprovats en les corts com en els privilegis atorgats pel sobirà– de 1261, cada nou monarca hauria d’anar a la capital valenciana en el termini d’un mes després del seu ascens al tron per a jurar els Furs en el marc de les corts, obligació ratificada per Pere el Gran en les corts de 1281. Vint anys després, Jaume II establia l’obligació de convocar-les cada tres anys, una periodicitat –la mateixa que l’establerta per a les corts catalanes el mateix any– que no arribaria a respectar-se, tot i que Pere el Cerimoniós confirmaria el 1336 aquesta celebració triennal, estipulant a més que les corts havien de celebrar-se cada tres anys, el dia de Tots Sants. El mateix monarca també deixava la porta oberta a no presidir-les personalment –i ser substituït pel primogènit– per algun fort impediment –greu malaltia o haver de defensar la frontera–, tot comprometent-se a venir a València i celebrar-hi corts dos mesos després de cessar l’impediment. Mentrestant, no podia sol·licitar cap donatiu i, si ho feia, se li podria denegar.

El rei podia resistir-se a convocar les corts –i així ho van fer tant com van poder Pere el Cerimoniós i els seus successors, incloent-hi Alfons el Magnànim, Ferran el Catòlic i els monarques de la casa dels Àustria–, però en la pràctica no podia governar els regnes sense elles i, sobretot, sense el seu suport financer. Al capdavall, els seus recursos patrimonials, de naturalesa similar, per bé que molt més substancials, als de qualsevol altre senyor, resultaven insuficients per a cobrir les despeses creixents tant militars –la guerra es va fer contínua, quasi permanent, al llarg del Tres-cents i en les centúries següents– com del desenvolupament polític i administratiu del mateix Estat, amb cada vegada més servidors i personal especialitzat. Per afrontar-les, el monarca ja no tenia prou amb els ingressos del domini reial, les rendes dels seus vassalls directes, ni altres drets i regalies, i havia de recórrer a la contribució de tots els seus súbdits, la majoria dels quals no eren vassalls seus sinó d’altres senyors, laics o eclesiàstics. I això requeria el concurs de les corts, que havien d’aprovar primer els subsidis demandats pel monarca i, després, els impostos amb què s’obtindrien les quantitats acordades amb aquest. Al contrari que els censos, les taxes o els tributs de naturalesa feudal, els impostos –directes o indirectes, fixos o proporcionals– eren de naturalesa pública i afectaven al conjunt dels habitants del regne, és a dir, a la totalitat dels súbdits del rei, i no sols als seus vassalls directes. La capacitat d’imposar era una potestat del poder reial –ningú més no la podia exercir, sinó era per concessió del sobirà, com ara les ciutats i viles reials–, però l’aprovació dels subsidis o donatius sol·licitats i dels impostos amb què es reunirien aquests incumbia també les corts, en representació del conjunt del regne. El rei no podia imposar-los per ell sol. No podia fer-ho sense les corts. No podia deixar de convocar-les quan necessitava diners i no tenia una altra forma d’obtenir-los.

Política i economia, poder i fiscalitat, es presenten, doncs, estretament vinculats. Tot i les seues resistències, per por de veure’s limitat, disminuït, políticament, el monarca no podia deixar de celebrar corts, urgit per necessitats financeres peremptòries. Per la seua part, els braços aprofitaven les assemblees parlamentàries per a denunciar els abusos i contrafurs dels oficials reials –és a dir, per a posar fre a l’autoritarisme monàrquic– i arrancar noves concessions polítiques al sobirà, que quedaven recollides en forma de nous furs. És això al que la historiografia catalana, valenciana i espanyola en general es refereix amb el nom de «pactisme», perquè les lleis eren «paccionades» entre el rei i el regne –representat políticament per les corts–, però que en la literatura especialitzada –anglesa i internacional– es coneix com a constitucionalisme. El regne tenia la seua llei pactada –la Carta Magna en Anglaterra, les Constitucions a Catalunya, els Fueros a Aragó i els Furs a València–, i el monarca hi quedava legalment subordinat. Havia de jurar els Furs al començament del seu regnat, i s’exposava a no ser reconegut si no ho feia. No estava per damunt de la llei, sinó per sota. I les corts –i les institucions emanades d’elles, com la Generalitat– estaven per recordar-li-ho i, si fos el cas, deposar-lo, com faria la Generalitat de Catalunya amb Joan II el 1462.