Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

L’ofici de lector

Assaig 45

L’ofici de lector

Joan Garí

Edició i estudi introductori d’Anna Esteve

Universitat de València

© Joan Garí, 2016

© Edició i estudi introductori d’Anna Esteve, 2016

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2016

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-9134-022-5

Índex

Proemi, per Joan Garí

Estudi introductori, per Anna Esteve

L’OFICI DE LECTOR

Un descobriment essencial

La temptació del testimoni

Contra les essències, encara

Llegir, abandonar, rellegir

Excel·lent obertura d’una simfonia inexistent

La infància com a decepció

Les primeres paraules

Llibre sense títol

La prosa del matrimoni

La biografia de la ciutat

Paràbola del pare i el fill

Nosaltres no fem aquestes coses

L’home al centre del món

La mirada burgesa

La invariable condició humana

El dietari infinit

Els ancestres, la ciutat, la mare

El quadern del bon lector

De la bellesa a través del son

La poesia imitant la vida

L’Amèrica dels immigrants

Entre l’emoció i la raó

El final d’una era

El fascinador discurs del ressentiment

L’obra sobre València que València no entendrà

El final del somni americà

Exorcitzant el relat familiar

L’educació de l’escriptor

Nàixer, somiar, morir (i haver-ho escrit)

Amor francés, fredor japonesa, final belga

Un llibre per al camí

La fatalitat de l’epigrafia

La lògica entre les coses

La metàfora de la mar

De l’amor

El costumisme universal

L’emperadriu de l’obscenitat

Una faula (anglo)americana

El vertader secret del Camí

Fora del crematori

Mig segle després

Un contemporani del 36

Un alçaprem per a la (bona) consciència

La soledat de l’escriptor de fons

El tresor que tenim

Com en els vells bons temps

El factor autobiogràfic (Proust, Leone, Pàmies)

El silenci, l’exili, l’astúcia

El dilema de l’escriptor

L’extenuant afany de bellesa

Literatura i relacions socials

Amb amor i (sobretot) amb ironia

La gran novel·la jueva de la literatura catalana

El llarg viatge

El miracle de la dona índia

L’estranyament dels llocs

Notícies del continent desconegut

Bussejant en la mar del sexe

De la moralitat en l’abjecció

En el país dels solistes famolencs

Feliç com Déu a França

La més bella de les ficcions

La rabosa en complicitat amb l’eriçó

El sheriff Chance i un suc de magrana

La meua pàtria és la meua pel·lícula

La novel·la de la vida

La vida mentrimentres

Sense Gueràssim

Una vida amb lectures

La memòria, la vida, l’amor

Literatura, música, vida

Literatura conjugal

Quan parla el lector

The Great French Novel

Una faula grega

De Bovary al bovarisme

El creador al seu desert

De la vida extrema

Una petita obra mestra

Les coses que es van quedar per dir

La forja d’un rebel

Finalment, el Pla original

La novel·la de la realitat

Un país penjant d’un adverbi

Breviari de l’animal humà

De la memòria com a forma de l’amor

La novel·la de la vida que no s’ha sabut viure

Retrat de l’escriptor al seu café

El portaveu de la memòria

Estrangers dins el seu propi país

La caiguda de les races nobles

Paràbola de l’artista incomprés

L’autèntic American Way of Life

Simfonia d’una gran ciutat

In versu veritas

Un instant de reflexió a la muntanya russa

Al tron més elevat del món

La redempció no valia la pena

Contra la connivència polsosa

Una paràbola tardorenca

En el Dragon Khan de les emocions adolescents

Fruïdor de plaers efímers

Endinsant-se en el riu proustià

Totes les coses de la vida

La moral de la infelicitat

Albertine entra en escena

«Dieu, qui veut qu’il y ait quelques livres bien écrits…»

Índex onomàstic

Proemi

S’ha dit que escrivim la nostra autobiografia amb els llibres que llegim. L’afirmació és prou exacta. Una vida d’extensió mitjana, amb una mica de disciplina, pot proveir alguns centenars de títols –potser milers–, suficients a construir l’espill exacte que un individu ambiciós requereix. No vull dir, amb això, que la gent que no llegeix no té biografia; la té, sense dubte, però més pobra, més desvalguda, més necessitada d’algú que li repasse els contorns amb energia.

La lectura dels llibres d’altri, en tot cas, seria una cosa trista sense procurar, mentrestant, escriure’n de propis. Llegir i escriure, de fet, haurien de ser una parella inextricable, i sense dubte ho són a ca meua. Davant l’evidència de lectors que no escriuen i d’escriptors que no llegeixen, em quede amb la primera part del binomi. Al capdavall, enorgullir-se dels títols que u ha llegit –com feia Borges– és una operació que no delata petulància, sinó una satisfacció astutament humil.

Tota una altra cosa és quan, a més de llegir un llibre, l’has de jutjar públicament. D’això, se n’haurien d’encarregar, en teoria, uns senyors i senyores anomenats crítics literaris. La nostra cultura és tan modesta i jivaritzada, però, que ni tan sols ens podem permetre aquest luxe. No és que no comptem amb un Marcel Reich-Ranicki, sinó que costa trobar individus mínimament alfabetitzats que es dediquen a un ofici tan noble. Jo no he pretès mai passar per un «crític». Només sóc un escriptor que opina als mitjans dels llibres que ha llegit. No és una qüestió de modèstia sinó de punt de vista: el crític literari ideal hauria de ser algú objectiu, amb una formació colossal, insubornable i d’ofici exclusiu. Com que no n’anem precisament sobrats, en el seu lloc som els mateixos escriptors els qui ens veiem en la tessitura d’avaluar els nostres companys. Així les coses, s’ha de ser precabut. D’entrada, jo preferisc no haver de dir res –si puc– dels textos clarament insuficients. Parlar només dels títols que realment em mobilitzen m’assegura satisfaccions i la sensació del deure acomplert: premiar l’excel·lent, ignorar el defectuós.

A les pàgines següents, tan eficaçment pastorejades per la professora Anna Esteve, hi ha una selecció dels textos sobre llibres que he publicat en diferents llocs tot al llarg de l’última dècada. No hi pretenc establir pòdiums, ni rànquings, ni cànons. Són llibres que he anat llegint, que m’han agradat i que m’han suscitat un comentari. Esteve decidirà què poden tindre en comú, quin punt de vista pressuposen, quina metodologia els construeix. Jo només sé que he actuat, fonamentalment, pel plaer. El plaer d’haver llegit un bon assaig o una bona novel·la (el teatre i la poesia els he sovintejat menys) i escriure’n després algunes ratlles entusiastes.

Capítol a part ocupen els textos recollits al final d’aquest volum. Són tots sobre À la recherche du temps perdu de Proust i tenen una història. L’any 2009 Josep Maria Pinto va iniciar, per a l’editorial Viena, la traducció sistemàtica de la llarga narració proustiana. De llavors ençà Viena ha anat proveint el mercat amb un volum a l’any. No he faltat a la cita, aquests sis primers anys. I hi continuaré sent fidel, en el futur. Al capdavall, Proust és un dels meus fetitxes literaris i Pinto un extraordinari traductor. És deliciosament útil acarar l’original de la Recherche amb la versió catalana, anar glossant-ho tot plegat, llegir doblement Proust.