Mercè Rodoreda - La mort i la primavera

L’ombra del bosc, al meu davant, era negra i tremolava. D’aquella herba en deien rosa de gos... Les aranyes feien teranyina de fulla a fulla i tot de bestioles petites, mortes i seques, havien quedat enganxades als fils que quan estava ennuvolat eren grisos. Vaig arrencar una mata d’herba. Tenia les arrels blanques i en penjaven motes de terra. Una, a la punta d’una arrel arrissada, gairebé era rodona. Agafada pels brins vaig fer ballar l’herba, ara cap a un costat, ara cap a l’altre, i la terra no queia. Em vaig posar l’herba damunt del genoll com si hi estigués plantada. Era fresca. Quan la vaig treure del genoll al cap d’una estona, s’havia escalfat i la vaig espolsar fort per veure caure la terra. I la vaig tornar a plantar. El bosc era el bosc on les persones grans anaven de tant en tant. I quan hi anaven ens tancaven a l’armari de fusta de la cuina i només podíem respirar per les estrelles dels batents que eren unes estrelles buides, com unes finestres que tinguessin forma d’estrella. Un dia vaig preguntar a un noi del costat de casa si també el tancaven a l’armari de la cuina i va dir que sí. Li vaig preguntar si la porta de l’armari era de dos batents i si a cada batent hi havia una estrella buida i va dir, hi ha una estrella buida però no és prou per poder respirar bé i si els grans triguen massa ens trobem malament perquè és com si ens ofeguéssim. I va dir que pel forat de l’estrella veia marxar els grans i després només veia les parets i la cendra, tot molt sol i encomanant tristesa, per aquella tristesa que tenien les parets de fer-se velles quan les persones les deixaven soles amb tots els nois tancats en els armaris com bestioles. I el que em va dir de les coses era veritat: es feien velles de pressa totes soles, però ben acompanyades per les persones trigaven més i es feien velles d’una manera molt diferent, com si en comptes de fer-se lletges es fessin boniques. I els grans tornaven a la matinada cridant i cantant pels carrers i s’adormien per terra i moltes vegades no es recordaven d’obrir els armaris on tenien les criatures tancades i quan els obrien en sortien mig malaltes i amb l’esquena més adolorida que quan els pares i les mares les apallissaven per culpa del mal humor. Perquè encara que fos pintat de color de rosa, el poble de vegades era ple de malestar per culpa dels cavalls, per culpa del pres, per culpa del temps, per culpa de les glicines, per culpa de les abelles, per culpa del senyor que vivia sol a la casa amb l’espadat cobert d’heura que a les tardes d’acabament d’estiu semblava una onada de sang. I per culpa dels caramens. Quan naixia un cavall també feien una festa però no ens tancaven als armaris, ni ens hi tancaven per la festa major que començava amb el ball dels guaites i després amb la feina de córrer davant d’ells mateixos. Deien que el dia que un home passaria corrent davant d’ell mateix, aquell dia aquell home ho tindria tot guanyat o gairebé tot; que és molt. I abans de sopar, després del ball i de les corregudes, un home, sol i nu, es ficava al riu i travessava el poble per sota per vigilar que l’aigua no descalcés les pedres i no s’endugués el poble avall. I aquest home de vegades sortia amb la cara feta malbé i de vegades amb la cara arrencada.

L’heura que pujava espadat amunt fins a la casa del senyor moria cada any. El vent de tardor la despullava i totes les eixides quedaven sembrades de fulles vermelles. És l’única cosa que el senyor ens dóna, deien, i criatures quan era jove. Ara ja no. I reien i miraven enlaire cap a les finestres. Quan totes les fulles de l’heura havien caigut, els nois n’omplíem cabassos i les deixàvem assecar i més tard les apilàvem a la plaça i quan les cremàvem miràvem enlaire perquè pel temps de la crema el senyor treia el cap per la finestra del mig, que era estreta i llarga, i tots li fèiem llengotes. Estava quiet com si fos de pedra; i quan el fum blau s’acabava, tancava la finestra i fins a l’any que ve.

