Saša Stanišić - Orígens

La nostra primera llar alemanya era en una zona industrial situada entre les ciutats de Wiesloch i Walldorf, just al costat de la carretera nacional. L’única cosa bona era que com que l’estació del tren estava a prop, podies sortir-ne fàcilment. La nostra casa era l’única a la rodona. Estàvem envoltats de xemeneies de les fàbriques, naus industrials i concessionaris. Heidelberger Druckmaschinen. PENNY-Zentrallager. Car-wash-center SB Waschboxen & Sauger. No sé si ja hi eren totes llavors. Ho he llegit a Google Maps.

A l’edifici hi vivien sis altres famílies de refugiats. Tothom estava en una decepció constant. Per les autoritats, els preus, el fet que només s’encenguessin dos fogons, per ells mateixos. Tothom estava a l’espera de bones notícies i d’una vida millor, viure així no podia ser bo. Haver conservat la vida ja estava prou bé.

Els nens podíem veure la televisió tant com volguéssim. Vèiem lluita lliure i porno suau i ens barallàvem damunt de matalassos vells al pati. Els matalassos no feien bona olor. Portaven els somnis i la pell morta dels seus anteriors propietaris. Bodyslam . Piledriver . Neckbreaker . Per a la majoria, les grans acumulacions d’escombraries eren un gran entreteniment. Amb quina facilitat llençava la gent les seves coses! Em feia molt de fàstic. Però no teníem ni mobles ni diners i, per tant, no teníem elecció. Durant una temporada, vaig dormir al terra com a protesta. Era massa orgullós. El meu lluitador de lluita lliure preferit era (encara ho és avui dia) Undertaker , «l’enterrador».

La mare i jo passàvem hores a la cabina de telèfon de l’estació. Si algú volia trucar, sortíem, la mare es fumava una cigarreta. Intentàvem, sovint sense èxit, localitzar algú —el marit, el pare, el germà, l’àvia. Durant setmanes, no vam obtenir cap resultat, durant setmanes no sabíem si la persona amb qui volíem parlar encara podia parlar.

La mare encara recorda la guia destrossada de la cabina de telèfon, la ferum de suor, el grafit del vidre, un cor negre. No vam poder desxifrar quines eren les dues lletres de dins del cor.

El trasllat a Heidelberg ens va alleujar molt la situació. Vivíem en un bungalou amb la família de la meva tia Lula, la germana de la meva mare. Quan va esclatar la guerra, la meva tia i el seu marit estaven treballant a Alemanya. Quan ens van retenir a l’aeroport de Munic i ens volien enviar per on havíem vingut, tots dos van certificar mitjançant una carta que es farien càrrec de nosaltres econòmicament si era necessari. Només llavors ens van permetre l’entrada. Moltes altres persones no tenien cap certificació.

Vam passar quatre anys sota un mateix sostre.

Després de la guerra, la família de la meva tia va poder tornar a Zavidovići. La ciutat era a la part bosniana de la Federació acabada de crear i casa seva encara era seva i quasi no havia patit cap dany. Van pintar les parets i van refer el jardí. Van criar gallines (la tia) i coloms (l’oncle). A la nostra casa de Višegrad hi vivien persones que no coneixíem. L’àvia va lluitar durant molt de temps perquè ens paguessin un lloguer.

No sé a què es dedica la meva tia avui dia, crec que a res. No m’agrada preguntar-ho. Ja sé què és allò que la fa feliç. Amb seixanta anys, la meva tia balla danses folklòriques i a l’estiu passa uns quants dies a l’Adriàtic. A més, les gallines també la fan força feliç. N’explica coses, les fotografia i puja les imatges a Instagram. Al seu perfil sobretot hi pots veure que a la secció local del partit socialdemòcrata, pel qual gairebé va entrar a l’ajuntament, li agrada fer excursions a la natura (els camarades s’asseuen en un bosc, sobre un pedregar estrany i miren seriosos la càmera). La meva tia fa un pa de pita molt bo i té un riure parrupant com de colom que em fa estar content. La meva tia no es va portar mai malament amb mi. Els seus fills, els meus cosins, tenen uns trenta anys. El més gran és representant d’esportistes a Alemanya i té les espatlles molt amples i un fill menut i veloç. Ja sabia que l’Hamburg baixaria a segona molt abans que ho fes. També sap que tornarà a pujar a primera. El seu lluitador preferit de lluita lliure a Wiesloch era Randy Savage Macho Man .

