Saša Stanišić - Orígens

Va cridar el nom de l’àvia per segona vegada, quan estava a pocs passos de nosaltres. Es va treure la gorra, el casquet Šajkača serbi, i es van mirar prou estona com per fer-te venir ganes d’escriure la paraula «tendresa».

Li va donar la mà a l’Stevo i llavors es va girar cap a mi amb un gest exagerat i també va cridar el meu nom, tot va ser una mica massa: es va girar massa de cop, tenia els ulls massa foscos, i sota les ungles, terra.

—Ets el net. Jo soc en Gavrilo. Som parents, t’ho podria explicar de paraula, però és millor que t’ho ensenyi.

Va començar a ensenyar-m’ho al cementiri, l’àvia volia visitar la tomba dels seus sogres. En Gavrilo ens va dur a pas lleuger cap a un prat amb pendent flanquejat per arbres torts. Cap a l’oest, la vista s’estenia fins lluny, hi havia una elevació lleu damunt de la qual es veien algunes cases i jardins escampats, sobresortia una muntanya, boscos frondosos verds, quasi fins al cim, i el cim, pràcticament tot roca, vermellosa sota el sol. Els morts tenen bones vistes a Oskoruša.

Vam caminar entre les tombes i l’herba alta sota la calor del migdia. Intentava seguir-li el pas a en Gavrilo i vaig mirar de reüll el cim. Llavors l’home gran em va donar un cop al pit amb la mà plana. «Vigila on trepitges!».

Una serp va creuar-nos pel davant.

—Poskok —va xiuxiuejar en Gavrilo.

Vaig fer un pas enrere i va ser com si també fes un pas enrere en el temps, cap a un dia de calor similar a Višegrad feia molts anys.

«Poskok» significa: «un nen —jo?— i una serp al galliner».

«Poskok» significa: «els rajos de sol que s’esquitllen entre els llistons de fusta i tallen l’aire polsós».

«Poskok» significa: «una pedra, que el pare aixeca per damunt del seu cap per aixafar la serp».

«Poskok» conté «skok» —salt— i el nen s’imagina la serp: «et salta al coll i t’escup verí als ulls».

El pare va dir aquesta paraula i em temo que significa alguna cosa més que el rèptil del galliner.

Al cementiri d’Oskoruša vaig quedar-me de pedra davant les imatges que sorgien de la paraula gruixuda. «Poskok» contenia tot allò que el nen necessitava per sentir una por positiva. «Verí» i «pare que vol matar». És quasi com si el pare fos còmplice d’allò que la paraula desencadena en el nen, en mi. La paraula, l’animal i el pare em fan por. Em quedo a una banda, darrere d’ell, els veig bé a tots dos, el pare i la serp. Tinc un pressentiment, crec que el pare no encertarà el cop. No l’encertarà i la paraula «skok» saltarà de la seva boca ben badada. Jo, ple de por i curiositat, penso què passaria si el pare no matés la serp, si la serp matés el pare? Noto com li clava les dents al coll, «poskok».

El pare llança la pedra.

La paraula traduïda —escurçó— em deixa glaçat.

L’escurçó del cementiri d’Oskoruša, verd i immutable, va recargolar-se a la copa d’un arbre fruiter per obtenir una visió més bona dels intrusos. Un cop a les branques, va buscar un racó assolellat i es va fer un niu sobre la tomba dels meus besavis.

Allà ens esperaven menjar i beguda i una dona alta que feia talls fins de carn fumada amb un ganivet molt gros, impertorbable, fins i tot quan el rèptil va enfilar-se pel tronc inclinat de l’arbre a pocs metres d’on ella era.

En Gavrilo em va retirar la mà del pit i va continuar caminant. L’àvia i l’Stevo se’m van avançar i van saludar la dona, que va servir el menjar que havien portat, les begudes en ampolles de plàstic. La llosa del sepulcre feia de taula. La carn i el pa ja hi eren. Ningú no es va fixar més en la serp. Semblava com si només formés part de la imaginació, només del llenguatge. L’àvia va encendre unes espelmes.

