Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

No sé d’on van sortir quatre o cinc criatures, despullades, amb les cames primes i el ventre gros. Cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja, i saltaven com cabrits. El més grandet em va tirar una pedra i tots els altres s’hi van posar. I aleshores de darrera d’uns matolls se’n van aixecar cinc o sis més i em van començar a empaitar a cops de pedra. No podia tornar-m’hi perquè eren masses i perquè tenia por si els tirava pedres d’ensopegar-los de ple. I vaig arrencar a córrer i això els va encegar i corrien darrera meu cremats de sol i secs. Vaig agafar el camí de la Maraldina per cansar-los i corrien darrera meu com si fossin volves i encara cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja... Tot d’una una pedra em va petar en el tou del braç i em va començar a sortir sang. Matem-lo, matem-lo... i corrien i jo els havia avançat una mica. N’hi havia dos que jo havia tret dels armaris de la cuina. Vaig arribar al cementiri dels morts sense ciment. I es van aturar. Els vaig mirar i de lluny els veia les cares espantades. Una estona van callar i no van tirar més pedres i el més grandet, amb el cap enlaire, dret com un bastó, de tant en tant tirava el braç endavant, amb la mà oberta, i cridava, amb els morts, amb els morts... i tots van cridar, amb els morts... i quan se n’anaven giraven el cap i anaven cridant, amb els morts...

A la nit vam tornar a la cova. Ja vam sortir de casa junts. I vam dormir-hi. Vam fer un clot a la pols i en el nostre llit de pols vermella la son venia dolça damunt de la pell tan fina que tapa els ulls. El braç em feia mal. La sang s’havia fet crosta. Quan va entrar una mica de llum de dia vam fer dos llits com dos bressols, l’un ben al costat de l’altre per poder dormir agafats de la mà. I vam fer una pila de pols i figurava una taula i piles de pols que figuraven cadires i piletes de pols que figuraven tupins i perols i xicres i plates rodones.

Anàvem a la cova cada nit. Així que ens despertàvem ella m’explicava el que havia vist mentre dormia i una nit havia vist que un dit se li havia tornat eruga i de la punta naixia una papallona vermella i així que havia nascut s’havia mort. Una altra nit havia vist les abelles que feien una corona damunt del cap dels cavalls, i els cavalls vivien amb una corona d’abelles, i després les abelles havien fet una corona damunt el cap dels vells i, quan els vells mataven els cavalls, cavalls i vells anaven amb corones d’abelles. I una altra nit havia vist una pila d’ulls de cavall i venien els endolats i els agafaven amb el bec i se’ls enduien volant molt alt i quan ja no podien anar més enlaire deixaven anar els ulls de cavall damunt del riu i l’aigua se’ls enduia i passaven pels rentadors i les dones deien, mireu, baixen coses lluents... i deien que el pres les tirava. I després em va explicar per què hi havia bombolles de sabó que es feien de vidre: les que pujaven a poc a poc i tremolant es trencaven... i les que pujaven rectes, no.

I a dintre del pou vam trobar un altre pou. El va trobar ella. Va dir que sentia passar aigua sota seu i em va dir que escoltés. No respiràvem. Se sentia passar aigua com quan era al llit i sentia passar el riu. Ens vam aixecar i no se sentia res. Només se sentia si estàvem ajaguts. I ella, amb la mà, anava resseguint la paret de la cova a poc a poc, estirada a terra, i va trobar un forat en un recolze, molt lluny d’on recollíem la pols vermella. Per aquest forat hi passava justa. Es va anar arrossegant per dintre i va tornar a sortir al cap de molta estona, a recules. I va dir que havia trobat un pou que feia claror i a dins hi passava aigua. L’endemà amb una pala vaig fer el forat més gros i una mica cada dia el vaig anar eixamplant fins que tots dos junts vam anar a mirar el pou i a escoltar l’aigua.

I vam començar a tirar pols vermella a dintre d’aquell altre pou que havíem descobert. Vam anar a mirar el riu perquè no sabíem aquella aigua que passava tan endintre d’on venia ni on anava. I miràvem l’aigua del riu per si sortia un fil d’aigua tenyida de color de rosa. Però l’aigua del segon pou vivia a dintre de la fosca i la pols vermella que hi tiràvem qui sap on anava a parar. La hi vam tirar gairebé tota; la que havíem apilat fent el forat ample, i la que queia a poc a poc de les parets de la cova d’un any a l’altre i que era la que servia per pintar el poble.

