Joan Garí Clofent - L'ofici de lector

Un programa ambiciós, sense dubte, que en d’altres àmbits motejaria Romero amb l’adjectiu preferit pels ideològicament impotents: «traïdor». En realitat, són les úniques eixides viables per a un nivell òptim de convivència. Un recurs que haguera agradat a aquell Gaziel que, redactant les seues Meditacions en el desert , afirmava amb una certa melancolia que Catalunya només podria sentir-se a gust dins Espanya quan aquesta s’assemblara decididament a Suïssa.

El que ve a dir-nos Joan Romero és que l’horitzó suís és possible, si cada agent no intoxicat per la propaganda carca s’instal·la un rellotge de cucut per a mantenir sempre operatiu –inacabat– el seu cervell.

Llegir, abandonar, rellegir

JOHN IRVING

Fins que et trobi , Edicions 62 Barcelona, 2006. Traducció de Carles Miró

Confessaré, d’entrada, que he abandonat la lectura d’aquest llibre a la pàgina 600, aprofitant el número redó i a tres-centes sis planes del seu final canònic. Supose que és una declaració una mica desconcertant per a situar al frontispici del comentari d’un llibre. És el que hi ha, però. I afegiré, de seguida, que no és que el llibre m’haja desagradat, o que Irving m’haja defraudat. John Irving és un narrador de raça i Fins que et trobi és un llibre escrit amb perícia i d’un indubtable atractiu literari. Però jo no he pogut passar de la pàgina 600, i això és un fet inapel·lable.

Pensant-hi un poc, he arribat a la conclusió que havia situat aquest autor en un horitzó d’expectatives massa elevat. El títol anterior que n’havia llegit, Una dona difícil , fou una lectura ceguerosa, impossible d’abandonar, perfectament addictiva. En un llibre com aquest Irving va donar el do de pit i és molt comprensible –dic jo– que qualsevol material posterior, en no resistir la comparació, provoque el desastre: l’abandó.

El que no pense fer, però, és sentir-me culpable per haver rescindit el contracte abans d’hora amb un autor en absolut desproveït de talent i gràcia literària. Fa alguns anys un gavatx lúcid –Daniel Pennac– va escriure un opusclet prou difòs, Comme un roman (1992), que incloïa un decàleg de drets del lector. En el punt 3 d’aquesta llista (immediatament després del dret a no llegir i del dret a saltar pàgines) hi havia, memorable i solemne, el dret a no acabar un llibre. Potser en el fons només hi ha dues classes de persones, les que per regla general acaben de llegir els llibres que comencen i les que per regla general no ho solen fer així. En aquest cas, jo pertany a la primera classe, i per això, amic lector, hauràs de comprendre els meus dubtes metafísics relacionats amb Irving. És el cas que em costa molt no culminar un llibre quan l’he encetat, llevat dels casos, perfectament previsibles, del material defectuós que fa mala espina des de les primeres planes. Llavors, si és així, per què Fins que et trobi no m’ha fet el pes fins al final?

És difícil contestar a una pregunta així. Vaig emprendre molt bé les peripècies d’aquest Jack Burns sorprés en la més tendra infància, i pujat lentament envoltat de dones que el van convertir en un joguet eròtic fins la violació definitiva. Les obsessions del novel·lista de New Hampshire –ell mateix protagonista infantil d’un episodi de violència sexual–, que ja eren rastrejables en volums anteriors, provoquen en Fins que et trobi una apoteosi eròtica a la qual el lector assisteix una mica impertèrrit, quan no discretament fascinat per l’espectacle impúdic. L’habilitat d’Irving per a generar frases literàriament rotundes i situacions dramàtiques versemblants i ben descrites està fora de tot dubte. Però després de resseguir la infància i la joventut de Jack sempre cosides pel mateix esquema, hi ha el moment de dir prou. I prou és prou.

