Vicent Soler Marco - L'ofici de raonar

Entre aquests dos extrems ha d’haver-hi un ampli espai perquè la majoria dels valencians puguem conviure sense traumes i fins i tot conciliar anhels i projectes comuns que ens permeten tenir un lloc digne en l’Europa del segle XXI. Aquest acord és imprescindible si volem sobreviure com a nació, com a col·lectivitat diferenciada, perquè si la mundialització uniformista que vivim inquieta cultures i nacions fortes com la francesa o la castellana, amb estats i poders sòlids que les protegeixen (el francès i l’espanyol), com no ha d’inquietar-nos als qui no tenim tot això?

La Unió Europea acaba d’iniciar una campanya de conscienciació europeista amb el lema «Europa unida i diversa». Un lema preciós que podria anticipar-se per al cas d’Espanya. De fet, l’Espanya plurinacional podria ser un camp d’experimentació extraordinari per a valorar la importància de compartir projectes respectant les diferències internes; és a dir, conviure en una societat democràtica on els valors de la tolerància i el respecte a la diferència siguen imprescindibles.

Davant d’aquest ideari, hi ha els nacionalismes excloents. En el cas espanyol, el principal obstacle és, sens dubte, el mateix nacionalisme espanyol. Com a contrapunt, em va agradar escoltar Eliseu, a la plaça de bous de València, parlar d’un nacionalisme integrador i tolerant enfront dels excloents. I va ser bonic veure com prenia forma immediatament aquesta visió en el magnífic espectacle de Lluís Llach, Germania 2007, en què la presència de la cantant cubana Lucrecia va enlluernar el públic.

Llàstima que unes poques malànimes —com passa en les grans concentracions de públic, per exemple durant les Falles, i no per això es criminalitzen les Falles— van torbar aquell ambient de tolerància amb destruccions de mobiliari urbà. I que, a la plaça de bous, grups minoritaris imposaren crits polítics a una majoria que es limitava a callar educadament. És bo recordar ara que la pluralitat democràtica també rau a no passar de la ratlla i no incomodar el teu veí de seient. O és que, potser, alguns dels qui cridaven no van escoltar Eliseu i també s’alineen en la versió excloent del nacionalisme?

En el fons, el primer treball que cal fer és la pràctica sistemàtica de la tolerància i el respecte pel discrepant. És tan legítim estar a favor dels Països Catalans com estar en contra. No ens empassem l’argument de l’antic líder de Falange Española i actual president de la Diputació de València, Ferran (perdó, Fernando) Giner, segons el qual això dels Països Catalans és inconstitucional. L’única cosa que no permet la Constitució és la federació de comunitats autònomes i la majoria dels qui fan servir això de Països Catalans es troben més prop d’una idea semblant a la de la Hispanitat que a la de l’antic Imperi espanyol. Però, encara que es defensara la unitat política dels països esmentats, més inconstitucional seria impedir la llibertat d’expressió. Perquè la llibertat d’expressió és un principi constitucional substantiu, i l’impediment de la federació de comunitats autònomes, no.

Però, òbviament, la controvèrsia catalanista és bàsicament una maniobra de distracció davant del problema principal: la desvalencianització del nostre país. Entenc que Zaplana l’alimente, però no ho entenc tant en Eliseu, després de tants anys. L’argument de sumar forces entre catalans, valencians i baleàrics, enfront de l’uniformisme cultural que ens envolta —tal com ho va expressar el líder d’Acció Cultural a la plaça de bous—, no és fonamental: els valencians ja som més de quatre milions, molts més que els irlandesos, per posar-ne un exemple.

Allò més important —i prioritari—, des del meu modest punt de vista, és rescatar l’orgull de sentir-se valencià, cultivar l’autoestima, proposar metes col·lectives comunes, compatibles amb la pluralitat ideològica i de sentiments que ens caracteritza. Resistir-se a la substitució de la identitat valenciana per l’espanyola (la dels nacionalistes espanyols, és a dir, la castellana), perquè empobreix la riquesa identitària d’Europa i del món a canvi de res, més ben dit, a canvi d’afavorir exclusivament els interessos parasitaris de les estructures de l’aparell estatal espanyol. En definitiva, tenir un projecte polític —i nacional— particular per al poble valencià.

