Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

La meva marastra seia a l’entrada de la casa, amb una bola de greix a la falda. Tots els qui passaven li deien coses i ella menjava i no mirava ningú. Però així que havien passat els mirava i els renyava amb un dit. Les embarassades van acabar el ball i tots els homes es van arrenglerar per poder córrer davant d’ells mateixos. Corrien amb els ulls fora del cap, amb els braços endavant, amb el pit endavant. Semblava que es deslloriguessin. Però al seu davant només hi havia el seu alè. I el seguien. Dos vells molt vells ja havien preparat el tronc d’arbre buit amb els bastonets a dintre. Tots els bastonets eren tallats amb punxa a l’acabament, menys un, que, a l’acabament, hi tenia una forqueta. L’home que treia el bastonet de la forqueta era el qui havia de passar el riu. Els homes amb la cara arrencada, els sense nas, els sense orelles, es tancaven tots junts als estables per no desanimar. Qui treia el bastonet amb la forqueta s’havia de tornar valent en el moment d’agafar-lo. Valent com el sol. El tronc d’arbre buit on hi havia els bastonets estava pintat de color de rosa per dintre i per fora. Cada any el repintaven: com les cases. Homes i nois ja grans havien de passar corrent i agafar un bastonet. Quan el qui passava treia un bastonet acabat amb punxa, tothom callava. Quan el qui va passar va treure el bastonet amb la forqueta, tothom es va posar a riure i les criatures a saltar.

Qui havia tret el bastonet era un noi una mica més gran que no pas jo. Tenia la cara semblant a la cara de tots, però el nas més dret i les galtes més fines. Quan va veure l’acabament del bastonet es va tornar blanc i quan es va tornar blanc tothom va saber, abans de veure el que havia tret, que havia tret la forqueta, perquè sempre, sempre, qui treia el bastonet amb la forqueta es tornava blanc.

Uns quants homes i el ferrer el van acompanyar a la part alta del poble, allà on l’aigua del riu es llençava avall cap a la fosca. El noi es va despullar i li van donar una beguda i mentre bevia els mirava d’un a un. I nu i sol el van llençar a l’aigua perquè trigava a tirar-s’hi. Jo havia anat a mirar i la meva marastra estava al meu costat i quan el noi va caure a l’aigua ella es va treure la mica de bocí de corda de la butxaca i el va fer gronxar i un home que es va adonar de nosaltres em va clavar un cop de puny al pit i em va fer caure a terra. I se’n van anar tots corrent cap a la part baixa del poble per veure’l sortir, mentre a la plaça, tres dones, en el morter de fusta, picaven, barrejat, flors de glicina i abelles: la pomada que l’havia de curar i fer-li miques de pell damunt de la sang... El senyor des de dalt de la finestra ho veia tot. Esperava que el noi sortís dient que el poble aviat seria endut per l’aigua. I veia el noi quan entrava i quan sortia. I els homes que, si sortia desmaiat, el pescaven i el duien a la riba. Així que l’home havia sortit de l’aigua el senyor tancava la finestra...

El pit em feia mal i vaig anar cap a casa. La meva marastra em seguia. Ens vam asseure al graó de l’entrada. Vaig mirar-la i va riure i l’aigua sota del poble empenyia el noi contra les roques i l’anava esguerrant.

Quan el van treure de l’aigua ja era mort. I el van tornar a l’aigua. Els qui morien a l’aigua els tornaven a l’aigua. I el riu se’ls enduia i no se’n sabia mai més res. Però de nit, allà on els havien llençats, es veia una ombra. No cada nit. Ni avui ni demà ni aquesta nit ni l’altra, sinó alguna nit. Una ombra que a dintre de l’aigua tremolava amb l’aigua. I deien que l’ombra del mort tornava allà on havia nascut. Deien que morir era fondre’s amb l’ombra. I aquell estiu l’ombra del noi es va veure molt bé. I es veia que era ell perquè havia mort amb una espatlla i un braç arrencats. I a l’ombra li faltava un braç. I contra corrent, aquella ombra que només era una voluntat sense cos i sense veu, empenyia per entrar sota del poble... I mentre l’ombra empenyia el pres va renillar.

