Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

Em vaig posar a caminar per l’herba molla amunt i de darrera d’uns matolls a l’acabament del pendís va sortir l’estesa dels planters. Tenien les soques tendres i no tenien fulles, però tots tindrien el seu mort a dintre quan els haurien trasplantat al bosc i serien arbres grossos. Vaig travessar-los i semblaven coses que només es veuen quan estàs adormit. A l’entrada del bosc em vaig aturar, al peu del tallat que fa el sol de l’ombra. Ja havia vist el núvol de papallones feia estona. Els arbres del bosc eren molt alts i molt fullats amb fulles de cinc puntes i, tal com m’havia dit el ferrer moltes vegades, tots els arbres tenien al peu la placa i l’argolla. Les papallones eren blanques i n’hi havia a milers. Volaven neguitoses i moltes semblaven flors mal obertes amb el blanc una mica trencat de verd. Les fulles es movien, de les unes a les altres saltaven esquitxos de sol i per entremig es veien clapes de blau. A terra era una estesa de fulles velles molt seques i de sota sortia olor de podrit. Vaig agafar una fulla que només era un enreixat de nervis com si fossin les fustes i les bigues d’una casa sense el que ho lliga tot. Em vaig estirar al peu d’un arbre i vaig mirar el núvol de papallones que bullia entre les fulles, i ho mirava per l’enreixat de nervis de la fulla fins que em vaig cansar i quan la vaig deixar caure vaig sentir els passos.

D’un bot em vaig amagar darrera del matoll. Els passos s’acostaven. El matoll tenia una flor groga badada amb cinc fulles lluents de dintre; l’abella hi estava recollida i s’espolsava les potes. Era l’abella, n’estava segur, que m’havia seguit des del poble i que havia passat el riu.

El trepig s’havia aturat. Tot era tan quiet i jo escoltava tant que em semblava sentir el respirar d’una persona i d’escoltar i de semblar-me que sentia se’m feia una nosa al mig del pit: la mateixa nosa dolenta de quan passaven hores i el poble era buit i em costava de viure tancat a l’armari... I esperava... igual. I no havia canviat res: les fulles eren les mateixes, i els arbres i les papallones i el temps que a dintre d’aquella ombra semblava mort... I tot havia canviat.

Els passos es van tornar a sentir, més a la vora, i vaig veure un llampec molt brillant sota de les fulles. L’home que venia duia una destral a l’espatlla i una forca a la mà. Anava nu de mig cos en amunt i tenia el front fet malbé. I la pell mal ajuntada del front esguerrat en el pas del riu no li deixava tancar els ulls. Sempre li quedava una escletxa perquè la pell encongida i vermella tibava. Tenia un sembrat de pèls negres al pit. I tot ell estava cremat de sol.

L’abella semblava adormida i la flor també, fins que va venir un glop d’aire i la flor es va gronxar i l’abella va fugir de dintre i em va volar ran de galta i així que la flor va tornar a estar quieta s’hi va tornar a ficar. L’home havia deixat la forca i la destral al peu d’un arbre, es va eixugar la boca amb l’esquena de la mà i va mirar tot al seu voltant una mica perdut. Vaig tenir por que em veiés perquè la seva mirada s’havia aturat sobre del matoll. I no. Va començar a anar d’un arbre a l’altre i llegia les plaques que penjaven de les argolles. D’un arbre a un altre va ensopegar amb una arrel i va estar a punt de caure. Després se’n va anar bosc endins. Quan ja no el vaig veure vaig respirar l’aire que la nosa a dins del pit no m’havia deixat respirar en tota l’estona. Passaven ramats de núvols molt a poc a poc, m’hauria agradat poder-los manar i fer-los anar per on em semblés... i una colla de molt petits es va aturar, encastada damunt mateix del bosc i s’hi va estar tant que ja semblava que no volgués anar-se’n. Quan la colla de núvols petits es va posar a fugir, l’home va tornar. A cops de destral va començar a fer una creu a la soca d’un arbre: l’havia marcada amb una pedra, de dalt a baix, de banda a banda. Treballava d’esma, i, al cap d’una estona, va caure de genolls a terra i va arrencar a plorar. Jo no respirava. Es va alçar encara plorant, es va escopir a les mans i se les va fregar l’una amb l’altra. L’abella entrava i sortia de la flor. I la destral tallava la soca i anava obrint la ratlla. Als primers cops de destral les papallones s’havien avalotat. Dues van baixar fins a tocar l’herba i es van enganxar a la cama de l’home que obria la soca de l’arbre. L’abella xuclava la flor. L’home va reposar i es va tornar a escopir als palmells; mentre se’ls fregava, amb la destral a sota del braç, va mirar enlaire i es va quedar una estona encantat amb la voleiadissa de les papallones. Va tornar a la seva feina, més cansat, com si cada vegada que aixecava la destral aixequés tot el pes de la vida.

