Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

El ferrer es va separar de la colla i es va acostar a l’arbre, la meva marastra devia haver anat a buscar la destral perquè la hi va donar. Amb els braços curts i enlaire va clavar el primer cop de destral a la ratlla de la creu que anava de dalt a baix. Ningú no respirava. Una dona amb els braços estesos es va posar a xisclar com una bèstia: se la van endur cap al riu i tot d’una va callar. Al meu costat hi havia un home; tant ell com jo estàvem on la llum de les torxes arribava poc. No el coneixia, em semblava que no l’havia vist mai; se’m va girar de cara i en girar-se li vaig veure els ulls: grossos i lluents. Algú que duia una torxa s’havia bellugat i per això vaig veure els ulls de l’home que estava tan vora meu, perquè el qui s’havia bellugat, més lluny, li havia fet anar llum als ulls i aquell home es va posar una mà davant de la boca, per enviar-me la veu de costat sense que ningú el sentís i em va dir que li agradava veure morir. Quan es va tornar a girar a veure què passava, jo em vaig enretirar més endins de l’ombra. Així que el ferrer anava a donar el segon cop de destral el vell que havia anat amb ell li va agafar el braç i li va dir que no havia d’obrir l’arbre a cops de destral, que ja havia estat obert, que a cops de destral podria matar qui hi havia a dintre si encara era viu. Aleshores el ferrer va fer dur una branca grossa i com va poder i ajudat, la va ficar a l’arbre pel mig de la creu, i, arrencant del forat que feia la branca, va anar tallant i obrint amb molt de compte. Quatre homes van agafar l’escorça per cada punta i la van estirar amb fúria. El ferrer es va girar, tenia la cara esbarrellada i va dir que l’arbre feia força perquè no li prenguessin el seu mort... Amb un forat quadrat per boca, i amb els ulls de vidre, el meu pare semblava que mirés. Tenia les puntes dels dits encastades als costats de la soca i no sé si ho vaig veure... els cabells li fugien amunt enduts per la sang de l’arbre que no tenia color. La branca que havien clavat endintre per poder obrir la ratlla més bé l’apuntalava endarrera clavada al ventre.

Es van posar a cridar. Cridaven contra el meu pare que respirava curt, que es veia que no podia més, que encara era viu però que només era viu per la seva mort. El van treure de l’arbre i el van estirar a terra i van començar a clavar-li cops i més cops que a l’últim ni ressonaven. No el mateu, cridava l’home del ciment amb la gaveta plena de ciment de color de rosa als peus, no el mateu abans d’omplir-lo... I li van obrir la boca a barra badada i l’home del ciment el va començar a omplir; primer amb ciment clar perquè llisqués ben endintre; després amb ciment espès. I quan el van tenir encimentat el van aixecar dret i el van tornar a ficar a l’arbre. Van ajuntar la creu. I se’n van anar a preparar la festa.

Em vaig quedar sol. Sense les torxes a penes es veia l’arbre: m’hi vaig acostar i vaig posar l’orella a l’escorça. Semblava que fos buit. I vaig mirar enlaire perquè tenia ganes de veure una mica de llum d’estrella. I mentre mirava enlaire se m’anava trencant un lligam amb la vida i em sentia separat de tot. Vaig buscar el meu arbre, com si la nit amb una mà m’apartés de l’arbre del meu pare i em portés cap al meu. Em vaig agenollar i anava d’una soca a l’altra a genollons i amb els dits resseguia els noms dels vius i els noms dels morts. Sentia olor de fulla consumida i d’herba aixafada. De vegades, quan agafava una placa, l’argolla grinyolava i aquell grinyol semblava que esquincés alguna cosa molt amagada, aquella cosa que estirava amunt els brins de l’herba i les fulles de les branques. Un raig de lluna em va fer trobar el meu arbre davant per davant de l’arbre del meu pare. La placa feia pudor de rovell. Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat amb pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre... Perquè, saps?... deia el ferrer, amb el darrer alè, sense que ningú se n’adoni, l’ànima fuig. I no se sap on va.

