Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

Vaig començar a pujar. El camí feia tortes entre mates altes i semblava un camí sense acabament. Veia l’ombra de la meva marastra de vegades mig tapada per brugueres. S’agafava als branquillons per no caure i quedava un moment aturada i tot d’una se’m va fondre. Em vaig girar a mirar: a baix es veia el riu lluent que partia dues fosques. Més alta que tot es veia la torre de l’escorxador, i la cara que donava a la lluna, allà on hi havia la rodona del rellotge, brillava. Es veia la taca més clara dels estables i dues o tres finestres amb llum. I la casa del senyor retallada contra la nit. El vent duia pols. I em va venir por, del poble tan quiet allà baix amb les cases plenes d’adormits. Em vaig girar de pressa de cara a la muntanya i vaig tornar a veure l’ombra de la meva marastra en una clariana de camí i vaig veure que em mirava i em vaig estirar a terra perquè no em veiés. Se’m va ficar pols als ulls i a la boca. Quan em vaig alçar, les brugueres gemegaven; caminava i sentia els adormits que feien pes, que feien sot. Em va tornar la por a les cames, la por de les nits, quan tornava a veure l’arbre del meu pare, i quan aquesta por se’m ficava a dintre tenia ganes de llevar-me però no podia. Era la por que em feia trobar sempre corrent entre l’arbre del meu pare i la casa del ferrer...

El vent em cansava, vaig mirar amunt i vaig veure la meva marastra al peu de l’arbre mort. Li vaig preguntar què feia quan hi vaig ser a tocar; estava abraçada a la soca, amb la galta contra la soca i em va dir que pensava coses, coses del meu pare i d’ella i de la lluna que va dir que ens mirava. Va estirar el braç i em va passar un dit per la cella tres vegades. Em van venir ganes d’abraçar-me a la soca i a l’últim m’hi vaig abraçar i també hi vaig posar la galta, però vaig posar els braços més amunt que no pas els d’ella i la galta més amunt que no pas la seva i no ens vam tocar.

Es va desabraçar i em va fer desabraçar i va tornar a dir que volia baixar al pou i vam anar una mica avall i ens vam aturar quan ran de peus hi teníem l’entrada de la cova. L’entrada del pou feia pendent, molt fort, però hi havia roques que feien graó i agafat a la corda si hagués estat de dia no hauria costat de baixar. Sortia una alenada de frescor humida. Em va fer baixar el primer gairebé empenyent-me i tot i que posava els peus de pedra a pedra em sentia les cames mig mortes i a dintre cada vegada s’anava fent més fosc. Quan vaig arribar a baix em vaig quedar encarcarat i amb ganes de plorar i sentia que no podria sortir mai més d’allà dintre: que hi moriria ofegat perquè l’entrada es taparia o perquè la corda es trencaria... Ella baixava a poc a poc i tapava la mica de cel que es veia. Em va empènyer endintre i em va tornar a agafar la mà i em va dir que ella la primera vegada havia tingut por però que l’havia matada perquè la por és dolenta. Que el cor li volia fugir. Em va fer seure i es va asseure vora meu. Volia saber on era i vaig fer voltar un braç de dreta a esquerra i no vaig tocar res. Em vaig anar tirant enrera a recules assegut fins que amb l’esquena vaig tocar la paret. Amb el braç estès vaig buscar la meva marastra i tot d’una vaig fer un crit que em va ressonar a les orelles com si un altre l’hagués fet perquè ella em va clavar les dents en el tou de la mà. La vaig apartar i amb l’altra vaig trobar una pila de pols; era fresca i vaig enfonsar-hi la mà que em feia mal. M’avesava a la fosca però no es veia res, només una mica de claror morta que baixava del pou i aviat ni aquesta claror no va entrar perquè la lluna devia haver anat girant. Em fugia la por de dintre i se m’hi feia un repòs i amb el cap contra la paret tancava els ulls. Aleshores ella va començar a enraonar. Em va dir, amb una veu prima, que el seu pare havia mort quan passava sota del poble i que mai ningú no l’havia vist sortir. I la seva mare, cada dia, a l’hora en què el seu home havia mort, sortia a l’eixida i dreta, agafant-se el cap amb les mans, es gronxava d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra... em va dir que la seva mare, el dia abans de penjar-se, s’havia clavat una estella al peu, i que no se l’havia poguda treure i que amb prou feines si podia caminar. S’havia penjat a la nit passant una corda en l’entreforc de la glicina i ella, l’endemà al matí, la primera cosa que havia vist quan havia sortit a l’eixida havia estat els peus de la seva mare estirats avall, però que no havia tingut gens de por perquè encara no sabia què era un penjat ni sabia que, d’aquella manera que s’havia posat, la seva mare fos morta. I amb dos dits fent tenalleta li havia pogut treure l’estella del peu... Em va dir que no sabia ben bé on l’havien enterrada tot i que estava segura que l’havien enterrada on enterraven els morts sense ànima, al peu de la Maraldina i sense senyal a sobre, i per això quan s’acostava a la Maraldina sempre tenia por de trepitjar-la. Va dir que tot el temps que havia anat pels carrers del poble si no hagués estat per la gana estava molt bé... tot i que amb prou feines se’n recordava. I va dir que quan els vells de l’escorxador l’havien recollida, de seguida li havien donat molta sang per beure i que per això era tan forta... i va dir que un dia d’hivern que feia sol havia començat a seguir el meu pare perquè l’ombra que feia el meu pare era calenta... em va dir que tenia fred als peus, que si els hi volgués escalfar... i no sé de quina mena de manera es va asseure que em va posar els peus a la falda i els hi vaig agafar. Els tenia gelats, i agafant-li els peus així, devia adormir-me...

