Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

Ens vam quedar aturats així que hi vam entrar perquè no l’havíem vist mai nevat. Havíem entrat per on entraven quan anaven a enterrar i estàvem drets i agafats de les mans al peu de la destral i de la forca. Els arbres eren blancs de dalt a baix. Tota la soca era una crosta de neu i de gel que un raig de sol mig mort feia de colors. I de les branques més altes penjaven branquetes de vidres, estrelles i fils de vidre, perquè la neu s’havia fet de vidre i brillava verda i blava i d’un color de rosa que feia morir els ulls de tant com els omplia. I no ens en vam anar fins que ens va semblar que érem arbres, perquè a les plantes dels peus hi sentíem créixer i néixer arrels de fred de gebre que ens anaven lligant on érem. Ens va costar de desclavar els peus i els teníem com morts. Abans de passar el pont vam mirar enrera i tot el bosc era un bosc de quietud. De tant en tant queia neu d’una branca com si la branca hagués respirat.

La casa del senyor, tota grisa i amb taques d’humitat, tenia dos pams de neu a la teulada. La neu queia espessa i seguida. A entrada de fosc la treien a cops de pala i l’apilaven al mig dels carrers. Les nits de vent els batents de les finestres s’obrien i es tancaven a cops. El vent xisclava i gemegava i ho feia viure tot. Potser aquell hivern el riu s’enduria el poble... però l’hivern s’anava acabant i l’aigua del riu ja era neu desfeta.

I va venir el temps d’anar a buscar la pols vermella. El vent de la Maraldina no és com l’altre vent. No era un vent que anava i venia, era un vent de sempre, un vent cansat i enrabiat d’haver de córrer sense parar amunt i avall de les mates de bruguera. Mentre pujaven el vent arrencava matolls i els deixava una estona enlaire i semblaven taques de la llum. Així que els primers homes van baixar a la cova ja van començar els crits. No hi havia pols, gairebé. I un home va dir que no servia de res cridar. Que només servia per donar alegria a les ànimes. I l’home que tenia al costat li va dir que les ànimes no hi tenien cap culpa, si és que hi havia ànimes, que el que passava era que la pols, aquell any, per la gran calor que havia fet a l’estiu, no havia caigut sola de les parets de la cova. I l’home que havia dit que no servia de res cridar els va dir que callessin, que no sabien el que deien, que les ànimes de tots els enterrats sense nom reien de veure que ells cridaven i que ell les sentia riure.

L’endemà van tornar a la cova amb aixades i pales i feien caure la pols de les parets i del sostre. A dintre de la cova no es podia respirar. Tots sortíem vermells de dintre del pou: com la ràbia. Però el poble s’havia de pintar. Vist de lluny i despintat, era un tou de cases a punt de caure, pobres i brutes, presoneres de les glicines encara seques. I al tercer dia d’anar a la cova, quan vaig entrar al menjador de casa vaig trobar la meva marastra asseguda damunt de la taula amb el cap tot tirat enrera. Voltada de pinzells es passava un pinzell pel coll, a poc a poc, com si pintés una paret sense pintura. Així que em va veure va parar i va dir, anem a llençar-los al riu, ara que és fosc. I vam embolicar els pinzells amb una saca i els vam anar a llençar. Els tiràvem tan lluny com podíem i vam haver de marxar corrent perquè ens havíem entretingut mirant l’aigua negra i ja començaven a sortir els homes sense cara que a ella li feien tanta por. I l’endemà vam anar a buscar més pinzells. Els guardaven en un cobert de la plaça i no vam parar fins que no n’hi va quedar ni un. I l’últim dia i perquè era d’hora vam anar a seure al rellotge de sol i des d’allí sentíem el vent i ella va dir que no era el vent el que sentíem, sinó la pena dels morts.

