Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

Tot anant cap a veure el pres em va dir que si s’acostumava a veure’ns, sabríem molt i que a ell li agradava saber... que el pres no li explicava gaires coses perquè sabia que era el fill del ferrer però que a tots dos ens n’explicaria moltes. La meva dona no havia volgut venir. Havia vingut alguna vegada però aviat se’n va cansar perquè el pres li feia por i deia que a les nits el somiava i quan el somiava l’endemà li costava de llevar-se. Però no volia venir perquè no podia veure el noi del ferrer i ell ho sentia i per fer-la enrabiar sempre li deia l’esguerrada. El noi del ferrer, mentre anàvem cap als rentadors em va dir que no era veritat que els cucs de la font foradessin la pell, que algú feia anys havia enganyat el poble i tots se l’havien cregut... que si al pres li sortien cucs de la pell al cap d’una estona d’haver begut aigua era perquè s’ho creia de debò i totes les coses que un es creu de debò, passen. I va dir, ja veuràs... Jo estava tip del noi del ferrer però m’agradava aquell racó passat els rentadors; un tros de terra en pendís que s’estrenyia i moria en punxa entre la muntanya partida i el riu... des d’allí es veien les Pedres Altes i la Maraldina i més a la vora a l’altra banda de l’aigua els arbres del camí que duia a la Font de la Jonquilla... les fulles d’heura damunt dels nostres caps, una mica de vent de no res les feia cantar de dalt a baix...

El pres, així que ens va veure va obrir els braços i les cames i va decantar el cap com si fos mort. El noi del ferrer li va tocar les costelles i li va dir que l’havia de castigar, que el seu pare li manava que el castigués perquè feia dies que no renillava i que els seus renills agradaven molt a tot el poble. I li va fer beure aigua d’un pot que ja havia dut de casa seva i que havia omplert amb aigua del riu un cop vam haver passat els rentadors. El pres se la va empassar i quan va obrir la boca com si anés a renillar el noi del ferrer li va tirar més aigua a dintre com si la boca fos una galleda i el pres es va escanyar i tossia amb tota la llengua a fora i amb les venes del coll inflades. Per desennuegar-lo el noi del ferrer li va fer beure més aigua i la mica que quedava se la va beure ell. Ens vam asseure a terra i tot d’una vaig haver d’anar a buscar la meva criatura perquè volia ficar el cap per entre els barrots de la gàbia arraconada i ja el tenia mig a dintre i no el podia tornar a treure. El pres estava quiet i amb prou feines si respirava. Al cap d’una estona va començar a gemegar i el noi del ferrer va dir, veus? mira’m, jo he begut de la mateixa aigua i no em passa res. I la boca li feia pudor de llot. I quan encara sentia aquella bravada de llot el pres es va estirar a terra. La meva criatura li va tocar un peu i el noi del ferrer li va dir que no havia de tocar el pres perquè estava rabiós. I en la fosca em va semblar que el pres tenia dues brossetes damunt del braç voltades d’una mica de suc com si fos sang amb aigua. El noi del ferrer em mirava i anava dient, jo no tinc res... Només li surten a ell perquè s’ho creu... els cucs entren a dins i es moren, no fan cap mal, perquè d’aigua de la Font de la Jonquilla en bec sempre i tanta com vull. Es va aixecar i va agafar la cara del pres amb les dues mans i li va dir que a l’aigua que havia begut no hi havia cucs, que no cregués històries... i que a canvi del que li deia, ens expliqués com ho feien per matar el desig... que ell ho havia preguntat molt i a molts i no li ho havien volgut dir... el pres es mirava el braç i va fer que no amb el cap i el noi del ferrer li va estirar els cabells i vam marxar.

Mentre la meva criatura i el noi del ferrer corrien pels camps a la negra nit o pel bosc o per les Pedres Altes, jo, sol i mig d’esma, anava a veure el pres. M’asseia a la vora i quan estava cansat d’estar allí me n’anava. Un dia, sense que li preguntés res em va parlar. Em va dir que havia de viure fent veure que s’ho creia tot. Fent veure que s’ho creia tot i fent tot el que els altres volien, perquè si l’havien empresonat quan era jove era perquè sabia la veritat i la deia. No la veritat dels homes amb la cara arrencada. La de debò... I jo només em sentia acompanyat vora del pres, amb la meva dona sempre igual, que no em podia veure i amb la criatura boja encaterinada amb el noi del ferrer... Esperava que les rentadores haguessin marxat i m’asseia ben a la vora del pres. Tenia els dits de les mans i els dits dels peus molt llargs i amb els ossos coberts de pell negra i arrugada de tant estar al sol i al fred i al vent. De vegades el trobava mig adormit cansat de renillar o de tant sentir cridar les dones manant-li que renillés. Quan parlava amb mi la seva veu era diferent. Se li feia de persona... em va dir que el mal de viure venia perquè érem mig de la terra i mig de l’aire... i va callar i va dir que no anés amb el noi del ferrer perquè la seva mare era bèstia... i va tornar a dir, mig de l’aire... no com els peixos que només són de l’aigua. O com els ocells que són de l’aire. Els uns casats amb l’aigua els altres casats amb l’aire. I l’home que és fet d’aigua, viu amb la terra i amb l’aire. I viu empresonat. Tots. I va dir que tots deien, és un pres, quan l’anaven a mirar i l’ensenyaven a les criatures, però va dir que no era un pres, que vivia diferent dels altres, només. I que s’havia acostumat a viure d’aquella manera i que quan van aixecar la gàbia perquè ja es pensaven que no era persona tant li va fer i allí es va quedar. Tot li era igual: viure voltat de barrots o viure sense barrots al voltant. I va dir que ell mateix era la seva presó. I tots van amb la seva presó... que tot era igual i que només canviava el costum... de tant sentir passar el riu, va dir, i de tant veure córrer l’aigua, el qui passava i el qui corria era ell... Deia, passo, i tot queda... L’home que viu entre la terra i l’aire i és fet d’aigua i viu presoner com el riu que té terra a sota i aire a sobre. El riu és com un home. Sempre pel mateix camí assenyalat, i si de vegades el riu vessa com el cor d’un home quan no pot més, una llei el torna a conduir. I parlava sense mirar-me, només sabia mirar endavant amb aquells ulls enribetats de vermell que un foc se li menjava, com si no pogués girar el coll, com si el que lliga el cap amb l’esquena se li hagués encarcarat. Per mirar-me, les poques vegades que m’havia mirat, es girava tot ell i gemegava com si els ossos el fessin patir. I quan en la quietud se sentia enmig del baixar del riu aquella vida d’una onada de vent en les fulles de l’heura, alçava una mà i escoltava amb els ulls clucs. I quan tornava a parlar les paraules semblava que corressin per damunt de l’aigua mig desfetes i partides i ell les sentia fugir i deia, tot el que jo dic i tot el que he dit l’aigua s’ho emporta i ho deixa sol... ni els homes ni les dones no poden sentir el que jo dic... i em deia que tot era mentida. I abans no volien sentir el que deia i ara no els ho vull dir. Tot el que ells diuen és mentida... els qui diuen que una serp es va tornar d’aigua... i volen creure i necessiten creure que si encimenten la boca l’ànima de la persona es queda amb el cos. I necessiten creure que embenant els ulls de les dones que van amb criatura a dintre no s’enamoren dels altres homes i que tots els fills s’assemblen als pares... i no saben que si embenen els ulls ja és perquè la criatura estigui malament abans de néixer... no ho veuen, però el que jo dic és la veritat... I creuen que s’ha de passar el riu i que s’ha de morir per passar el riu. Que el poble només pot estar plantat damunt del riu en comptes d’estar plantat a les Pedres Altes o al bosc dels arbrats i fer el cementiri a la punta de la Maraldina... I les ombres dels caramens no les ha vistes mai ningú. Mai ningú no ha vist una ombra i ningú no sap si el poble d’aquests homes és un poble o és un núvol... Però els guaites vigilen i el que vigilen no és enlloc... I van esguerrant els homes perquè diuen que una ombra es va ajuntar amb una altra... tenen por. Volen tenir por. Volen creure i volen patir... patir i només patir i ofeguen els qui moren perquè encara pateixin més... perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo, i si t’arrenquen la cara les pedres i l’aigua és pel bé de tots... i si vius pensant que el riu s’endurà el poble no pensaràs en res més... que se t’endugui el patir però no el desig... perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t’esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te’l maten mentre vas creixent... el desig de totes les coses... i si quan ets gran...