Saša Stanišić - Orígens

Soc seguidor de l’Hamburg. Tinc una bicicleta que quasi no utilitzo mai per por que me la robin. Fa poc que he començat a anar a passejar pel jardí botànic, envoltat de flors. Li vaig preguntar a un empleat si aquí la servera creixia bé. Em va dir que sabia coses dels cactus. De tant en tant la gent vol saber si a Alemanya em sento com a casa. Vaig alternant el sí i el no. Poques vegades m’ho pregunten amb ànim de fer-me sentir marginat. Només se n’asseguren. Diuen:

—No em mal interpreti, la meva cosina està casada amb un txec.

Benvolguda oficina d’estrangeria, vaig néixer el 7 de març a Iugoslàvia una nit de pluja. Des del 24 d’agost de 1992, un dia de pluja, visc a Alemanya. Soc una persona educada. No vull que ningú se senti incòmode perquè no soc txec. Els dic: Soc de… i etcètera. Després dic: «És aquell l’Axl Rose de Guns N’Roses?». Quan la persona amb qui estic parlant es gira per mirar, em converteixo en una papallona alemanya i me’n vaig volant.

El meu fill de tres anys juga en un jardí a prop del nostre apartament de lloguer. Els veïns diuen que al propietari no li agrada que els nens juguin al seu jardí. Hi ha un cirerer. Les cireres han madurat i les recollim junts. El meu fill va néixer a Hamburg. Sap que les cireres tenen pinyol i que el «pinyol » també es diu «Košpica » i que la «cirera » també pot ser «Trešnja » .

A Oskoruša vaig veure cirerers. Un home em va ensenyar la seva pell d’os, un altre la barraca on es fumava la carn. Una dona i el seu net d’Àustria em van trucar perquè em volien vendre un telèfon mòbil. En Gavrilo em va ensenyar la seva cicatriu, que semblava una boca enorme que s’esqueixava. Algunes coses les volia veure i sentir, altres les deixava estar.

Quan li vaig preguntar a en Gavrilo com s’havia fet aquella cicatriu gegant, va donar-me unes mores i em volia regalar un garrinet, i quan vam haver pujat ben amunt de la muntanya, esbufegant i sospirant va començar a explicar una història que començava així:

Muntanyes amunt…

Aquesta història comença amb un camperol que es diu Gavrilo, no, amb una nit de pluja a Višegrad, no, amb una àvia que té demència, no. Aquesta història comença il·luminant el món afegint-hi històries.

Una altra! Una altra!

Començaré unes quantes vegades i trobaré uns quants finals, ja em conec. Sense digressions les meves històries no serien del tot meves. Les digressions són la meva manera d’escriure. My own adventure .

Ets a la cova del temps, estranya i fosca. Un camí porta cap a baix, l’altre cap amunt. Creus que el camí descendent et podria portar al passat i l’ascendent, al futur. Quin camí esculls?

Em costa concentrar-me. Llegeixo a la biblioteca de l’Hospital Universitari Eppendorf sobre demència i verí de serp. Al meu costat hi ha asseguda una estudiant de medicina amb fitxes que tenen il·lustracions dels òrgans. S’està molta estona amb el fetge.

En Gavrilo em va servir més aiguardent. Li ofereixo una galeta a l’estudiant de medicina, no en vol. Només cal un impuls petit, la idea d’una idea per abandonar el fil que sorgeix de la qüestió principal; aquí un record, allà una llegenda, ara una sola paraula recordada. Poskok .

Les coses trivials guanyen pes, aviat semblen imprescindibles, la serp em mira des del seu arbre i des de la meva infància, és la paraula recordada, la por semàntica, trio el camí que porta cap a baix, aviat seré trenta anys més jove, un nen de Višegrad. És un estiu abans de la guerra, durant la dècada esvalotada i somniadora dels vuitanta, el pare i la mare ballen.

Una festa per al pare i la mare al jardí, sota el cirerer. Al porxo hi ha música, la mare gira sota el braç del pare. La ràdio sona per a ells. Hi soc present però la festa no representa res per a mi. Escolto la música i no hi entenc el que els meus pares hi entenen. Escombro el porxo.

