Saša Stanišić - Orígens

—Des que vas venir l’última vegada, no s’ha mort ni tornat boig ningú. La Rada encara hi és, la Zorica també. I la Nada del quart. Només han perdut una mica el cap. Això ja passa, amb l’edat. Però bé. És positiu que encara hi siguin. Encara que estiguin una mica boges, a mi ja m’està bé.

Llavors va sonar el timbre.

—El meu Andrej! —va cridar l’àvia i va anar cap a la porta.

Vaig sentir la veu d’un home i l’àvia riure per sota el nas com una nena. Soroll de bosses i l’àvia que li dona les gràcies. Va tornar i em va retirar el plat de seguida. Encara no havia acabat però ja estava bastant tip.

—Qui era?

—El meu policia —va dir l’àvia com si amb això ja em quedés tot clar.

Volia fregar els plats, però l’àvia em va fer fora de la cuina, ja que no era feina per a un home. Ja ho havia dit altres vegades. Passar l’aspiradora, fer els llits, netejar. L’àvia provenia d’una família i d’una època en què els homes esquilaven ovelles i les dones teixien jerseis. Les formes perduraven, les fantasies no es pronunciaven, la llengua era precisa i aspra. Llavors va arribar el socialisme i va debatre sobre el paper de la dona, i la dona, després del debat, va tornar a casa a estendre la roba.

La germana gran de la meva àvia, la meva bestia Zagorka, no volia seguir esperant altres èpoques. Volia anar a l’escola, volia anar al cel, a l’espai. Volia ser cosmonauta, va aprendre ella sola a ser tenaç, després a llegir i a sumar, amb l’ajuda dels bessons raquítics Todor i Tudor. Quan tenia quinze anys, poc després de la guerra mundial, va girar l’esquena a les roques de la seva infància, va endur-se només la cabra que li havia fet més companyia en aquells paratges i va anar-se’n a la Unió Soviètica. A Banat, va aprendre a volar amb un pilot hongarès i, al llarg d’una tèbia nit en una pista d’aterratge a les planures magiars, l’amor no es va enlairar pas. A Viena va estar tres anys netejant les latrines de les casernes militars i a la ribera del Danubi va aprendre el rus que Aleksandr Nikolajewitsch, un sergent primer soviètic del servei veterinari de pell pàl·lida, li ensenyava. Aleksandr cantava i tocava la guitarra, cap de les dues coses gaire bé, però de bona gana. A la vora del Danubi, el rus nascut a Gorki, a la vora del Volga, cantava per a la meva bestia, nascuda a Staniševac, a la vora del Rzav, cançons sobre la bellesa de rius, ciutats i ulls —foscos, però també potser clars, no té gaire importància quin color exacte tenien els ulls— i la meva bestia volia del rus que cantava alguna cosa diferent de la que ell volia d’ella. Va marxar de Viena amb la seva cabra lleial i alguns diners, a més dels papers del sergent primer rus i els cabells curts. Va arribar a Moscou el dia que complia dinou anys. Va completar la seva formació de pilot de combat amb matrícula d’honor i el 1959 va ser admesa al cercle ampliat del Primer Grup de Cosmonautes de la Unió Soviètica. Ja era massa tard per complir els seus somnis més ambiciosos, els americans aviat van arribar a la Lluna, i els russos no volien ser els segons en res. Un dilluns càlid de febrer de 1962, va entrar al despatx de Wassili Pawlowitsch Mischin, va dir-li que tenia una idea i una cabra vella però sana, i només mig any després la cabra de la meva bestia Zagorka, una cabra del poble de Staniševac, a l’est de Bòsnia, va ser posada a l’òrbita de la Lluna. Mai va arribar a tenir nom, i es devia calcinar quan va tornar a entrar a l’atmosfera terrestre.

La Zagorka va morir el 2006. Al final no estava ni especialment cansada ni especialment trista. Sordejava i ja no li quedaven dents. La meva àvia va cuidar la seva germaneta, com es referia a la Zagorka, fins al seu últim alè i jo estava a punt de tornar a asseure’m a la taula quan l’àvia em va dir:

—Què fas, vine aquí, frega els plats! Es pot saber què fas?