Havia passat molta estona i l’home picava ara la ratlla travessera de la creu. I picava i picava... Les dues papallones que se li havien enganxat a la cama estaven tan juntes i amb les ales tan plegades que semblaven una de sola. L’esquena de l’home brillava de suor; i les costelles; era molt magre. Em van venir ganes d’acostar-m’hi, d’enraonar-li, de dir-li que, de vegades, vora de la fornal plena d’espurnes i entre dos cops de mall el ferrer m’havia parlat del bosc i dels morts a dins dels arbres.

El ferrer tenia la casa a l’entrada del poble: una casa amb dues glicines a banda i banda del portal totes amunt a cobrir el terrat amb un embolic de branques. Les espurnes saltaven i el ferrer em deia: tu també tens el teu arbre, la teva argolla i la teva medalla. Jo la vaig fer així que vas néixer. Quan neix algú de seguida faig l’argolla i la medalla. No diguis que t’ho he dit. Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral.

Tenia ganes de dir-li que dues papallones se li havien quedat enganxades a la cama, però m’estava quiet darrera del matoll i vaig tancar els ulls per no veure i provava de no pensar. No vaig obrir els ulls fins al cap d’una estona perquè ja no se sentien els cops de destral. L’home ja havia fet la ratlla travessera de la creu i, fent alçaprem amb la forca, anava separant l’escorça de l’arbre. Li costava. Quan la va haver separat va agafar una de les quatre puntes de l’escorça amb tota la seva força i la va tirar enlaire i la va doblegar endarrera i la va clavar a l’arbre amb un clau molt gros. La destral, girada, li servia de martell. L’una darrera de l’altra va clavar les quatre puntes que feien el mig de la creu a l’escorça, la segona amunt, les altres dues avall. La soca de l’arbre semblava un cavall esbadellat. I del mateix color que tenien les soques dels planters, una mica verd a la llum verda del bosc, vaig veure el pinyol que hi havia a dintre de l’arbre, tan ample i tan alt com un home. Primer per un cos-tat, després per l’altre, l’home va anar burxant el pinyol amb la forca fins que el va fer caure a terra. Del buit que el pinyol havia deixat a l’arbre, sortia fum. L’home va deixar la forca, es va eixugar la suor del coll i va fer rodolar el pinyol fins al peu d’un altre arbre. Al pinyol s’hi havien enganxat fulles. Aleshores es va agenollar, i amb el cap baix i les mans obertes damunt dels genolls es va quedar quiet. Després es va asseure a terra i va mirar les papallones a la banda on el sol se n’anava.

Moltes fulles de les branques baixes estaven mig menjades, d’altres només foradades amb forats petits. Les erugues mastegaven sense parar i s’anaven tornant papallones; i l’home mirava enlaire amb aquells ulls que no podia acabar de tancar. L’aire es va tornar vent. L’home es va entregirar, va agafar la placa de ferro i la va mirar com si fos una cosa que no hagués vist mai. Passava un dit per damunt, resseguia les lletres d’una a una... fins que es va aixecar, va agafar la forca i la destral i se’n va anar cap a l’entrada del bosc, amb la destral a l’espatlla que de tant en tant encara brillava per entre fulles baixes. Va tornar amb les mans buides i, com si tot comencés altra vegada, l’abella va tornar i es va ficar a la flor i l’home es va acostar al seu arbre. Plorava. Es va ficar a l’arbre d’esquena. Les dues papallones, que, mentre feia rodolar el pinyol, li havien fugit de la cama, volaven barrejades per damunt d’uns brins d’herba i es van ficar a l’arbre amb ell. Abans que tot fos acabat van sortir, es van posar en un grop de l’arbre i de seguida van volar fins al pinyol moll de goma i allí es van quedar. Jo havia girat el cap. Quan vaig tornar a mirar l’arbre ja només vaig veure la creu i els quatre claus a terra. Davant dels meus ulls l’abella volava amb ràbia, com una bossa ratllada de groc i de fosc. Petita.