Saša Stanišić - Orígens

Un home que es deia Ratko es va trencar la cama a les roques fogueres del Vijarac. L’os trencat no es volia curar. Fins que no se’n va fer càrrec una herbolària, la cama no li va millorar. En Ratko no volia revelar què li havia demanat ella a canvi, però ara, cada vegada que pronuncia la lletra E o O, la cara se li transfigura de dolor. Ha esdevingut un home molt enginyós i parla com un senyor refinat perquè ja no diu «porc», sinó «marrà» i en comptes de «menjar» diu «àpat». Ja no va a la cagadora, sinó que defeca al bany.

Sobretot compten els cossos. Qui està molt estropellat o malalt? Ossos, úlceres, pell i sang. Igual que la terra. Com està la terra, com va anar la collita, què fa la pluja?

—Mores —diu en Gavrilo—. Tots planten mores! Només perquè un de la vall fa anys que es va fer d’or.

També en començarien a plantar els Dragulović. La més jove d’aquí, la seva filla petita, l’única nena del poble. A la ciutat no trobaven feina, ara ho intentarien amb les mores a Oskoruša.

Un cop l’àvia i en Gavrilo van haver resolt el passat i el present, va ser l’hora del pastís. La Marija ens va oferir pastís de mores. Ens en vam servir, el vam tastar i el vam elogiar.

En Gavrilo es va posar còmode al sol. L’àvia el va contemplar detalladament. Encara ets viu, deia la mirada d’ella. Encara ets aquí, encara estàs sa. Aquesta dona gran i aquest home gran estaven units per trobades anteriors en aquestes muntanyes i per les mirades que sempre es llançaven l’un a l’altre quan un dels dos no mirava, amb simpatia vergonyosa.

Avui dia, l’àvia a vegades recorda en Gavrilo, a vegades el nom no li diu res. Sobre el seu present s’ha posat un vel del passat. Hi ha cabuda per a les invencions. Em podrien fer servei. La meva àvia és una dona menuda que no morirà mai.

—Aquí mai m’heu rebut malament —va dir-li ella a en Gavrilo.

—Sempre has estat sincera, no ha sigut difícil.

—No sempre, volia el meu Pero. Us he pres el pèl de tant en tant.

Llavors en Gavrilo em va semblar —mentre se sorprenia pel que deia l’àvia— molt més jove que ella. Fins llavors semblava que tots dos haguessin estat assajant el diàleg. De cop i volta ara l’àvia improvisava i trencava el ritu dels records comuns i simultanis.

—Amb què ens has pres el pèl, Kristina? —Es va inclinar.

—Això no se li pregunta a una senyora. —L’àvia es mereixia haver-se fet d’or!

En Gavrilo va assentir, semblava satisfet amb la resposta, que no n’era cap.

—No m’ho vau posar difícil. Ni el poble, ni els sogres —va dir l’àvia. Em va agradar això de no posar les coses difícils per a ningú, és com hauria de ser sempre—. I si fos deu anys més jove, aquest d’aquí —jo— m’hauria de construir una caseta aquí.

—No és massa tard —va dir en Gavrilo.

—Per a ell no, esclar.

—Per a mi seria massa lluny —vaig dir.

—Massa lluny d’on? —va preguntar en Gavrilo.

—D’Alemanya.

—Abans Alemanya també era lluny, oi?

No volia dir que no em podia imaginar viure allà. Potser en Gavrilo hauria preferit sentir la veritat. O potser això era només una projecció meva altra vegada, em feia una pregunta a mi mateix que mai m’havien plantejat.

L’aiguardent em va alliberar. Bevia per no haver de donar més explicacions i, quan la Marija va començar a recollir, la vaig seguir de bona gana cap a la casa portant els plats, la resta van quedar-se a fora.

El cruixit del terra a les sales d’estar dels pobles.

Parets de taulons de fusta.

L’única decoració era un genet que dirigeix la seva llança cap al drac. Dues figures de fusta amb una aura daurada, verd color rèptil i roig com la sang. El genet tenia el cabell rinxolat i duia capa, el cavall tenia una mirada guspirejant i per això al començament em vaig pensar que tenia espelmes a les conques dels ulls.

