Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

Em vaig tornar a ficar al riu i era com si l’aigua que em voltava les cames fos encara l’aigua on havia estat amb ella; al damunt d’aquella aigua blava i morada i sota de les branques passaven els endolats que buscaven mosquits i herba molla. Se’m va fer de nit i semblava que no sapigués trobar el camí del poble: de les Pedres Baixes a l’escorxador i de l’escorxador al Pont de Fusta amb el riu a sota que ja baixava estrelles i trossos de lluna.

La flor blanca era igual que la flor vermella: només eren diferents pel color. Tenien cinc fulles petites i cinc fulles més grosses sota de les petites: del cor els naixia un manyoc de fils grocs acabats amb un plateret. Eren flors de tot l’any. Quan una es pansia de seguida en sortia una de nova de dintre de la que havia mort: la morta estirava la viva, estiu i hivern, sense parar. De flors d’aquella mena en tot el poble només hi havia les de la meva marastra. No sabíem d’on les havia tretes. El dia que va entrar a casa va posar els dos testos damunt de la taula. El meu pare li duia el farcell de la roba, i el farcell i els dos testos era tot el que tenia.

La primera nit que vam estar sols em vaig asseure a terra al costat de la seva porta; estava sola allà dintre i em semblava que la sentia dormir. Vaig pensar que potser estava destapada, com jo de vegades, que la roba em relliscava del llit sense adonar-me’n i no tenia esma de llevar-me per posar-la bé altra vegada. I tot pensant això em vaig adormir. Em va despertar sentir que em miraven. Tenia dos ulls davant de la meva cara, dos ullets de conill, de llebreta, petits i rodons, com si fos l’ombra que brillés. Quan es va adonar que la mirava es va apartar i se’n va anar cap al seu racó. El racó on anava sempre els dies que el meu pare la renyava.

I s’hi hauria quedat si no li hagués dit que segués a taula amb mi. Va venir i es va asseure i li vaig dir que anava molt escabellada i va riure i quan va riure semblava tan petita... Aleshores la vaig pentinar. Li vaig fer quatre trenes: dues al davant i dues al darrera, com els quatre punts del món. I li vaig lligar un cordill a la cintura i el vestit de seguida se li va escurçar i no ensopegava tant amb l’acabament. Quan va estar ben endreçada vam sortir a l’eixida i vam collir flors de glicina per fer collarets; després ens vam estirar plans a terra per mirar les arrels que sortien de dintre i aixecaven la casa. Vam descalçar la més grossa i com més endintre de la terra més blanca, blanca com un cuc que hi tenia arrapat.

Jo m’hauria passat tot el dia amb ella però a mig dematí em va dir que me n’anés que tenia feina i mentre m’ho deia s’anava desfent les trenes i s’anava espolsant els cabells que li van tornar a caure més avall del cordill que li havia lligat a la cintura. Me’n vaig anar i quan vaig ser un tros lluny em vaig girar: tenia la finestra oberta i havia posat el test amb la flor blanca a l’ampit i el regava. La cortina va voleiar. Quan era petit la meva mare la despenjava per rentar-la, jo l’olorava d’amagat i feia pudor de pols; quan l’havia rentada feia olor de sabó.

Aquella tarda vaig saber que el meu pare no era el meu pare. Jo estrenyia fort amb els dits la boleta de resina que duia a la butxaca mentre el ferrer em deia que el meu pare era ell, i que s’hauria de cuidar de mi. Em va dir que només calia mirar-me la cara, sobretot de la boca enlaire. I deia que el meu pare era ell i que per això sempre m’havia agradat anar a fer-li companyia, com a la meva mare, que no podia passar sense aturar-se a mirar les espurnes i escoltar els xiscles del ferro a dintre de l’aigua. Em va ensenyar un racó de la fornal, on hi havia ferros vells i cadenes rovellades i em va dir que m’havien fet allí. Li vaig mirar les cames tortes i quan se’n va adonar em va dir que hi havia una mica de tothom... i va riure i tenia les dents plenes de saliva.

