Saša Stanišić - Orígens

La imatge no té cap sentit. Com t’has d’imaginar que són els finals eslaus durs? El fet de ser eslau no és un barret d’home que puguis descriure sense equivocar-te, sempre que sàpigues què són els homes i què els barrets.

Potser també ho llegeix algú a qui no li agrada que es reprodueixin els prejudicis i els tòpics però que sap què significa Oskoruša, què és Oskoruša. Oskoruša és també un tipus de fruita. Una fruita molt apreciada, per ser més exactes, és el fruit de la servera, molt respectada i amb una agricultural credibility elevada. Ho asseguren aquells que mereixen respecte: els agricultors. Oskoruša és el nom serbocroat de la Sorbus domestica , la servera. La servera fa uns fruits resistents. Quan el fruit està del tot madur, el costat al qual li toca el sol es torna de color vermell lluent, la resta és groc. La banda que rep el sol és dolça, la banda que queda a l’ombra és àcida. Les plagues l’eviten, no necessita cap manteniment especial i no s’ha de fumigar. En canvi, tant el tronc com el fullatge corren molt de risc de rebre mossegades.

A les muntanyes bosnianes, a l’extrem orient d’un país sempre tràgic, hi ha un poble que aviat ja no existirà. Oskoruša. A la dècada dels vuitanta, hi vivien centenars de persones. Un tocava la gusla. Un organitzava vespres de dominó. I n’hi havia un que tallava dracs de cera. Sobrevivien a l’hivern gràcies a les pells, amb les quals es vestien, i a les batalles acalorades de dominó. A l’estiu tota cuca viu. Una vegada va arribar un turista de motxilla islandès, somreia molt i va quedar quart en un dels tornejos de dominó.

L’aïllament probablement els va salvar la vida durant la guerra. Oskoruša va quedar intacta, excepte els homes que van allistar-se voluntàriament a un bàndol o a l’altre i van desaparèixer. Els que s’hi van quedar, van morir per altres causes.

Al cementiri d’Oskoruša compartia el meu cognom i el meu pa amb els morts. Menjàvem carn fumada damunt la tomba dels meus avantpassats quan en Gavrilo va prendre la paraula.

—Aquí —va dir mentre vessava una mica d’aiguardent a la terra— hi ha el teu besavi. La teva besàvia només bevia d’amagat. —A la banda on era ella també va deixar un got, i va apartar la mirada perquè pogués continuar bevent d’amagat. Vam brindar.

A la tomba dels seus sogres, la meva àvia no s’hi va esforçar gaire. Va rascar les cagarades dels ocells de la llosa negra, va retirar les males herbes, va podar els arbustos. Va carregar dos pedregots, però no em va dir el perquè, vaig donar-li un cop de mà, les volia posar per aquí i per allà. Avui dia, tot l’enrenou que va envoltar aquesta tomba és un dels seus records més vius i recurrents. Va ser l’àvia qui va fer construir la tomba.

—Ningú se’n volia ocupar —va repetir—, ni tan sols aquells que no existirien si no fos pels que hi descansen.

La calor del cementiri tenia un gust salat i se sentia el so de les cigales. En Gavrilo em buscava la mirada. Vaig fer que sí amb el cap, i immediatament em va semblar inapropiat haver assentit amb el cap en un cementiri.

—Veus això? —Assenyalava el paisatge.— Allà hi ha la casa —va dir.

—La dels meus besavis?

—Sí.

—Allà?

—No, allà.

—Allà on hi ha una tanca?

—No, allà on no n’hi ha.

Vaig riure. A en Gavrilo no li va semblar graciós i va ser llavors quan em va preguntar d’on era.

Doncs bé, els orígens, com sempre, vaig pensar i vaig començar així: Una pregunta difícil! Primer de tot ha de quedar clar a què es refereix. A la situació geogràfica del turó sobre el qual es trobava la sala de parts? A l’estat de la frontera del país en el moment de les últimes contraccions? A d’on eren els pares? Als gens, els avantpassats, el dialecte? Per moltes voltes que hi donem, l’origen continua sent un constructe! Una mena de vestit que hauràs de portar per sempre un cop te l’hagin posat. És com una maledicció! O, si tens sort, un bé que no respon a cap talent però que t’aporta avantatges i privilegis. Així vaig parlar i parlar i en Gavrilo em va deixar acabar. Va partir el pa i em va donar el crostó. Després va dir:

—D’aquí, tu ets d’aquí.