Quan les glicines treien els primers brots i l’herba brotava fresca, vam anar al bosc per la banda del riu. Per passar ella se’m va agafar a la cintura i la duia així, darrera meu, com una fulla de lliri arrossegant. Teníem set i bevíem aigua a glops i tota l’aigua del riu se’ns volia ficar a dintre. Vam deixar enrera les roses de gos i els planters. Ens vam asseure al peu de l’arbre del ferrer. I tot d’una em vaig alçar i amb l’ungla vaig marcar una creu a la soca. Ens vam mirar i vam riure. I ella va agafar la placa i la va tenir una bona estona a dintre de la mà i després va escopir-hi per fer-la més negra. I jo vaig treure l’argolla i la vaig posar a un altre arbre. I ella reia i estrenyia les dents, tan petites, les unes contra les altres. Ens vam aixecar i vam començar a mirar els arbres; n’hi havia de molt vells, amb la soca plena de grops. Vam arrencar a córrer. Corríem pel bosc com fulles empaitades i ens vam perdre; la vaig cridar amb un xiulet que em vaig empescar i que ella de seguida va aprendre. I un d’aquells xiulets va fer sortir una serp lluent i negra de sota d’una pedra i li vaig tirar la pedra d’on havia sortit al damunt i la vaig matar.

Tot caminava cap a l’estiu, cap als verds que s’enfonsaven bosc endins. I canviàvem les argolles dels arbres. Hi havia esteses d’arbres sense argolla i arbres amb tres i quatre argolles. Vam saltar la tanca d’esbarzers i vam mirar les plaques amb l’ocell i l’abella. Aquells arbres eren els més vells de tots i la soca se’ls esberlava. Quan vam treure l’argolla del més alt, que tenia moltes branques mortes, va caure a terra tot de pols de molsa rovellada i es va fer un forat llarg i per aquell forat va mig sortir un os. El vaig estirar i en van caure d’altres i ella els va anar escampant. I a tots els arbres voltats amb la tanca d’esbarzers, quan els treia l’argolla es foradaven i es buidaven d’ossos grocs. I vaig fer els forats més amples i vaig anar traient els caps, que era l’os que no podia sortir sol. I en fèiem una pila: els uns damunt dels altres i el buit dels ulls, perquè no ens mirés, l’omplíem d’herbes. Els ossets dels peus i els ossets de les mans ens servien molt per jugar. Els tiràvem enlaire i els entomàvem i si algun queia a terra el qui l’havia deixat caure havia perdut. Teníem un racó del bosc, molt amagat i ple d’olor de molsa, amb una pedra que feia cassola i a dintre hi vam ficar molts ossets dels peus i de les mans. I si no teníem gaires ganes de jugar, anàvem a la pedra i només els remenàvem i els deixàvem caure d’una mica enlaire per poder sentir el sorollet que feien quan es tocaven.

Un dia vaig voler obrir un arbre a cops de destral i ella em mirava amb els ulls rodons i una mà davant de la boca. El palmell de la mà dreta em coïa però ella em mirava i no vaig queixar-me i gairebé no vaig adonar-me del mal. La soca semblava de goma i el mort que hi havia a dintre encara tenia pell enganxada en els ossos, grisa com la casa del senyor. I per entremig de les costelles s’hi bellugaven quatre serps com aquella que havia sortit amb el xiulet, però més petites.

Quan va fer més calor tot es va omplir de papallones. I de vegades tiràvem un os contra les fulles i totes les papallones volaven i s’escampaven... Ens vam estirar a terra a mirar-les i em vaig adormir... fins que vaig sentir que em miraven. Estava agenollada al meu davant amb la destral a la mà. Se’n va anar a poc a poc cap a un arbre i de tant en tant girava el cap per veure si la seguia. I vaig seguir-la i es va aturar davant de l’arbre i em va dir que l’obrís i em va acostar la destral... Un raig de sol entre fulles li queia damunt dels cabells i els hi feia de colors; i a dintre d’aquell blanc dels ulls hi havia miques d’esquitx lluent com d’aigua. Obre. M’acostava la destral i jo no l’agafava. Només la mirava a ella i la veia, tan a la vora que la tenia, una mica enrera i lluny: a l’eixida fent bombolles de sabó, enfilant flors de glicina amb fil i agulla, asseguda damunt de la taula amb una canya a la mà... al mig de la finestra amb la cortina verda... Obre. I jo no deia res i no em movia. I tot d’una va deixar caure la destral i em va començar a voltar com esperitada, obre, obre, obre... i tornava a donar-me la destral. I jo no vaig agafar-la. Se’n va anar a jugar amb les argolles. I jo em vaig quedar davant d’aquell arbre, mirant la destral a terra.