La casa del senyor era a la punta de la muntanya i la muntanya era petita. Semblava que l’haguessin partida d’un cop de destral. A l’altra banda de muntanya no hi anava mai ningú. Havien fet el poble damunt del riu i a l’hora de la fosa de les neus tothom tenia por que s’endugués el poble. I per això cada any un home es ficava al riu per la part alta, passava per sota del poble i sortia per la part baixa. De vegades mort. De vegades sense cara: les roques que aguantaven el poble la hi havien arrencada perquè l’aigua, desesperada, el tirava amunt.

A la nit se sentia el gemec del riu sota dels llits com si fos un gemec de la terra i s’ho hagués d’endur tot arrossegat, com si tot hagués de fugir amb l’aigua. I no. El poble quedava i només l’aigua fugia amagada. Entrava llisa i sortia boja de bromera per l’estona que havia hagut de viure a les fosques. Com si hagués tingut por de quedar-se tancada. Jo dormia, i abans d’adormir-me, o quan dormia sense dormir, pensava en les coses. Em recordava de la meva mare, sense voler-ho: dreta i prima i amb un ribet vermell als ulls. Pegava les criatures. Feia malbé la nit dels nuvis. Quan dos es posaven a viure sota del mateix sostre es passava la nit cridant al peu de la seva finestra: com un gos. Fins que la llum malalta del dematí la feia callar. Dels crits de la meva mare no en feia cas ningú, perquè ella havia explicat que la mare de la seva mare també ho feia i que totes les dones de la part de la seva família ho havien fet. Sortia com un llampec així que els nuvis es tancaven a casa i, amb la boca esquinçada, crida que cridaràs. I quan la meva mare ja era morta, quan ja feia temps que estava enterrada, el primer dia que el meu pare i la meva marastra van dormir junts, jo, només jo, vaig sentir els crits de la meva mare al peu de la finestra del meu pare: fins a glop de llum.

La meva marastra tenia un braç molt més petit que l’altre. I abans d’adormir-me pensava en el braç petit de la meva marastra i pensava en l’estrella buida de l’armari quan m’hi tancaven per anar a ballar i a riure als enterraments. Pensava en la pols vermella i en el núvol de les ànimes i en els brucs que florien petit i d’un morat vermell a la tardor per tota la Maraldina. Pensava en els sacs que quan pujaven amunt pel pou de la cova topaven contra la paret. Els vells del poble, els de l’escorxador, venien a casa quan el meu pare havia sortit a treballar al camp. Duien coses. I la meva marastra em deia, vés a ajudar el teu pare... I jo me n’anava i em girava a mirar la meva casa i em semblava que, de totes bandes, les arrels de les glicines l’empenyien amunt. Caminava clavant puntades de peu a la pols i de vegades m’aturava a tirar pedres a les sargantanes per tallar-los la cua i veure-la viure sola i desesperada fins que no podia més.

Quan vaig sortir de l’aigua em vaig quedar encantat amb la pols de sofre que fa els casaments de les flors. N’hi havia una estesa damunt de l’aigua arraconada. El sol era tan fort que feia menys blau el blau del seu voltant. Una mica de boira dormia i es desfeia damunt de les roses de gos. Després d’haver plantat l’herba encara vaig pensar en la casa del senyor. La veia de costat i de costat no tenia finestres. Acabava en punxa. I veia el senyor, amb el pensament, tossint i menjant mel; sempre esperant que el riu s’endugués el poble. L’heura, roquisser amunt, era verda. De tant en tant, dos homes amb unes canyes molt llargues picaven els brots que volien enfilar-se per la casa. Les fulles esmicolades queien espadat avall amb brins molt tendres plens de manetes arrencades... avall... Fins als terrats i fins a les eixides. S’havia de fer caure l’heura perquè si no s’hauria menjat les parets. I cada vegada que un dels homes donava un cop de canya amb fúria i saltava fulla a miques, el senyor treia el cos més enfora i mirava a baix amb les mans arrapades a l’ampit de la finestra.

Читать дальше