Perquè la meva mare quan jo era petit era com les abelles: d’una banda a l’altra... a la cuina, als prats, al riu... amb una trena negra com la nit i les dents de color d’ametlla amarga. I quan alçava els braços i estenia la roba al bat del sol semblava que s’alcés la llum del dematí. Esguerrava la nit als nuvis, perquè totes les dones de la seva banda ho havien fet. Com ombres que tinguessin veu. La veu li venia de totes aquelles ombres que cridaven i cridaven amb la boca d’ella, sense parar en tota la nit, sota la finestra dels nuvis. I, després, la meva mare es va tornar lletja. Tenia els ulls tristos i la trena ja no li brillava. Ni les galtes. Ni el braç rodó. I el colze ja no era bonic ni semblava de mel.

Aquell estiu es va assecar la Font de la Jonquilla; els vells de l’escorxador en parlaven a la plaça i deien que no havia passat mai. El riu arrossegava només la meitat de la seva aigua. Més enllà del colze, passat el cementiri dels arbres, es veia, a trossos, la sorra del fons. L’aigua baixava de color de terra. Els cavalls s’hi ficaven, i, molts, s’hi passaven el dia rebolcant-se. La gent tenia por que el poble s’enfonsés; deien que era pitjor aquella sequedat que l’empenta de l’aigua a la fosa de les neus quan es ficava sota del poble desesperada. Tot semblava cremat: l’herba, l’heura i les glicines. Les eixides eren plenes d’abelles mortes. Hi havia serps pels racons; venien de les Pedres Baixes, amb l’esquena grisa i el sota blanc i s’entaforaven on podien. Se’n va adonar una dona que criava perquè una matinada se’n va trobar una d’enganxada a cada pit. Les mataven a cops de canya i a cops de pedra. Les Muntanyes Morades semblaven a tocar i això que eren molt lluny, grises a l’hivern i blaves a la primavera perquè canviaven de color i no se sabia de quin color eren; tan diferents de la Maraldina d’un verd fosc tot l’any que a la florida de les brugueres es clapava d’un morat tirant a rosa. Tota la terra plana, des del riu fins a les Pedres Baixes, es clivellava i les clivelles s’eixamplaven a poc a poc i feien un dibuix com el de les ales de les papallones, sense color. I la nit ofegava: l’ombra calenta se’t posava damunt del pit i semblava que volgués esclafar-te’l. I jo havia vist caure estrelles més enllà de la Maraldina i més enllà del bosc dels morts.

