AAVV - Dels orígens a l'abolició

La decadència de la Generalitat deixava escapçat el regne de València. L’antiga institució representativa dels valencians havia quedat reduïda a un mer òrgan de recaptació tributària, i potser per això, per la seua inanitat política i la seua funció eminentment tècnica, va ser l’última a ser desmantellada en quedar abolit el sistema foral valencià amb la victòria borbònica i el decret de Nova Planta el 1707.

Ja abans, als segles XVI i XVII, la Generalitat havia suscitat l’atenció de polítics, compiladors i tractadistes. Prova del caràcter singular de la institució és un memorial redactat a la dècada de 1560 per a instruir al nou virrei, el comte de Benavente (1566-1572), sobre les funcions i competències d’un organisme que no podia conèixer prèviament, perquè no existia a Castella. Sota el títol d’Información sumaria y muy breve de la institución y fundación de la Generalidad d’este reyno de Valencia y de sus privilegios, dirigida al excelentísimo señor don Anthonio Alfonso Pimentel y de Herrera, conde de Benavente e mi señor , el text conté, segons una descripció arxivística contemporània: una ynformazión simple, breve y sumaria de la ynstituzión y fundazión de la Generalidad de el reyno de Balencia, sus privilegios, forma que se havía de observar en la elección de los diputados y ottros ofyziales d’el , per bé que, en realitat, després d’una introducció al regne i a la ciutat de València, es limita a copiar, traduïts, els furs relatius a la institució. La regulació foral dels diputats del General apareix recollida fidelment també en les Institucions dels furs y privilegis del regne de València , publicades pel jurista Pere Jeroni Taraçona el 1580, i de manera més específica en el Volum e recopilació de tots los furs, y actes de Cort, que tracten dels negocis, y affers respectants a la Casa de la Deputació y Generalitat de la Ciutat y Regne de València , del també jurista, catedràtic i rector de la Universitat de Lleida, professor de lleis a la de València, advocat de la ciutat i diputat del General Guillem Ramon Mora d’Almenar, estampades el 1625. En parlaren també els tractadistes Tomàs Cerdà de Tallada, nomenat regent del consell d’Aragó el 1604, segons ha estudiat Teresa Canet, i Llorenç Mateu i Sanç, autor d’un Tractatus de regimine urbis ac regni Valentiae (1654-1656), en el qual analitzava diferents institucions valencianes, tant de l’àmbit del dret públic com del privat, redactat a partir de la legislació continguda en els furs i privilegis.

De la Diputació del General i les altres institucions forals valencianes en parlaria Josep Ortí i Moles, que sembla que n’havia estat secretari, en un Memorial elaborat i publicat el 1707, el mateix any del decret de Nova Planta, fet a instància de la corporació municipal. L’escrit negava que hi hagués hagut rebel·lió dels valencians i suplicava a Felip V la restitució dels furs i les institucions forals. Tot i la seua provada lleialtat borbònica, els promotors del Memorial , entre ells el seu autor i el jurat Lluís Blanquer, van ser enviats a l’exili al castell de Pamplona. No se’n tornaria a parlar més, per por, per desídia, per oblit.

Quan la Generalitat torne a ser matèria d’interès –més enllà de les obres d’història–, ho serà com a objecte d’estudi erudit, desvinculat ja de qualsevol intenció reivindicativa. Amb tot, el primer a ocupar-se’n va ser un prohom de la segona generació de la Renaixença, el polític i historiador Josep Martínez Aloy, regidor i alcalde de la ciutat de València i president de la Diputació, des d’on va promoure la creació del Centre de Cultura Valenciana. El 1893 va guanyar un premi als jocs florals de Lo Rat Penat, amb un estudi sobre La Casa de la Generalidad , reelaborat i publicat el 1910 amb el títol de La casa de la Diputación , amb un pròleg de Teodor Llorente i Falcó, que coneixeria una nova edició, ja pòstuma, el 1930, ara amb el títol de La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia . El tema va estar totalment absent de l’atenció dels historiadors durant el franquisme i només el 1977, en plena transició, María Luisa Cabanes Català el rescataria amb una petita monografia titulada La Generalitat del Reino de Valencia . Cinc anys després, en aprovar-se l’Estatut d’Autonomia, es recuperava el nom de Generalitat Valenciana per a designar el conjunt d’institucions de l’autogovern valencià. I seria precisament aquesta nova entitat la que publicaria el 1987 la tesi doctoral de M. Rosa Muñoz Pomar, Orígenes de la Generalidad valenciana , amb la qual es pot dir que s’inicia veritablement la historiografia moderna i acadèmica sobre la institució. La tesi de Rosa Muñoz se centrava en les primeres dècades del segle XV, fins a la institucionalització de la Diputació del General el 1418. Posteriorment, Vicent Baydal Sala n’estudiaria els precedents a la seua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250-c. 1365) , llegida el 2011, i José María Castillo del Carpio la seua evolució al llarg del Cinc-cents, en La Generalitat valenciana durante el siglo XVI , llegida el 2012 i publicada en dos volums, l’un sobre la seua estructura institucional i administrativa i l’altre sobre la seua hisenda, el 2013 i el 2019, respectivament. Actualment, Laura Peris Bolta prepara la seua tesi sobre la Generalitat en el segle XV, a partir del moment en què ho deixà Rosa Muñoz.

Naturalment, més enllà de les tesis doctorals, la producció historiogràfica sobre la Generalitat s’ha multiplicat en els últims anys, en forma d’articles en revistes especialitzades, capítols de llibre i contribucions a col·loquis i congressos. Entre altres, les presentades al congrés internacional La Veu del Regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’Estat que, amb motiu dels 600 anys de la Generalitat Valenciana, es va celebrar a València, Morella i Alacant del 21 al 28 d’octubre de 2018, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, i va comptar amb la participació de més de cent vuitanta investigadors de diferents països. La publicació de les actes, que s’inicià el 2020 amb els textos i parlaments institucionals, continua ara amb aquest segon volum que conté les comunicacions sobre la pròpia institució de la Generalitat, i un tercer sobre els palaus tant de la Generalitat valenciana com de les altres Diputacions del General a la Corona d’Aragó. Els volums següents, dedicats igualment a temàtiques específiques, apareixeran en els pròxims mesos, completant així la publicació d’un ampli i important cos d’estudis sobre una institució singular i un passat històric, que tant han contribuït a definir-nos com a valencians i que, per això mateix, convé conèixer i comprendre millor. Per comprendre també –i poder explicar-los– el nostre present i la nostra singularitat en tant que valencians.

Antoni Furió

Universitat de València

març de 2021

La Generalitat valenciana a través del prisma de las cortes

M. ROSA MUÑOZ POMER

Universitat de València

Introducción

Como estudiosa de las Cortes y de la Generalitat valenciana de la época foral 1 creo que este congreso, La veu del regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’estat. 600 anys de la Generalitat valenciana , que aborda su análisis desde múltiples puntos de vista, no solo ampliará nuestros conocimientos sobre esta, sino que propiciará una investigación más completa, a partir de los amplios fondos descritos en él y hasta hoy poco estudiados.