El drac volia esquivar la llança, serpentejava, es retorçava per defensar-se’n. La sang xopava la cua del cavall.

Les imatges brillaven. La llum era tan plena d’adjectius, que havia de tancar i obrir els ulls. El genet i el drac es van estremir com si realment lluitessin. Anava begut. Me’n vaig allunyar.

La taula enorme, recoberta amb un hule. La Marija va portar plats amb carn, formatge i pa de la cuina. Acabàvem de menjar pastís! Para la taula per a sis. Pregunto si esperem algú més.

—Mai se sap quants serem —va dir.

En un prestatge hi havia un televisor petit. Una mosca es va posar a la pantalla. Damunt la vitrina hi havia un tapet de ganxet, i damunt del tapet de ganxet, dues fotografies emmarcades dels criminals de guerra Radovan Karadžić i Ratko Mladić uniformat.

Em vaig haver d’asseure.

—En vols més? —va preguntar la Marija. Segur que volia dir més menjar? La carn grisa era davant meu, no li podria haver fet ni una queixalada. O es referia a més imatges de la vida del país marcada per la mort i alhora de safates plenes a vessar? Més cursilades relacionades amb els orígens que jo pugui reproduir?

Potser es referia al dàlmata de porcellana a la vora dels criminals del prestatge: volia més desassossec?

Potser es referia a en Gavrilo, el seu marit. Que si volia saber més coses d’ell?

O es referia a si mateixa? Més coses de la seva biografia, era una dona que havia anat a l’escola en un país que es deia Iugoslàvia, fins a vuitè curs, feia la salutació de les joventuts comunistes, també va fer una excursió amb tren al Museu Etnològic de Sarajevo, el viatge més llarg de la seva vida.

Es referia al genet i al drac? I que jo —si volia— tenia permís per veure en totes les coses més enllà del que semblaven en una primera ullada. Això és el que jo volia! Juntament amb els adjectius. A la llum tènue, a l’habitació asfixiant, a l’altra banda del cim aspre del Vijarac.

El drac havia rebut una estocada, la sang li corria pel coll. Juro que abans no hi havia tanta sang. Els ulls del genet sant eren foscos. Del mateix marró que els meus.

La bèstia és ell, vaig pensar, ell.

La Marija va dir-me a l’oïda:

—El que mata dracs. —L’alè li feia olor de xai rostit. Va escopir al terra de casa seva tres vegades, em va agafar la mà i va dir—: Tinc les mans més grans que el meu marit.

Les seves mans, aquella casa, Oskoruša. El dia agredolç amb els vius i els morts, una serp real o un animal simbòlic. El pícnic a la tomba dels meus besavis. Tot això s’ha convertit en una mena d’escenari per al meu autoretrat amb els avantpassats. També és un retrat de la meva exigència excessiva amb l’autoretrat.

La resta van entrar, van rentar-se les mans i van asseure’s. Cadascú cansat a la seva manera. En Gavrilo va preguntar si m’agradava viatjar. Finalment, vaig pensar, alguna cosa amb què em podia lluir. Vaig parlar d’un país rere l’altre, vaig parlar de les seus del Goethe Institut, de les universitats i editorials, els vaig parlar dels despreocupats becaris estrangers. Havia estat als Estats Units, a Mèxic, a Colòmbia, a l’Índia i a Austràlia. Com més allunyats estaven els països d’Oskoruša, més absurda em semblava l’enumeració. Em vaig sentir a mi mateix dient que el millor tequila de la meva vida me l’havia pres a Guadalajara. Vaig suposar que a en Gavrilo li semblaria un èxit haver begut un alcohol tan bo. Volia complaure’l. En Gavrilo no va immutar-se. Tampoc ho van fer els criminals de darrere el vidre.

En Gavrilo va començar a parlar del seu viatge. Un dia, van aparèixer uns lingüistes al poble. Li van posar un micròfon al davant dels nassos i van dir-li: Parli aquí, si us plau, volem sentir com sona.

Els volia fer fora, perquè ningú no ha de mirar la boca de la gent, sinó mirar què diuen amb la boca. Llavors va parar i va preguntar als lingüistes què tenien ells per dir.