A les tardes no jugàvem. Ella es quedava a casa i posava el test amb la flor a l’ampit de la finestra. I quan encara durava la calor però menys enverinada, la vaig dur al bosc dels morts. I vam passar una estona anant d’un arbre a l’altre i llegint tots els noms de les argolles. I vam trobar una tanca baixa feta de branques amb espines, i els arbres de dintre eren molt vells i a totes les plaques hi havia, damunt del nom, un ocell amb una abella a punt de ficar-se-li a dintre del bec obert. I vam fer piles de fulles mortes. D’aquelles que venien de l’altra primavera, despullades, només venes i nervis, i que el vent havia deixat.

A la tardor vam tornar a dormir a dintre de la casa i jo al peu de la seva porta. I si trigava a adormir-me em naixia, al mig d’un núvol que sempre vivia dintre meu, el mal de la nit, de l’estiu que s’havia acabat, dels endolats que havien fugit, de les abelles que havien passejat tanta mel enlaire... del temps que s’havia endut la llargada de la claror i l’herba verda.

Una tarda, tornant dels estables amb una colla, ja vam sentir els crits. Havia caigut un home que picava l’heura amb una canya. Havia caigut al mig d’una eixida, bocaterrosa, amb un braç estirat, i amb la caiguda havia fet malbé l’enteixinat de glicina. Cridaven perquè ja era mort. I quan encara cridaven va arribar el senyor amb una mena de cotxe arrossegat per dos cavalls grisos. A cada banda del cotxe hi havia un fanal amb els vidres vermells. El cotxer, gros i vell, va obrir la portella del cotxe i va ajudar el senyor a sortir de dintre. Mai no l’havia vist de tan a la vora. Tenia les cames girades i li costava molt de caminar. Li venia del néixer perquè va sortir malament i la dona que el feia néixer li va agafar els peus per estirar-lo, i els hi va cargolar. I el van deixar així: amb els ossos mal posats per tota la vida...

Entre dos homes van agafar el qui havia caigut i el van ficar a dintre del cotxe. Tots rondinaven perquè l’ànima de l’home mort ja havia fugit. El senyor els calmava, els deia que no s’amoïnessin, que no era ben mort, que encara tenia l’ànima a dintre de la boca. El senyor parlava a poc a poc i baix i mentre parlava mirava sense tancar els ulls. Alguns se’l van creure perquè tenien ganes de creure-se’l, i d’altres, no. Un va dir que el millor de tot seria arrencar l’heura i així no l’haurien de picar mai més. Uns quants van dir que si arrencaven l’heura el poble estaria perdut perquè l’heura feia fresca a l’estiu, que es menjava els raigs més forts del sol i que la roca pelada no se’ls podria menjar i que encara els rebotria contra el poble i que, de tanta calor, tot semblaria la fornal del ferrer. El senyor els anava dient que no s’amoïnessin, i, abans de ficar-se al cotxe, on ja tenia l’home mort plegat en el seient, em va mirar una bona estona. El cotxer va tancar la portella amb un cop molt sec, el cotxe se’n va anar gronxat damunt de les pedres rodones tot ell a punt d’esbadellar-se. I les dones embarassades, quan el senyor havia baixat del cotxe, s’havien tret les benes dels ulls per poder mirar-lo, i els seus homes, quan se’n van adonar, els van girar la cara a bufetades: del dret i del revés, del revés i del dret. Venta que venta.

Molt de temps van parlar de l’home que havia caigut. Aplomat, deien. I la canya li havia fugit de la mà i havia caigut sola i més a poc a poc i s’havia quedat enganxada en l’heura. En van parlar fins que va venir la primera tempesta. Els cavalls renillaven i espolsaven el cap, amb els ulls encantats com si els tinguessin enganxats en una fusta. El riu baixava cobert de fulles de la muntanya morada i de branques mortes. Amb la meva marastra l’anàvem a mirar. I va venir la neu de pols d’estrella i l’aigua del riu es gelava a les vores. Trepitjàvem neu; i quan era glaçada grinyolava. Fèiem muntanyes de neu. Una vegada vam fer una soca molt gruixuda i la vam foradar i pels forats que la travessaven ens miràvem com si no ens coneguéssim i rèiem i el riure passava pels forats i se’ns ficava en el cargol de les orelles i allí dins encara reia una estona fins que se n’anava a morir a dins de tot del cap. I va ser en un temps de neu que vam tornar al bosc dels morts.