Escombro el porxo amb una escombra per a nens, no escombra gaire bé. A l’escombra li manca una cosa indispensable que una escombra necessita per ser una escombra. Les pues de plàstic estaven massa separades. Qualsevol cosa que fos més petita que una cirera passava de llarg. Escombro el porxo al ritme d’una música que no significa res per a mi.

El gos lladra als meus pares i els salta a les cames. No és el nostre gos. Com a animals de companyia només tenim hàmsters que moren de seguida i ocells melancòlics. El gos ja havia vingut el dia anterior. Els pares no se n’adonen o no li fan cas. Desisteix i es fixa en alguna cosa que salta per la gespa.

Els meus pares es mouen d’una manera que fa que no vulgui estar a prop d’ells. Deixo caure l’escombra, un cop deliberat, i els pares continuen ballant.

Segueixo el gos. El gos passeja pel camp on els gitanos han muntat les seves parades i autos de xoc i el carrusel. El gos ensuma els matolls, m’avorreix.

Els meus pares es mostraven afecte l’un a l’altre menys sovint que el que em mostraven a mi. Canviaven la veu quan hi érem tots tres, pronunciaven les consonants de manera suau. Parlaven sovint un llenguatge afectuós, en el qual ni l’afecte ni res de res es podia prendre seriosament.

Abans que els pares es posessin a ballar, el pare m’havia volgut explicar com funcionava el clavegueram. Havia deixat caure una bola de fusta vermella a la claveguera i havíem corregut cap al riu, per on la bola havia de tornar a sortir, d’una obertura al dic. Vam córrer ràpidament, el pare i jo. Va ser fantàstic córrer de pressa amb el pare cap a algun lloc per no perdre’ns l’esdeveniment.

Hi havia un home pescant al dic. Duia els hams i els ploms al barret. El pare va reduir el ritme, es va aturar, encara sense alè, va començar a parlar amb el pescador i encara recordo que vaig pensar: No pot ser! No pot ser que hagi oblidat tan fàcilment per què hem vingut. El seu propi alè li hauria de recordar.

Vaig dir alguna cosa. Vaig assenyalar la resta del món. Vaig dir:

—Pare… la bola!

El pare va aixecar el braç.

Em vaig posar a la gatzoneta. Ben aviat tots dos van començar a parlar en veu alta. L’home es deia Kosta. En Kosta i el pare discutien i reien. Potser el pare volia ensenyar-me que es poden fer bromes simpàtiques i crítiques àcides un dissabte a la vora del riu. Però jo això ja ho sabia. La novetat hauria estat que les ganes de discutir del pare haguessin augmentat fins al punt d’empènyer el pescador al riu.

Pare, empenta’l, pensava. No me’n faltaven ganes. L’estúpida campaneta de la canya de pescar va sonar, l’home va fer una estrebada i va recollir alguna cosa.

No trobaríem la bola vermella. M’hauria agradat llançar-ne una altra. El pare em va acaronar els cabells.

Un cop a casa, va fer flexions (33) al jardí, es va adormir, es va llevar, es va posar la camisa, va tallar la gespa, em va enviar a buscar el diari, va llegir. El pare llegia i suava, tenia els cabells del clatell enganxosos.

Em va cridar per llegir-me alguna cosa. Tornava a estar enfadat. Potser volia compartir l’enuig, com havia fet amb el pescador. Unes persones d’una acadèmia de Sèrbia havien escrit alguna cosa. No ho entenia tot. Per exemple, no entenia «memoràndum». Entenia el terme «gran crisi», però no què era la crisi. La paraula «genocidi» la coneixia de l’escola, però aquí no es referia a Jasenovac, sinó a Kosovo. «Protesta» i «manifestacions» ho entenia a mitges i podia imaginar-me què significava «prohibició del dret de reunió». Simplement no entenia per què estava prohibit expressar-se i reunir-se ni si al pare li semblava bé o malament. Entenia «tumult». Tenia preguntes, però el pare era un home tranquil que va arrugar el diari i va cridar «no m’ho puc creure!», i no en vaig fer cap.