Una nit, potser la més clara de totes, amb el cel tibant i la lluna baixa, vaig sentir obrir la porta del carrer. Des de la finestra vaig veure la meva marastra que se n’anava carrer enllà. Vaig baixar i vaig començar a seguir-la d’un tros lluny. Les portes estaven tancades, hi havia alguna finestra oberta i sota dels peus els palets de l’empedrat eren calents. Ficat endins en una finestra em va semblar que algú em mirava. Em va fer més angúnia que l’angúnia que em feien els adormits. No es movia ni una fulla i quan vaig sortir fora poble la terra encara era més calenta que l’empedrat del carrer. La meva marastra caminava d’una manera estranya. A l’últim em vaig adonar que posava els peus de clivella a clivella i vaig tenir por que tot d’una no quedés caçada en una clivella com una guineu en una trampa. Es va aturar i jo també. Em va semblar que érem molt petits perquè tot era molt gran i molt mort... eren les cames el que ens acostava als altres i sense les cames tot viuria més separat i vaig pensar això de les cames perquè se m’hi va fer la por. La meva marastra es va posar a caminar i anava cap al Pont de Fusta i quan hi va entrar va semblar-me que m’havia vist i m’agradava acostar-m’hi. Estava dreta al mig del pont i de pensar que m’esperava em van començar a suar les mans i me les vaig fregar pels costats i tot acostant-m’hi pensava coses que ja havia pensat altres vegades: que les persones estan tancades i es van obrint quan ens hi acostem. I d’esma vaig obrir la boca ben badada per donar-me i la vaig tancar a poc a poc perquè una boca oberta em feia venir por. I no sabia què volia. Al mig del pont em vaig aturar i em vaig abocar a mirar l’aigua, sense pensar, només escoltant. Ella també es va abocar a la barana i vam estar una estona mirant l’aigua que baixava quieta. D’aquella aigua escassa pujava pudor de peix fet malbé. I amb la pudor de peix s’hi va barrejar un llampec, que era una estrella que va caure, i la veu d’ella; i em va dir que havia sortit del poble perquè s’estimava més la calor ampla que la calor estreta entre parets i entre cases. Em va preguntar si m’agradava més el dia o la nit... em van tornar a suar les mans i vaig fregar els palmells pel tronc de fusta que feia de barana i era raspós, i li vaig dir que no ho sabia però que quan era molt petit, tot i que la nit em feia por, m’agradava més que no pas el dia perquè amb la claror les coses es veien massa i n’hi havia de massa lletges i aleshores li vaig dir que havia sortit perquè l’havia vista marxar i l’havia seguida i que un home m’havia mirat des de dins d’una finestra i m’havia fet por... em va dir que la por no era res... que si m’havia fixat que hi havia dues pors: una de debò i una por de mentida. Ella, havia tingut una por de debò: la por de les mans perquè les mans agafen. I la por de mentida era la meva por de l’home que m’havia mirat des de la finestra perquè des de dintre no em podia fer cap mal... es va treure una pedra de la butxaca i la va tirar al riu. Li vaig preguntar si ella també sentia aquella mena de pudor que venia de l’aigua i va dir que no sentia res i que un dia aniríem al Pont del Pescador perquè el que li agradava més del poble eren els ponts. Li vaig dir que el Pont del Pescador, al temps de la pesca, es bevia tanta sang de peix que només de pensar-hi em venia angúnia, que el meu pare, moltes vegades, mentre molta gent anava a mirar el pres, se m’enduia amb ell a pescar. Li vaig dir que tot ho trobava estrany... els dos rengles d’homes, un a cada barana de pont. I quan pescaven un peix tiraven la canya enlaire de pressa i desenganxaven el peix i el rebotien per terra. De vegades el peix quedava estabornit, de vegades saltava i tornava a caure al riu. Perquè no saltés li aixafaven el cap si podien amb el taló, a poc a poc, i així la sang s’escampava per les ganyes i no esquitxava. I quan el peix era mort el meu pare me’l feia tirar a l’aigua. Tornava a casa al costat del meu pare, amb les mans obertes, sense saber què fer-ne, perquè hi tenia escates enganxades. Ella em va dir que no havia entès mai per què pescaven peixos, hores i hores encastats a la barana del pont, per llençar-los al riu quan eren morts. I mentre deia això vam tornar a caminar i vam callar una estona: fins a l’acabament del pont. Vam córrer tot el camí de baixada i quan vam arribar a la forca dels dos camins, el que anava al bosc dels morts i el que anava a la Maraldina, em va dir que hi volia pujar i que baixaríem a la cova, però que, abans de pujar, volia anar al cementiri del peu de les brugueres, al dels enterrats sense ànima: dels que morien sols o de desgràcia. Li vaig dir que no volia baixar a la cova, que l’acompanyaria només fins al cementiri del peu de la Maraldina i prou. Em va agafar la mà i vam arribar fins al primer matoll de bruguera. M’estirava perquè anés amb ella i vaig fer força per quedar-me i aleshores em va deixar anar la mà i sense dir res va començar a pujar. Vaig cridar-la, vaig dir-li que no havíem anat al cementiri dels enterrats a terra i es va girar i encara era a prop i a la claror de la lluna tenia la cara blanca com una arrel, i va dir que ja hi aniríem un altre dia, que volia baixar al pou perquè era fresc.