Saša Stanišić - Orígens

Després que li haguessin donat el bol de llet, l’oficial es tancava a l’habitació. Quan sortia, el bol ja era buit. Els donava les gràcies, els desitjava bona nit, en alemany durant uns dies, i després algú li va ensenyar a dir laku noć i també mlijeko, molim («llet, si us plau»). I en algun moment, en algun moment la meva àvia, amb els seus dotze anys, va voler saber com era, quina fila feia un soldat alemany quan bevia llet.

Va amagar-se a l’armari i va començar a espiar per l’escletxa de la porta. L’oficial va entrar, es deia Georg, va deixar el bol de llet a terra i les ulleretes al costat. Llavors va agenollar-se, va ajuntar les mans i va començar a murmurar. Era en veu molt, molt fluixeta i no va durar gaire estona.

Llavors va senyar-se i va apropar-se el bol de llet a la boca amb totes dues mans per beure’s la llet.

Avui dia ell també visita l’àvia de tant en tant, com la nena del carrer. L’oficial alemany de la meva àvia s’agenolla al carrer vell, l’àvia pot veure’l des de la finestra. Les ulleres i tot. Ell no necessita ajuda, a diferència de la nena. Per ell, l’àvia ni es mou. L’àvia creu que no vol que el molestin.

No està bé parlar malament dels morts davant d’ells. Però encara seria pitjor no parlar d’ells. La terra no és una acompanyant muda, això no. Tot i així li falta la calidesa de la veu humana i la nostra tendència a divagar. La terra és reservada, la terra és objectiva. Als morts els encanta l’exageració. A la primavera de 2009, el mort més recent d’Oskoruša es deia Miroslav Stanišić. En Gavrilo va ensenyar-nos-en la seva tomba.

—Espero que la terra li sigui lleu —va sospirar l’àvia.

—En Miki va predir la seva pròpia mort —va dir en Gavrilo—. Espero que la criatura alada de tres banyes li perdoni la seva tossuderia.

—Fins a quin punt la va predir? —vaig preguntar, de fet m’interessava més la criatura alada de tres banyes.

—«Ja ho veureu», deia sempre. «Tal dia i de tal manera», havia dit. I així va ser. El dia exacte.

—Com ho va fer? —vaig preguntar.

—Perquè era un home puntual, vet aquí el perquè.

—Campió de dominó —va dir la Marija.

—Hi estàs emparentat —va dir en Gavrilo, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit—. Els mesos previs a la seva mort va ensinistrar les seves ovelles. Al començament pensàvem que era un capritx provocat per la malaltia. Li dèiem:

«Home, Miki, què fas?»

«Els ensenyo com funcionen les coses», responia.

«Com funcionen les coses, Miki? Espero que el llamp et sigui lleu.»

«Com funcionen sense mi». S’ajupia davant les seves ovelles i els parlava. Els ensenyava. Exercicis, fer bels al camp.

—Havia perdut el seny? —vaig preguntar imprudent, i tots, l’Stevo inclòs, em van mirar com si fos jo qui s’arrossegava pel camp belant.

—El meu Saša, el meu ase —va dir la meva àvia amb simpatia.

—Només seria una bogeria si les ovelles no haguessin après res —va afegir en Gavrilo—. Les ovelles feien tot el que ell volia que fessin.

—Una sabia obrir portes —va dir la Marija.

—Una altra avisava del perill —va dir en Gavrilo.

—Tres van aprendre a treure aigua del pou.

—En una ocasió, una va topar amb en Cigo, el gos del meu germà Sretoje, una bèstia sensible, i l’ovella li va calmar la ràbia llepant-li el musell mentre bordava. Mai ningú no havia vist res semblant.

—Mai ningú —va assenyalar la Marija.

—Avui encara hi són. Tot i que moltes no, per qüestions de l’edat. Però sí el ramat! El ramat encara hi és. El nostre Miki va ensenyar-los a sobreviure! El matí del dia en què el seu cor va saldar l’últim deute, va deixar les ovelles lliures, que van formar un comboi com soldats o formigues o què sé jo, en direcció al bosc del Vijarac. —En Gavrilo es va treure la gorra.