El poble era buit. Només se sentia com una pena el soroll del riu amagat. De tant en tant queia una flor d’un raïm i em fregava la galta. Era l’hora en què les arrels tiraven les cases amunt, treballaven. Quan es feia una esquerda massa grossa en una paret l’omplien de ciment i la casa quedava segura. Vaig seguir tot el poble com si no el seguís. Sentia a la vora la veu d’aquell home. Vaig entrar a moltes cuines. Darrera de les estrelles dels armaris els ulls esperaven, com havien esperat els meus que els grans vinguessin a obrir. I vaig obrir les portes de tots els armaris i les criatures anaven sortint fent tentines perquè estaven mortes de son. Vaig entrar a casa del ferrer i vaig donar dos o tres cops a l’enclusa, amb la mà plana. Vaig entrar a dintre. El noi del ferrer era prim com una calavera i sempre el tenien ficat al llit. El vaig anar a mirar i el vaig tocar i no es va moure. Vaig anar fins a casa i vaig anar a dalt i vaig veure la resplendor dels focs a l’altra banda dels estables, a l’esplanada de les festes. I em van venir ganes d’anar-los a veure. A casa no hi havia ningú i quan vaig sortir vaig passar la mà per l’ampit de la finestra. A la finestra no hi havia cap test. La meva marastra sempre tenia un test amb una flor a l’ampit. De vegades la flor era blanca i de vegades vermella. Aquell dia a la finestra no hi havia cap test. La meva marastra no hi era. La meva marastra tenia setze anys.

Els cavalls pasturaven l’herba més tendra, s’omplien de l’alfals més dolç, mastegaven les garrofes més plenes. La carn de cavall, deien, ens refeia la sang. Ens la menjàvem de moltes maneres: molt sovint crua tallada petita i barrejada amb herbes, alguna vegada cuita damunt de llenya, i sempre cuita damunt de llenya en els àpats dels enterraments; i a l’hivern rostida amb el seu greix. Amb el greix feien les boles i les penjaven al sostre de la cuina o del menjador. Les boles de greix feien joc amb les bombolles de sabó que venien dels rentadors on l’aigua era més enjogassada, i n’hi havia que es quedaven pels emparrats de les eixides tota la primavera i de vegades part de l’estiu. Com si fossin de vidre. Les que feien les criatures gairebé sempre es rebentaven en el punt de sortir de la canyeta; i ningú no sabia explicar per què n’hi havia que duraven molt i d’altres que no duraven gens. Si alguna de les que fèiem es tornava de vidre, la posàvem en l’entreforc de les glicines amb molt de compte. A casa meva sempre hi havia hagut bombolles de sabó i boles de greix. Dues o tres vegades cada setmana la meva marastra deia al meu pare, vés al camp que m’han de dur boles de greix. I el meu pare deia, bé... i jo també deia, bé, ben baix que no em sentissin, perquè ells dos anaven junts i jo anava separat. I aleshores la meva marastra posava el test amb la flor a l’ampit de la finestra. I a la nit, al sostre, ja hi havia penjada la bola de greix.

Per posar el test a l’ampit de la finestra la meva marastra s’havia d’enfilar damunt d’una caixa de fusta perquè era baixeta. Quan esperava que li duguessin una bola de greix arrossegava el llit que quedés ben bé al mig d’allà on dormia i s’hi ficava. Damunt del llit hi havia una flassada de color de terra. Si el meu pare i jo érem a casa, seia en una cadira damunt de les cames plegades, amb el cap contra el respatller. S’estava així moltes estones mentre el meu pare i jo endreçàvem la cuina. De vegades agafava una canya i asseguda a la cadira feia gronxar les boles de greix a cops petits de canya. El meu pare deia, només pensa a jugar. Algun dia li omplia un paner de flors de glicina i li deia, juga. I ella deia que treballava perquè passava flors de glicina amb agulla i fil totes punxades per la cua. I eren collarets. Hi havia nits que no volia anar a dormir perquè deia que havia dormit tot el dia i que a més a més del dia no podia dormir tota la nit. I jo la mirava d’amagat. I quan no volia anar al llit era perquè volia menjar greix sense que la veiéssim mentre se’l menjava.