Al poble només hi havia un pres. Antigament n’hi havia hagut un altre i va viure, deien, el doble del que vivia la gent. Eren lladres. Al poble només es castigava els qui robaven. I el càstig era fer que no fossin persones. El ferrer havia fet la gàbia del pres. L’havia feta petita, a la mida d’una persona que hi pogués estar asseguda però no estirada. El primer pres havia tingut gàbia de fusta i tothom recordava que es passava el dia menjant-se les ungles fins que li sortia sang. I aleshores plorava. La gàbia de fusta s’havia podrit abans que el pres deixés de ser persona. I n’havien hagut de fer una de nova. La de ferro, deien, era per la vida. A l’hivern voltaven la gàbia de fustes perquè el pres no tingués fred. Tothom estimava el pres. Cada dia li duien menjar i aigua. El tenien més avall dels rentadors i quan les dones rentaven, les més boges li cridaven, renilla, renilla. I ell, de vegades, quan estava sol, es veu que provava de renillar però en comptes d’un renill li sortia una mena de crit com una veu estranya. Els diumenges, molta gent del poble, amb les criatures, anaven a veure el pres. Li tiraven bocins de carn gairebé arran dels barrots i ell havia d’entomar les miques de carn amb la boca. Si no els entomava els havia de collir de terra amb les dents, com un cavall quan esbrota l’herba. Quan ja no li cabia més carn a dintre i tancava la boca i els ulls, i així els esborrava a tots, l’endemà el castigaven. El ferrer l’untava amb mel, si era l’estiu, i aviat el pres era una fúria d’abelles. Abans d’untar-lo l’asseien a una galleda i el lligaven als barrots de la gàbia, amb unes cordes gruixudes, pels punys i pels turmells.

El pres era un home prim amb totes les costelles marcades; tenia els ulls enribetats de vermell com els havia tinguts la meva mare. Ningú no sabia què havia robat però tots deien que havia robat. Si era l’hivern en comptes d’untar-lo amb mel el castigaven fent-li beure aigua de la Font de la Jonquilla. Sense colar. I els cucs li sortien per la pell i així que sortien morien perquè no podien viure sense aigua. El pres quedava baldat. Es refeia molt de mica en mica i obria els ulls i no mirava. Jo l’havia vist amb les mans lligades i els turmells lligats i tenia el cap decantat cap a una banda, quiet damunt d’una espatlla i se li veia un nervi del coll molt inflat.

I aquell estiu mentre l’ombra empenyia, el pres va renillar i els cavalls van contestar-li. L’endemà tot el poble va anar a veure com el ferrer treia la gàbia. La van aixecar enlaire i la van arraconar a la muntanya del senyor. El pres, de seguida que es va sentir sense ferros al voltant va renillar amb tota la força que li quedava i va obrir els braços i les cames i es va quedar així, com si estigués lligat. Ja no és persona, va dir el ferrer. I en els punys i en els turmells hi tenia ratlles de pell més clara, com si el sol no hagués pogut travessar la corda que de vegades hi havia tingut. Dos homes el van alçar dret i quan el van deixar estar els va tornar a caure a terra i va tornar a obrir els braços i les cames. I el ferrer, girat de cara als que miraven els va tornar a dir que ja no era persona i que viuria més que no pas ells.

Es va acabar un altre estiu. Com si tantes tardors mortes fossin sempre la mateixa, amb aquesta mania d’anar tornant, la tardor era allí: clavada a la paret de roca, de terra al cim, amb una onada de fulles de foc, que el primer vent que havia dut la pols de sofre, quan tornava vell i fred, arrencava. Queien pels carrers del poble, per damunt del riu que se les enduia, s’enlairaven a remolins fins a la torre del rellotge, voleiaven fins a les Pedres Altes... i queien giravoltant encara amb olor del que havien estat: borrissol verd. Amb la branqueta per on s’havien aguantat tot l’estiu, malaltissa i buida d’aigua. Baixaven bufades i endutes i esperàvem que totes haguessin caigut per fer-ne piles i calar-hi foc. El foc les feia cridar: cridaven baixet i xiulaven més baix encara i feien fum blau. I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Si cremaven poc, amb un bastó burxàvem la pila i l’aixecàvem enlaire d’un costat perquè la flama es fes més alta. I de mica en mica la primavera moria a la tardor damunt de les pedres rodones de la plaça. Aviat la pluja que venia petita apagava els darrers calius i despintava les cases. Tot el color de rosa lliscava en regalims negres. El poble era un altre poble sense les fulles i sense el color. Un poble de cases gastades i cansades, arremolinat damunt de l’aigua i encastat a la muntanya del senyor.