Sota la pica hi havia penjat un drap de cuina, que devia tenir tants anys com jo. De quadres vermells i blancs, havia perdut consistència i estava tronat a causa dels milers de voltes al tambor de la rentadora. Vaig eixugar un plat, una forquilla, un ganivet i el got esquerdat.

L’àvia es va situar darrere meu. La brusa negra, els pantalons de tela negres, però duia les botes de goma de color groc. Em feia pensar en una súper heroïna que es posa el seu vestit en qüestió de segons, l’única diferència era que la meva àvia no duia el cabell llarg i ros, sinó amb la permanent i lila, i una capa de dol.

—On vols anar?

—Anem a Oskoruša.

—Acabo d’arribar.

—L’arribada pot esperar. Oskoruša està farta d’esperar. —Un clàxon.— El conductor ja és aquí. —Va posar-se el mocador negre al cap i va fer-se un nus sota la barbeta, va mirar-se al mirall, va treure-se’l.

—Escolta —va dir-me—. És una vergonya que encara no hagis estat mai allà dalt.

I com que seguia sense moure’m:

—Els dubtes no han explicat mai cap bona història. —No sé d’on ho va treure, però sonava bé.

—Quant de temps ens hi quedarem?

—Un cop puges a dalt, t’hi vols quedar per sempre.

Al passadís hi havia bosses plenes de queviures. Segurament les havia portat «el seu policia». Ara les havia de dur jo. L’àvia em va somriure.

—Benvingut a casa —va dir—, ase meu.

Si mai hi hagués hagut cap màfia a Višegrad, la meva àvia n’hauria estat la padrina. De nen sabia de tres delinqüents de poca categoria que la temien i li feien encàrrecs. Quan anava a la perruqueria a tenyir-se el cabell lila, un d’ells es plantava com per casualitat davant del local, menjant pipes de carbassa. L’àvia sortia al carrer amb la permanent acabada de fer, li xiuxiuejava alguna cosa i desapareixia de seguida pels carrerons amb qualsevol encàrrec, com sempre.

L’àvia no havia anat mai a l’escola. Deia que els nens havien d’anar-hi, tot i que preferien córrer a l’aire lliure, mentre que les nenes haurien preferit anar a l’escola però s’havien de quedar a casa. Allà la seva mare els ensenyava a cosir, fer mitja i feines domèstiques, i la Zagorka, la seva germana gran, li havia ensenyat a llegir i a escriure.

La impressió que la meva àvia podia ser i fer qualsevol cosa, la meva absoluta confiança en el fet que controlaria la vida, la vellesa, sense problemes, va desaparèixer a mesura que avançava la seva malaltia. Va començar la primavera de 2016. L’àvia canviava coses de lloc i no entenia per què ja no hi eren. Buscava la paraula correcta i s’oblidava d’allò que volia dir. Va deixar d’entendre com funcionava el comandament a distància i el va desmuntar. Només anava a la perruqueria si algú la hi portava. Va deixar que un venedor la persuadís de comprar un coixí de dos-cents euros, quan abans primer l’hauria amenaçat amb apallissar-lo i després li hauria venut un dels seus propis coixins vells.

Al 2009 ella estava bé. La primavera de 2009, la meva àvia baixava sense esforç els tres pisos que la portaven al pati. El motor del Yugo blau estava en marxa, el conductor, que vestia uns texans i una samarreta, es va afanyar a ajudar-la a pujar al cotxe. Va dir que es deia Stevo i va afegir saludant amb el cap a la meva àvia: «el xofer».

La carretera dura i plena de sotracs que portava a Oskoruša se li va entravessar, al Yugo. El cotxet es va esforçar molt per no trencar l’eix quan sortia dels esvorancs, però l’Stevo aviat en va tenir prou, sentia compassió.

Volíem continuar el camí a peu quan algú va cridar el nom de la meva àvia i les muntanyes van cisellar-ne l’eco amistós i eixut dins el brunzit de l’aire primaveral. L’àvia va somriure.

De primer moment, no podíem veure la persona que havia cridat, però després, un home jove va sortir del bosc dirigint-se a la carretera i va saltar pel pendent, imprudent i precís com un boc. Un jove que envellia a mesura que s’apropava. Tenia agulles d’avet a la barba.