En realitat, mai no sabrem per què ens veiem impel·lits a abandonar un llibre. Potser, tal com està el món, perquè un lector es deixe seduir per un totxo de mil pàgines cal amarrar-se bé els matxos. Potser el temps que hauria esmerçat a acabar Fins que et trobi el dedique un dia a rellegir Una dona difícil . ¿Llegir dues vegades el mateix llibre equival a llegir dos llibres? No acabaríem mai!

Excel·lent obertura d’una simfonia inexistent

YASMINA REZA

En el trineu de Shopenhauer , Anagrama/Empúries, Barcelona, 2006. Traducció de Ramon Faura Coll

Escriu Sándor Márai, en La dona justa (aquesta peça superba de la literatura burgesa):

Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar-los alguna cosa teva. Vull dir que t’has d’acostar a la lectura com si fos un duel, amb l’estat d’ànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i deixar-se convèncer, i tot seguit, aquest tresor que has après, l’has de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.

La frase em va agradar, quan la vaig llegir, perquè s’adeia bastant amb l’actitud que m’agrada prendre quan m’enfronte a un llibre. Si descartes d’entrada els llibres roïns, perquè en general no val la pena dedicar-hi temps ni atenció, és amb els altres amb què entaules la lluita cos a cos. I no sempre n’ixes vencedor, això és un fet.

Agafem un volum com En el trineu de Shopenhauer . Venia precedit per una fama notòria. El mateix títol és intrigant i eufònic i pot sostindre ben bé l’atractiu preliminar de l’obra. L’autora ha rebut nombrosos premis (tot i que això no és garantia de res, tal com està el món) i l’editorial ens informa que la seua primera novel·la, Una desolació (Empúries, 2000), va obtindre «una gran acollida».

Semblen bons hams per a decidir-s’hi, i això vaig fer. Una vegada llegit, però, he de reconéixer que vaig quedar un poc desconcertat. També afegiré, per si de cas, que potser, simplement, sóc jo qui no ha sigut capaç de captar tot el que l’obra contenia, el que hi havia previst l’autora i el que qualsevol altre lector, en el seu combat particular, potser haurà estat capaç de projectar-hi.

En el trineu de Shopenhauer consta de vuit petits monòlegs (el menor, de tan sols dues pàgines) que s’adrecen uns personatges a uns altres: Nadine Chipman a Serge Othon Weil, Ariel Chipman (el marit de Nadine) a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman, Nadine Chipman a la psiquiatra, Serge Othon Weil a Ariel Chipman de nou, Nadine Chipman una altra vegada a la psiquiatra, Ariel Chipman a Nadine Chipman i la psiquiatra a tots tres.

El resultat d’aquest diàleg de bojos és una desassossegant sensació d’estar assistint a una desfilada de monstres domèstics, éssers desvalguts, desorientats, temorencs de la mort i assaltats pel desamor i, tal com s’assenyala explícitament, commoguts en el més íntim pel fracàs de la filosofia –fracàs personalitzat en Louis Althusser estrangulant la seua dona Hélène. I tot això està molt bé, però precisament quan has aconseguit penetrar en la lògica d’aquesta colla peculiar, l’opuscle es clou (són 94 pàgines de lletra molt generosa).

Què fas amb un llibre així? Quina mena de duel hi estableixes? M’agradava el tema, m’agradava el tractament, però quan s’ha acabat m’he quedat amb un pam de nas. On és la resta de la història? Tenim la introducció, però hi caldrien un nus i un desenllaç, per utilitzar una terminologia clàssica.

És bonica i commovedora la imatge d’aquest deixeble d’Althusser lliscant damunt el trineu d’Arthur Shopenhauer «en davallada directa a la mort». Tanmateix, amb una imatge no se sosté una obra. Aquesta, en concret, és coixa i inconsistent, així que no entenc la seua fama, però admetré qualsevol suggeriment, per si de cas sóc jo massa soca…