El més jove va estudiar Filologia Alemanya, per acabar treballant a Bòsnia en un centre d’atenció telefònica alemany. Entre una cosa i l’altra, ha obert el seu propi centre. Actualment està desenvolupant una aplicació de fitness amb la qual uns esportistes d’elit mostren els seus mètodes d’entrenament. Si l’aplicació s’arriba a distribuir algun dia, la recomanaré a tothom que vulgui fer flexions amb en Mario Götze, perquè posaria la mà al foc pel meu cosí. Com a mi, el lluitador que més li agradava era l’ Undertaker .

Al meu oncle, el germà de la meva mare, l’agost de 1992 uns guerrillers serbis el van arrossegar fins a un lavabo, on van voler obligar-lo a despullar-se per veure si estava circumcidat. Va fer mans i mànigues per tal de guanyar temps. El meu oncle era bo, el seu aplaudiment va ser el minut de temps que va poder guanyar en el qual algú va arribar, el va reconèixer i va dir als homes aquells: es pot saber què feu, però si és només l’actor. El van deixar marxar. A partir de llavors, s’havia de presentar cada dia a la comissaria de policia. La gent que s’havia de presentar cada dia a la comissaria acabava desapareixent el quart o cinquè cop. A Višegrad deien: «La foscor se l’ha empassat». El meu oncle i la seva família van escapar de la foscor. Van vagar durant molts mesos i van trobar una nova llar a Salzburg.

L’oncle va pensar què feia un actor de trenta-quatre anys en un país estranger i sense conèixer-ne la llengua. Els teatres no hi estaven interessats, les agències no tenien cap esperança per a ell. Per això va passar-se un any repartint diaris fins que se li va ocórrer un paper per al quan no necessitava l’idioma. Els iugoslaus no contracten pallassos, però als jardins d’infància i a les immobiliàries austríaques els encanten. Va trobar un company i a partir de llavors se’l podia veure portant un nas vermell a les festes d’aniversari i conduint un monocicle a les festes d’empresa. Finalment fins i tot ha acabat fent una petita gira pels Estats Units amb un espectacle que consistia en l’intent, d’una hora de durada, d’enfilar-se sobre un mur minúscul.

Després de discutir amb el company, va penjar les sabates enormes, va muntar una taula de pòquer i es va posar a jugar al pòquer amb les seves dues filles a l’habitació d’aquestes. Primer jugaven amb els veïns, més endavant amb persones que venien de qualsevol indret de la ciutat.

Els caps de setmana l’oncle pescava al Salzach, ara fa poc que torna a pescar al Drina. S’ha construït una caseta a prop de Višegrad. Per fer la seva vida de jubilat. Mig any a França, amb les filles i els nets, mig any al Drina, esperant que els silurs mosseguin l’ham, així és com ho explica.

Les seves filles, les meves cosines, també viuen a França. Abans, a Višegrad, jugàvem sovint. Jugàvem a botiguers. Jo m’encarregava dels diners. Jugàvem amb les nines, jo els donava cops. Totes dues ploraven una mica, llavors jugàvem a una altra cosa.

Hi ha una fotografia de les meves cosines i jo, feta dos anys abans que esclatés la guerra. Estem asseguts en una escala. Tinc el braç al voltant de la més jove, la més gran recolza el cap damunt la meva espatlla. Portem xandalls. Amb els ulls mig clucs pel sol, somriem per a la càmera. No he estat mai més a prop de la sensació de tenir germans com llavors.

A l’actualitat, quan ens visitem els uns als altres, fem alguna cosa que requereix atenció. Parlem d’allò que experimentem en el present. Parlar de tot el que ha passat requereix calma i atenció i per damunt de tot el coratge de preguntar. De Višegrad no n’hem tornat a parlar des de Višegrad.