Vaig mossegar el pa. Vaig esperar que s’expliqués. D’aquí? Per què d’aquí? Pels meus besavis? En Gavrilo va netejar un cogombre amb la màniga per menjar-se’l i mentre ho feia va parlar-me del cogombre i dels progressos de la verdura modificada genèticament. Quan ja quasi havia perdut el fil del tot, em va agafar el braç com si volgués comprovar com tenia els músculs i va dir:

—D’aquí. Tu ets d’aquí. Ja ho veuràs. Vens?

—Puc triar? —com a mínim volia ser graciós.

—No —va dir en Gavrilo.

I l’àvia va murmurar:

—No siguis desagraït.

Vaig mirar amunt, cap a la serp, estava quasi segur que diria alguna cosa. Al cap i a la fi era d’allà, entenia el llenguatge de les muntanyes, potser sabia millor que jo què estava passant, potser fins i tot, què havia d’agrair.

Vam recollir les coses entre tots. L’Stevo i la Marija s’emportaven les bosses, jo seguia l’àvia i en Gavrilo. Tots dos em van portar a un pou, al prototip d’un pou —amb brocal de pedra, teulada inclinada de fusta, manovella, cubell i corda— i en Gavrilo va dir:

—La deu la va descobrir el teu besavi, i el pou el va construir el teu besavi, i l’última cosa que va voler el teu besavi abans de morir va ser que la seva dona, la teva besàvia, li portés un altre glop d’aquesta aigua. I ella li va respondre: «Ves-hi tu».

Jo havia de beure aquella aigua però no tenia set i em preocupaven els gèrmens. Però tampoc volia decebre ningú, ni el besavi, ni en Gavrilo, ni l’àvia, per això vaig beure la que va resultar la millor aigua que havia begut mai, i mentre omplia l’ampolla l’àvia va dir-me:

—El teu avi va néixer a Oskoruša. Va beure d’aquesta font, en aquests boscos va caçar bolets i va matar el primer os quan encara no tenia vuit anys.

—D’on ets, noi? —va tornar a preguntar en Gavrilo i vaig pensar «la cursilada del sentit de pertinença!» i que una mica d’aigua no em debilitaria.

Tot i així, l’àvia va continuar:

—El teu besavi va néixer a Oskoruša —va dir—. Tot això eren les seves terres i aquí dalt, mira, aquí va construir casa seva.

—Vine —va dir en Gavrilo, i els dos es van tornar a posar en marxa—. No hi ha cap vista millor en aquests contorns, ni de la fondalada cap avall ni del Vijarac cap amunt.

Però només hi havia unes quantes pedres apilades de qualsevol manera, vestigis del mur d’una casa o d’alguna construcció. Grisenques i plenes de teranyines. Vaig intentar imaginar-me la planta, vaig enfilar-me per damunt de les ortigues fins arribar a les restes dels mobles de l’edifici en ruïnes. Una prestatgeria, trencada vivint una existència en què ja no ha de suportar res. Un llangardaix aguaitava sense por damunt dels esquelets dels llits de ferro. I per una obertura del mur, que alguna vegada havia sigut una finestra, les branques s’aferraven al somni del meu avi quan era nen. Però què, si us plau, què significa tot això per a mi?

Vaig beure aigua del pou del meu besavi i escric sobre això en alemany. L’aigua tenia el gust del pes d’aquelles muntanyes, que mai vaig haver de sostenir i el gust de la feixuga lleugeresa d’afirmar que alguna cosa et pertany. No, l’aigua era freda i tenia gust d’aigua. Soc jo qui decideix.

—D’on ets, noi?

Ara també soc d’aquí? D’Oskoruša.

Visc a Hamburg. Tinc passaport alemany. El lloc on vaig néixer és més enllà d’unes muntanyes estrangeres. Dos cops per setmana corro resseguint la ribera de l’Elba, que m’és tan familiar, una app compta els quilòmetres que recorro. Em costa imaginar-me que algú es pugui perdre.