Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

És aquest llibre que reposa damunt la taula del meu despatx. Un volum considerable, una traducció impecable, un títol perfecte en la seua simplicitat: Suite francesa . I ara és l’hora de dir que és un dels llibres més formidables dels que he pogut llegir en els darrers anys, una lliçó de mestratge narratiu. Si haguera de recomanar un títol a algú que volguera fer-se escriptor, ara no ho dubtaria: seria aquest. I és per això, simplement –i disculpeu aquest llarg preàmbul–, que m’he posat a llegir El ball . Volia més Némirovsky –en tenia «mono».

Està El ball al nivell de Suite francesa ? Completament. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares.

Si Suite francesa era tolstoià, El ball és una delícia balzaciana. Pels seus referents els coneixereu –els grans escriptors, és clar.

La temptació del testimoni

PRIMO LEVI

Informe sobre Auschwitz , Edicions Ellago, Castelló de la Plana, 2005. Traducció de F. Miravitlles

Els qui tenim una relació sexual amb els llibres sovint no defugim el ménage à deux, à trois o fins i tot (en la deriva de la perversió més obscena) à quatre . Llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres, per pura inconsciència lectora o per una golafreria fora mida. El resultat proporciona estranys companys de llit.

Això m’ha passat ara a mi amb l’ Informe sobre Auschwitz de Primo Levi. Passava les pàgines d’aquest opusclet amb la mà dreta mentre amb la mà esquerra m’ocupava del Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Desoint el consell evangèlic (que no sàpiga la teua mà dreta, etc.), de sobte ambdós llibres semblaven referir-se a una mateixa cosa, i les amenes reflexions de Vila-Matas sobre la desaparició del subjecte –encarnades successivament pels doctors Pasavento, Ingravallo i Pynchon o Pinchon–, deixaven de constituir un lleuger passatemps postmodern i es convertien en una greu paràbola que sense dubte haguera interessat Primo Levi.

Aquest interrogant que el narrador reitera al llarg de les quatre-centes pàgines de Doctor Pasavento («D’on ve la seua passió per desaparéixer?») semblava al·ludir –i era així, en efecte, en virtut de la meua bulímia lectora– a les grans qüestions irresoltes en l’obra del jueu italià. Levi es mortificà tota la vida amb la tortura que els autèntics testimonis moralment autoritzats de la tragèdia hebrea eren els qui van morir als camps, i no els supervivents. La supervivència, en aquest sentit, era una sospita permanent. L’autor de Si això és un home va portar el dilema fins a les últimes conseqüències: el seu suïcidi, al capdavall, era una resposta a un interrogant que durà tota una vida, i un teló forçós en una escena en què ja no era possible representar cap novetat remarcable.

El Rapporto sulla organizzazione igienico-sanitaria del campo di concentramento per ebrei di Monowitz (Auschwitz-Alta Silesia) , publicat en català com Informe sobre Auschwitz , és un text de gran interés per a bussejar en la gènesi de l’obra de Primo Levi. En realitat, són unes pàgines escrites entre Levi i el metge Leonardo Debenedetti –company de Monowitz–, a petició de les noves autoritats russes. Les quatre mans, però, no oculten la simplicitat i la claredat estilística, autèntica divisa autorial de Primo Levi. L’horror, així, és presentat en aquest opuscle de la manera més asèptica i científica possible. Això, però, no li lleva ni una mica de càrrega meditadament espaventable, com si l’asèpsia fóra simplement una garantia de probitat testimonial.

De l’estudi crític de Philippe Mesnard, que acompanya el text principal, focalitzar tan sols una paradoxa: Mesnard té interés a desfer el «mite» de la claredat de Levi, en nom de la complexitat de les emocions que convoca. Però la claredat és la cortesia de l’escriptor –com del filòsof– i en canvi la prosa del mateix Mesnard, farcida de la supèrbia retòrica i la convexitat sintàctica habitual en la llengua acadèmica francesa, col·locada al costat de la de Levi, estimula una rotunda lliçó de modèstia.

Ja fa més de seixanta anys que es va descobrir la realitat d’Auschwitz. No queda res de Monowitz –simplement un monòlit commemoratiu–, el camp auxiliar on van estar-se Levi i Debenedetti. Però el camp principal, encara intacte, és una icona que recorda que, encara que el subjecte haja desaparegut, el racisme criminal és una temptació que sempre retorna. Només per això ja val la pena llegir Primo Levi.

Contra les essències, encara

JOAN ROMERO

Espanya inacabada , Publicacions de la Universitat de València, València, 2006

En aquest moment del guió, no hauria de ser notícia un llibre que critica el nacionalisme espanyol i defensa una concepció de l’estat liberal i federalista. Però encara és en gran part novetat quan qui firma aquest llibre és un home com Joan Romero, catedràtic de Geografia a València i, el que és més important, exconseller i exdiputat socialista i antic secretari general del Partit Socialista del País Valencià.

Espanya inacabada és un volum que hauria de ser de lectura obligatòria a certs cenacles de Madrid i en mil punts inaprehensibles de la geografia d’allò que s’ha definit, amb una poderosa metàfora, com l’«Espanya profunda». El que hi diu Romero no és res de l’altre món, però avesats al fet que en el Partit Socialista només semblen sentir-se de vegades amb rotunditat i claredat els pronunciaments de velles raboses nacionalistes com l’excitable Rodríguez Ibarra o l’inefable José Bono, aquestes pàgines desprenen una sensació de frescor i un profund desig de poder considerar la política, també entre espanyols, amb les armes humils però inequívoques de la racionalitat.

L’assaig de Romero comença reconeixent una obvietat: que en el pensament conservador espanyol (de Cánovas a Maura i de Primo de Rivera a Franco) no sols s’ha patrimonialitzat l’Estat, «sinó també la idea mateixa del que era i el que havia i no havia de ser Espanya, negant, quan no reprimint, qualsevol dissidència reveladora de la diversitat». És així com sorgeixen dualitats molt estimulants, que han arribat íntegres pràcticament des d’Atapuerca fins Mariano Rajoy: Espanya forta/Espanya feble, Espanya/ antiEspanya, Espanya nacional/Espanya roja, Espanya unida/Espanya trencada… i així fins l’exasperació.

En contra de la visió tràgica i essencialista de la història d’aquest dissortat Estat, Romero apunta una sèrie de motius pouats directament del sentit comú, però també d’una observació sense prejudicis de la realitat política, geogràfica, lingüística i social. És així com enuncia sense que li caiguen els anells que «avançar i explorar unes altres lectures de la Constitució i consensuar reformes d’Estatuts d’Autonomia més coincidents amb el fet plurinacional hauria de ser possible, perquè cada millora percebuda des de les parts serà beneficiosa per al conjunt». I de seguida proposa un programa ad hoc que conté la proposta d’aprofundir la representació directa de les comunitats autònomes en les institucions europees (i li ha faltat reconéixer l’oportunitat de les seleccions esportives nacionals), replantejar a fons el paper d’institucions obsoletes (com ara les diputacions provincials), permetre i encara fomentar l’ús de totes les llengües oficials al Congrés dels Diputats i al Senat, o acceptar que les autonomies puguen tractar entre elles assumptes d’Estat «sense la preceptiva tutela del govern central».