Quan tornàvem em va dir que no volia entrar al poble perquè els homes sense cara escombraven els carrers aprofitant l’última fosca que encara s’hi arrossegava i li feien por. I vam anar cap a les Pedres Altes a través dels camps amb la terra esberlada i morta de set. Ens vam asseure damunt del rellotge de sol. Era una pedra rodona i plana, de color de llot sec, tota tacada de pics negres. El ferrer m’havia explicat que el rellotge de sol abans estava al mig de la plaça i que ell hi havia marcat les hores i havia fet el pal del mig que les assenyalava. I que al cap d’un any havien robat el pal i a tots tant se’ls en va donar perquè no tenien ganes de saber a quin temps del dia vivien. Asseguts vèiem els canyissars i uns quants ocells que volaven baixos per damunt de l’aigua. Va sortir el sol i el miràvem com sortia amb els ulls ben oberts encara que tinguéssim ganes de tancar-los: era una bola de foc amb esquitxos de flames tot al voltant i tot bullia. Quan vam tancar els ulls al davant hi teníem una taca negra que tremolava. Es van començar a sentir els cops de mall a l’enclusa. Ella es va aixecar i es va posar al bell mig de la pedra i amb els peus ben junts tapava el forat on hi havia hagut el pal de ferro i va dir que faria el temps i estava quieta i una banda de la seva ombra queia entre dues hores i anava relliscant a poc a poc i al cap d’una estona, quan els homes sortien del poble i anaven cap als estables i els vells cap a l’escorxador, la seva ombra es va posar damunt d’una hora fins que va anar corrent i es va tornar a posar entre dues hores. Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu; em va fer aixecar i em va fer posar al seu costat i la vaig agafar per l’espatlla i ella em va agafar per la cintura. El sol feia sortir un fum com una boira seca pels vessants de la Maraldina i pels de la muntanya del senyor. I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m’acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, m’hagués fet de ferro barrejant-se amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d’un noi quan es va desfent de ser una criatura. Ella em mirava. Li vaig agafar la mà i la vaig fer baixar de la pedra i em va deixar anar la mà. Me’n vaig anar cap als estables i ella se’n va anar cap al poble. Em vaig girar a mirar-la i ella també s’havia girat.