Naturalment, aquest valencianisme polític no ha de ser incompatible amb acords culturals i d’un altre tipus amb els altres països que comparteixen el nostre domini lingüístic (Catalunya i les Balears, fonamentalment, cosa que la Constitució vigent permet), com es fa normalment amb els països castellanoparlants d’Amèrica Llatina, als països de parla portuguesa, als de llengua alemanya, entre Flandes i Holanda, a la Francofonia o a la Commonwealth. Ni tampoc amb la necessària solidaritat amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa. A qui molesta un plantejament d’aquest tipus? No pot ser un lloc de trobada de la majoria dels valencians que es troben entre Zaplana i Eliseu? No podríem donar-nos per satisfets si, al final, també s’apuntaren a aquest projecte els mateixos Zaplana i Eliseu?

Els beneficis per al conjunt dels valencians serien immensos. Per començar, generaria una sinergia en l’acció política de les institucions valencianes que faria que Madrid i Brusselles no podrien ignorar-nos mai més, més enllà de la broma aquella del «poder valencià». I, per descomptat, seria l’única manera d’assegurar l’existència del poble valencià per moltes generacions.

El País, 10/5/2000

Açò no és Múrcia

Múrcia podria haver sigut terra valenciana, però no ho és. A pesar d’haver estat conquerida per Jaume I, les disputes territorials amb Castella van fer que Jaume II tancara un acord amb aquell regne, el 1305, per mitjà del qual el terme d’Oriola seria el més meridional del Regne de València. A l’«altra banda de la ratlla», els castellans van redoblar els seus esforços demogràfics per fer seues de veritat aquelles terres, de manera que, per exemple, del «més bell catalanesc del món» que, segons les cròniques, es va arribar a parlar allí, no en queda pràcticament res, només uns quants topònims geogràfics, un vocabulari divers —particularment de l’horta— i la petita zona del Carxe, on encara es parla valencià. Castella va jugar fort per fer-se amb un accés al Mediterrani i amb un port natural tan important com el de Cartagena, i ho va aconseguir. A més, va impedir així que la Corona d’Aragó poguera ampliar pel sud el seu territori en perdre la frontera amb terra musulmana. Els robustos edificis de la bella Lorca i de l’imponent Aledo testimonien el caràcter fronterer i castellà d’aquesta part del Llevant peninsular.

Molts segles més tard, en el XVIII, el cardenal Belluga va alterar l’ordre demogràfic i lingüístic a les terres del migjorn valencià en repoblar massivament la comarca d’Oriola amb gent majoritàriament murciana, després de l’expulsió dels moriscos i amb la finalitat d’aterrar moltes zones fangoses. No obstant això, no va alterar el sentiment d’identitat valenciana —d’estar d’«aquesta banda de la ratlla», de ser la capital meridional del Regne de València—, com ho mostren la litúrgia de la baixada de la seua senyera municipal, l’Oriol, els seus jutjats de l’aigua —com el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València—, el record inesborrable que l’Església de Sant Jaume va ser —i ha sigut— seu de les Corts valencianes i mil detalls que fan del molló fronterer amb Múrcia alguna cosa més que una relíquia històrica.

Amb tot, al Llevant peninsular s’ha pogut distingir clarament, des del segle XIV, dues zones ben delimitades. La septentrional, la valenciana, que per la seua història política i la seua identitat cultural i lingüística es constitueix com una nacionalitat diferent de la castellana; i la meridional, la murciana, que es constitueix com a regió castellana. Amb molts llaços entre si, però sentint-se respectuosament diferents. Històries paral·leles fins que, a partir dels segles XVIII i XIX, es planteja la creació d’Espanya com a estat nació, en el procés de la qual el nacionalisme dominant comet l’error, que encara paguem, d’identificar excloentment Espanya amb Castella. En terres de Llevant, la piconadora uniformista concreta aquesta identificació forçant la murcianització de la part septentrional. La substitució lingüística del valencià pel castellà tindrà un paper clau. Però no sols és la llengua. El conjunt de valors socials s’impregna de la nova identitat nacional (la castellanoespanyola). L’Església es mostra especialment lliurada a la causa, com ho proven la conducta de la majoria dels seus arquebisbes, des de Mayoral (que en el XVIII va prohibir l’ús del valencià) a l’actual García Gasco (que sembla tret del túnel del temps pel seu conservadorisme i el seu nacionalisme espanyol tan excloent, tan desvalencianitzador). Una conducta que va ser transcendental en èpoques en què l’Església era pràcticament l’única instància de culturització.