—I en Miki es va ajeure i ens va deixar.

—Espero que el seu taüt es mantingui tancat —va dir l’àvia.

—Espero que l’erosió no afecti el cementiri —va dir la Marija.

—Les ovelles —va dir en Gavrilo— recorren lliurement tot el país. Es multipliquen! Les ovelles prosperen, Saša! Avancen! El ramat d’en Miki ens sobreviurà. Així de bé s’han organitzat. Tot el país aniria molt millor sota el mandat d’aquestes ovelles que no pas sota el d’aquesta colla de criminals! No faig broma. I tot perquè algú parlava la seva llengua. En Miki.

—Espero que la terra li sigui lleu —vaig sospirar.

—Quatre mesos sense patir cap derrota —va dir la Marija i va fer el signe de la creu mirant el Vijarac.

Vaig mirar el cim. El sol cremava les roques, que eren d’un blanc enlluernador, un far en un mar de turons.

—I estic emparentat amb en Miki —vaig dir, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit.

Portem un signe diacrític al nostre nom. Una persona a qui jo li agradava deia que el meu duia un «ornament». A Alemanya, el meu nom sovint m’ha semblat més aviat un obstacle. Els funcionaris i els propietaris dels pisos feien cara d’escepticisme, i el meu control de passaports a les fronteres durava més que el de la Petra, que passava abans, i el de l’Ingo, que passava després.

Al meu passaport, a més, hi deia que la meva estada a Alemanya de dotze semestres només estava autoritzada per estudiar. Per això, els guàrdies fronterers més escrupulosos em preguntaven quines assignatures feia. Ho deia als meus papers, però ho preguntaven igualment. Era una prova, si t’equivocaves en la resposta perquè no sabies quines assignatures feies, podia ser que el visat fos una falsificació.

A l’aeroport de Frankfurt, abans d’un viatge als Estats Units, on se suposava que havia de començar a treballar com a lector d’alemany, un oficial de la frontera va passar-se tanta estona amb el meu passaport que la cua que es va fer darrere meu aviat va arribar fins a la sortida d’emergència. En algun moment, el funcionari, com si se n’acabés d’adonar, va cridar: «Tu. Estudies, eh. Què! Estudies, doncs?». Ho va dir cridant. Va fer èmfasi en cada paraula, com si cadascuna fos la més important.

—Filologia Eslava! —vaig dir amb el mateix volum.

La resposta va provocar un gest d’aprovació.

—Estic segur que fas moltes mates —va dir. Va seguir fullejant el document i va afegir:— Què hi has fet! A Tunísia!

—Tot! Tot inclòs! I jo! Sobretot! Emocionat! Pel bufet!

Portar un nom exòtic em podria haver estat igual, al cap i a la fi jo mateix tenia a vegades dificultats per classificar els noms alemanys sense prejudicis. Una vegada, mentre parlava sobre una parella que no coneixia, vaig preguntar qui dels dos era la dona, Hauke o Sigrid. I va resultar que totes dues! Culpable, jo també.

No obstant, si has visitat vint pisos per llogar i en cap has acabat entre els candidats seleccionats, Saša pot convertir-se en Sascha. La primera vegada no va funcionar, però és que en aquella ocasió va ser per la professió («A casa nostra només hi viuen metges, advocats, arquitectes i un filòleg de clàssiques, del qual no aconseguim desfer-nos-en»). Llavors vaig rebre un premi literari i va semblar que durant el mig any següent guanyava força calers. De cop i volta, ni el nom ni la professió eren un obstacle.

Abans d’haver vist el cementiri d’Oskoruša, no em preocupava l’origen de la meva família. Els meus avis simplement eren allà. Un d’ells encara era viu, l’altre, no. Un era un pescador alegre, l’altre un comunista fantasiós en vida.

Sabia poques coses sobre el passat de les meves àvies, eren part natural del meu present. Em tractaven bé i estaven plenes de vida. A vegades una mica inquietants amb els fesols. Encara ens quedava, això esperava, temps per conèixer-nos bé.