Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

Mentre parlava acabava de caure la nit i jo tornava a casa i m’entretenia pels carrers i tot dormia. I pensava en el noi del ferrer; un dia em va dir que ell sentia quan hi havia desig al poble i el desig se li posava com un pes damunt del pit, el mateix pes i el mateix desfici en la sang que quan venia la tempesta. I m’aturava davant de les portes i destriava en la fosca la taca més negra que hi havien anat deixant tants ocells penjats... I mentre estava ajagut al llit i escoltava passar el riu, una nit em va semblar que sí, que jo era com un riu amb terra a sota i aire al damunt i que el riu de debò s’havia aturat i el qui passava avall i avall tot sol al mig i amb arbres a les vores, era jo. Fins que el pres em va parlar del desig.

No del desig de les criatures que ho volen tot... va dir, totes les dones del poble tenen els cabells llargs... i aquí es va aturar el primer dia. Es va aturar al començament. I quan m’ho va acabar d’explicar jo no li veia la cara, només l’ombra del cap, com aquella nit avançada que damunt del cementiri dels enterrats sense ciment, de la meva marastra només veia l’ombra dels cabells... Totes, deia, tenen els cabells llargs... i fins... i quan desitgen un home, el seu home si se n’adona... si se n’adona, deia, comença a amoixar la seva dona. Fa tot el que ella vol. Tot. I mentre fa tot el que ella vol un dia l’agafa i se l’asseu a la falda i li posa els llavis al coll però abans li agafa els cabells i a poc a poc els hi va enretirant del coll, els aparta; n’hi ha que fugen i tornen a caure i ell els torna a agafar fins que el coll queda sense cabells i és quan posa els llavis al coll i diu a la seva dona que li digui el nom. El nom. I el demana i el demana. I la dona no el diu. I no el diu... no. N’hi ha que es mig moren. I a l’últim alguna el diu una mica adormida per la finor dels llavis i pel benestar de la pell sense cabells... El pres parlava baix, tan baix que m’hi vaig haver d’acostar ben bé per sentir-lo i em vaig adonar que jo feia com el noi del ferrer: amb els dos primers dits d’una mà em separava els de l’altra gairebé esquinçant-los el començament. I em va dir que al meu pare li havien matat el desig quan la meva mare ja era lletja, quan cridava més fort contra els nuvis, abans que dugués la meva marastra a casa. I em va dir que havien matat el desig al meu pare i a molts del poble... que el poble n’estava ple. I quan t’han matat el desig et miren tendres, com si fossis una criatura, contents. Un home i una dona, deia, van pel carrer i es passen pel costat i es miren. És el naixement. I els homes que els han matat el desig de grans, semblen més morts que no pas els altres... I quan l’home ha fet dir el nom, fa estirar la dona al llit i fa venir l’altre home i el fa estirar al costat de la seva dona i ell es queda dret als peus del llit i mira. I l’altre home si la dona ha dit el nom no es pot negar a obeir l’home de la dona. I ells es poden mirar però no poden parlar-se. I segons de quina manera és la dona no pot mirar. I segons de quina manera és no para de mirar i el seu home als peus del llit mentre el temps va fugint es torna més i més home. I els dos que estan estirats, a cada moment que passa són menys home i menys dona... Fins que ve un dia que la dona es tapa la cara amb les mans i xiscla. Maten el desig així, molt de mica en mica, si cal... l’estona més llarga dura una tarda. Si la dona no ha xisclat una altra tarda... De vegades dura mesos: quan l’home topa amb un desig molt fort. I quan la dona xiscla el desig fuig del cor de l’home i del cor de la dona... Jo en vaig tenir... va néixer i no sé com... vaig fer tot el que vaig poder perquè no el veiessin. No mirar. El descobreixen en els ulls. No mirar. Però el van endevinar en la dona i jo sabia que no podria aguantar i que diria el meu nom de seguida. I ho sentia estirat al llit i amb mal de dalt a baix. I no sé on sentia el pes dels cabells d’ella quan queien d’entre els dits del seu home una i altra vegada... i era pitjor que sentir passar el riu de nit i de dia, pitjor que renillar, pitjor que tot... perquè cada cabell que la mà apartava era com si m’escanyés... per cada cabell un dia del meu viure... un dia que fugia mentre jo estava quiet i pels forats de la pell em sortia l’aigua salada del cos... i a tots els homes del poble que els han matat el desig, mira’ls... tenen els ulls com els cavalls que no saben ni quan viuen ni quan els maten... I són els qui es posen davant dels altres quan vénen a mirar-me... I són com jo...

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.