Vaig allunyar-me. Anava de làpida en làpida, llegint-ne les inscripcions. Vaig llegir Stanišić. Vaig llegir Stanišić. Vaig llegir Stanišić. A quasi cada làpida hi havia el meu propi cognom i les fotografies menudes em miraven plenes d’orgull o de vergonya. Em va fer l’efecte que només hi havia orgull i vergonya.

La molsa havia crescut per damunt d’alguns noms, el temps n’havia esfondrat d’altres.

—No oblidem ningú —va assegurar-me després en Gavrilo davant la tomba dels meus besavis. Va assenyalar la inscripció il·legible i va dir—: Aquest n’és un altre, i aquest també. Stanišić. Stanišić.—I després d’una pausa breu, va afegir—: Ja no els recordo.

La dona alta primer em va allargar la mà per saludar-me, després, per donar-me aiguardent.

—Marija —va dir—. En Gavrilo és el meu marit. Portes la fruita?

La Marija era alta com un pi. Portava un vestit marró tan rígid com el davantal d’un joier. Era d’un poble situat a un parell de valls de distància, n’he oblidat el nom. El dia que va morir Josip Broz «Tito», una nena pèl-roja va arribar al món en aquell poble, la qual cosa era insòlita i bonica. Es diu que quan tenia dos anys la nena va començar a parlar llatí, la qual cosa era insòlita però sobretot molt poc pràctica i inútil. La van educar en els coneixements dels herbolaris. Ben aviat cada dimarts la nena va poder predir el futur amb força precisió. Algunes prediccions es van complir, d’altres no. El 1994 va trepitjar una mina mentre collia camamilla vera —algú del poble feia dies que es queixava que li sagnava el nas.

Vaig entregar-li la bossa amb les taronges i la pinya a la Marija. Va posar la fruita damunt la làpida.

—Els ha agradat? —vaig preguntar-li.

—No ho sé —va respondre mentre tallava la pinya amb el seu ganivet enorme—. A mi m’agrada menjar-ne, en vols?

La Marija era tan alta que li podia veure les vènules de sota la barbeta quan estava dreta al meu costat. Tallant la pinya vaig veure que tenia molta traça i era àgil. El salt que va fer per baixar de la làpida per agafar alguna cosa i com va grimpar per tornar-s’hi a enfilar em va fer pensar en una mosquetera.

Damunt nostre, a la copa de l’arbre, una servera, ens sotjava el poskok , la serp banyuda. Avui és 25 de setembre de 2017. Viatjo en un tren de rodalies d’Hamburg i estic assegut a la vora de dues persones d’uns quaranta anys que parlen de Pokémon. Les paraules em ronden, em desconcerten, em fan feliç, haig de seleccionar-ne les adequades per a aquesta història.

La història va començar amb els records que s’esborren i amb un poble que estava a punt de desaparèixer. Va començar en presència dels morts: a la tomba dels meus besavis, on vaig beure aiguardent i vaig menjar pinya. Depenent de com bufava, l’aire feia olor de cucs de terra, de la saba de les dents de lleó, de merda de vaca. Les cases disperses fetes de pedra calcària i fusta de faig extretes de les entranyes de la muntanya i del bosc de la zona. Potser són boniques. A en Gavrilo també li vaig preguntar per la bellesa, a en Gavrilo el porquer, a en Gavrilo el caçador, que si Oskoruša li semblava bella.

La bellesa, excepte la de la seva dona, mai no li havia interessat, va dir, i va fer-li un petó a Marija a l’espatlla. Estava segur que afegiria alguna cosa més seriosa, una dita sobre la feina escarrassada que mai no s’acaba, els camps, la collita, però en Gavrilo simplement va servir-se aiguardent d’una ampolla de plàstic d’un refresc i va asseure’s damunt d’una tomba.

Oskoruša és un nom bonic. No és veritat. Oskoruša té un so dur i aspre. No té cap síl·laba on aferrar-s’hi, gens de ritme, els sons estan ordenats de manera estrafolària. Sí, des d’un bon començament: Osko —Per què? Qui parla així?—, després un descens brusc cap al final sibilant: -ruxa . Dur i eslau, com solen ser els finals als Balcans.

Ho podria deixar així, potser algú podria considerar que no soc dels Balcans, «finals eslaus durs»? Esclar, aquests iugoslaus amb les seves guerres i maneres.