Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

Una autenticitat per on traspua el component autobiogràfic. És indubtable que la lectura per a Garí és una experiència personal –cognitiva, sensorial–, una manera de viure i d’entendre l’existència. És per això que aquests articles en què comparteix amb el lector, d’entrada, els seus gustos literaris s’erigeixen com una mena de retrat, indirecte si voleu, d’aquest lector que escriu sobre les seues lectures; s’hi reflecteix, necessàriament, mentre hi reflexiona i n’opina. Hi actua la metàfora de l’espill que l’autor ja explorava en una obra anterior ( Un cristall habitat ).

De fet, aquest recull de crítiques literàries, d’assaig sobre literatura, s’ha de posar en relació de continuïtat directa amb els dietaris que l’autor va publicar durant la dècada passada: Les hores fecundes (2001) i Senyals de fum (2006). No són el mateix, ni en intenció ni en resultat final, però la passió per la literatura els uneix. En el cas de Garí, es compleix a la perfecció una tendència del dietaristes catalans contemporanis de presentar-se sobretot com a lectors, compulsius, fidels i ben formats: «malalts de literatura». Aquest és gairebé l’únic punt comú que comparteixen: una contínua referència a la literatura i una vida dedicada a la lectura i a l’escriptura.

L’ofici de lector

Així doncs, aquesta doble condició de lector i escriptor molt difícilment es podrà delimitar o perfilar com si foren entitats autònomes, simplement perquè no ho són. En aquest recull d’articles –com també passava en els dietaris–, es retroalimenten. Tanmateix, pot resultar atractiu mirar d’identificar els trets que el caracteritzen com a lector.

D’entrada, Garí s’inclou en aquell grup de persones que, per norma general, no poden deixar un llibre sense acabar de llegir i podríem obtenir la justificació d’aquest tarannà en unes paraules que assumeix com a pròpies de La dona justa , de Sándor Márai:

Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar-los alguna cosa teva. Vull dir que t’has d’acostar a la lectura com si fos un duel, amb l’estat d’ànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i deixar-se convèncer, i tot seguit, aquest tresor que has après, l’has de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.

En conseqüència, abandonar la lectura s’entén, si fa no fa, com una rendició, una fugida, una derrota personal. Al capdavall, però, la idea que es reforça amb aquesta citació és el lligam indestructible entre la vida i la literatura que en aquest recull es fa ben palés.

Així mateix, s’hi mostra com un lector que confia cegament en la literatura per damunt d’altres embolcalls que solen maquillar les obres en l’actual món literari i cultural: «No tinc un respecte especial pel Nobel ni per cap premi. En el fons, només hi ha un llibre i un lector, i la sentència d’aquest darrer és sempre inapel·lable». L’opinió del lector, doncs, en primer pla; bé siga la seua, bé siga la del seu fill, en qui delega de vegades per confirmar o contrastar la consideració sobre una o altra obra («Li’l vaig donar a llegir al meu fill (quinze anys) i me’l va tornar, uns dies després, amb una ganyota. I això és una crítica literària definitiva»).

Garí predica amb l’exemple. En aquestes crítiques literàries observarem el judici temprat, l’opinió raonada i contextualitzada, que emanen sempre de les emocions que li genera la lectura. S’imposa, doncs, la imatge de la lectura com una experiència de vida que traspua per tots els porus de la pell, com quan sent un calfred en llegir la traducció de Riba de l’Odissea o reconeix el vell plaer que ha sentit en rellegir Madame Bovary o aquelles «pàgines emotives i cegueroses que no es poden abandonar, que requereixen una lectura ininterrompuda i febril»; hi pot tenir l’ànima suspesa d’un fil o arribar, més intensament, a tenir «una relació sexual amb els llibres» sense defugir «el ménage à deux, à trois o fins i tot (en la deriva de la perversió més obscena) à quatre ». Aquesta perspectiva, no cal dir-ho, és el millor reclam, la millor campanya publicitària, la vertadera i més poderosa estratègia que tenim per a per a fer lectors, i per a esdevenir-ne.

Estretament vinculat amb aquest perfil de lector advertim també en aquests articles una sort de poètica personal de l’escriptor. Parlar de lectures, per a un narrador i assagista com Garí, porta implícit molt sovint la reflexió metaliterària; hi trobem idees i conceptualitzacions sobre l’art de llegir i d’escriure o sobre essències literàries. Una concepció pròpia que perfila una mica més la personalitat i les circumstàncies de l’escriptor.

Així, entén la literatura com un procés «acumulatiu que aconsegueix la llum a base d’un fregament continu dins la foscor». Una expressió profunda i força poètica que desterra d’un sol cop qualsevol visió romàntica, arrecerada en la inspiració i el geni, i s’acara directament amb la vida –pura i dura–, amb el treball, l’esforç, la constància i la lentitud d’aquell que sap que ha d’intentar superar-se en cada obra, pacientment i sense perdre el contacte directe amb la realitat, amb la més pròxima i tangible. Una literatura que, quan excel·leix, té la capacitat de transformar el món i les persones perquè la bona literatura és sempre matèria viva, matèria de la vida. No solament estímul per a la percepció estètica sinó també, com diria Hans R. Jauss en La literatura como provocación , «exhortació a la reflexió moral»; escola de vida, en conclusió. És per aquest motiu que recomana i es delecta tornant a llibres ja llegits, que esdevenen referents indiscutibles per a l’escriptor, perquè «ningú llegeix dues vegades el mateix llibre».

Resulta especialment interessant i significativa per a entendre tant el seus gustos literaris com, en part, la literatura que fins ara ha publicat la reflexió que aporta sobre la sempre conflictiva relació entre el creador i el seu entorn vital, i que va esgranant a propòsit de diferents lectures: «“Llegir” el nostre lloc natal o vivencial requereix d’un procés previ d’estranyament. Hem de desaprendre a veure les coses òbvies –les cases, els carrers, el mobiliari urbà, les persones amb qui habitualment ens hi topetem– i aprendre a veure-ho tot amb uns ulls nous».

Aquest repte es planteja d’una manera més explícita en la literatura autobiogràfica, que Garí llegeix, amb predilecció i entusiasme, i també escriu. Passar pel sedàs de l’escriptura allò més conegut, més quotidià, i ser capaç de projectar-lo i fer-lo brillar com un universal és, si fa no fa, el que destaca en la bella definició de la naturalesa última de les memòries. A propòsit d’ Istanbul. Ciutat i records , de Pamuk diu:

unes memòries no són res més –no poden ser res més– que el resultat de creuar un paisatge amb la mirada d’un xiquet. Aquest xiquet és cada un de nosaltres i aquest paisatge no existeix. Cada nou ésser humà que desperta a la vida dotat amb sensibilitat estètica descobreix que la ciutat o el camp que l’envolta és un món nou que no existia abans que ell el mirara, i que no existirà quan deixe de fixar-hi els seus ulls.

Perquè «l’autèntica prova de foc per a la seua literatura consistirà a inventar el que ja era real». L’autor subratlla amb insistència –i és un pensament central, que reapareix també en altres de les seues obres– el valor de la literatura que, sota aparences ben diverses i híbrides (dietari, memòria, novel·la, conte…), erigeix una història que no necessita de personatges inventats ni d’escenaris exòtics ni llunyans per apuntar directe al cor i al cap, per a il·luminar el moll de la nostra existència. La literatura, sembla voler dir, és dins nostre. I, en consonància, defineix el seu projecte literari: